diumenge, 18 d’octubre de 2009

Salutació

Hola a tothom!

Primer de tot, et vull agrair que hagis esgarrapat una mica del teu temps per arribar fins aquí i tenir la paciència de llegir-me.

He creat aquest blog per poder penjar-hi pensaments, comentaris sobre diversos interessos i dèries que tinc.

En el blog hi vull parlar de música, de literatura... però en cap cas per fer-ne de crític sinó només per comentar i explicar llibres que m'agraden, cançons que em sacsegen el cor... O tan sols pensaments que en algun moment em vingun el cap i tingui ganes d'escriure'ls per aclarir-los i, alhora, compartir-los. Penso que, a vegades, explicitar allò que pensem, sentim... ens ajuda a ordenar les idees i a entendre el que ens passa pel cap.

M'agradaria, és clar, que els qui em llegiu hi digueu la vostra, si us ve de gust. Si el que us ve al cap quan em llegiu, ho compartiu amb mi em fareu més savi.

Fins ara!

9 comentaris:

  1. Hola Quim,
    Em fa il·lusió estrenar el teu blog! M'ha agradat molt. Amb aquest començament em vénen ganes de llegir-hi ja tot el que hi escriuràs. Tinc ganes de veure aquests retalls de pensaments... que segur estaran fets amb el cor.
    Enhorabona per la idea!
    Petons,
    Esther

    ResponElimina
  2. saps Quim quan et vaig coneixer no sabia fins a quin punt arribaria la nostra amistat, suposo que va començar amb no gaires esperances de consolidar-se degut en part als nostres tan diferents maneres d'afrontar la vida, però després d'uns anys i unes quantes aventures i també desventures em he adonat que relamente estic molt orgullós de que em tinguis a la nòmina dels teus millors amics, jo per descomptat et tinc sens dubte una gran estima i ocupes pels teus mèrits que no pels meus una posició de privilegi en la meva curta llista d'amistats , llegir-re atentament sempre que pugui el teu blog de bén segur sempre hi haura un toc de sensibilitat, feina ben feta, objectivitat i en definitiva això tan especial que tu tens la teva inteligencia que fa de tu un home diferent.el teu amic Esteve

    ResponElimina
  3. Esther... merci per haver estrenat TU el meu blog. I, efectivament, com bé saps, els "retalls" estaran fets des del cor. Un cor que ja saps que fa temps que batega desorientat, però què carai: BATEGA!

    Esteve... ja saps que ets el meu AMIC. Sobretot hem compartit cims, i això ens ha fet forts (i no només físicament). Deixa-m'ho dir d'una altra manera: sobretot hem compartit passes; algunes llargues, altres curtetes perquè la pujada era dura, però aquestes passes ens han portat on som ara.
    He après que tots volen
    viure al cim de la muntanya....
    però tota la felicitat
    esdevé mentre hi puges.

    Quim

    ResponElimina
  4. Hola Quim: jo també vull ser una de les primeres persones a posar un comentari en el teu bloc. És molt bonic que es puguin expresar idees, pensaments, sentiments… en aquesta finestra oberta que tenim avui per comunicar-nos.
    Per això t’animo a seguir endavant amb el teu bloc, a expresar tot el que et surti de dins el cor, i ja saps que també ho comparteixo amb tu, per alguna cosa sóc la teva germana.
    Endavant!

    M. Teresa

    ResponElimina
  5. Germaneta... Estic d'acord amb tu: entenc el blog com una finestra oberta que tenim per expressar-nos.
    M'agradarà que em vulguis llegir de tant en tant!

    ResponElimina
  6. És genial només tu pots escriure així: amb el cor a la mà. Però saps que és el més m'agrada veure't en aquesta foto tan feliç!!!!
    Felicitats!

    Montse

    ResponElimina
  7. Montse... M'agrada que em llegeixis i m'alegro que et satisfaci aquesta cara de felicitat. Un dia d'estiu no em vas veure gaire bé; però ara, per dir-ho d'alguna manera, l'estiu ja ha passat i comença a fer fred. Com diu la Rosana:

    Si hoy te cuesta despegar
    podrás volar mañana
    Todas las ganas de llorar
    Se irán se irán mañana

    Aunque parezca que dolerá por siempre
    te aseguro que mañana pasará
    Verás que el mundo sigue en pie
    y tú con él mañana

    Oh vas a ver, volverá a amanecer
    esta vida sin ton ni son, mañana irá mejor
    Oh ya verás, todo amaina al final
    los buenos tiempos volverán
    el sol saldrá mañana

    Si hoy no sueñas, soñarás
    así sin más mañana
    El río siempre llega al mar
    Podrás zarpar mañana

    No hay mal que dure cien años más
    empieza a izar las velas la tormenta pasará
    Verás que el mundo sigue en pie
    y tú con él mañana

    Oh vas a ver, volverá a amanecer
    esta vida sin ton ni son, mañana irá mejor
    Oh ya verás, todo amaina al final
    los buenos tiempos volverán
    el sol saldrá mañana

    Cuando te apague la soledad
    enciende los recuerdos de la gente que no está
    y verás el mundo puesto en pie
    y tú también mañana

    Oh ya verás todo amaina al final
    los buenos tiempos volverán
    el sol saldrá mañana
    así sin más mañana
    podrás remontar mañana

    Una abraçada!

    ResponElimina
  8. Coll... nen, quin bloc més xulo... intentaré no espatllar-lo amb comentaris banals...

    Llegint els comentaris precedents, he recordat temps passats... quan ens vam conèixer al Casal Claret... (òsti m'emociono!). Ja fa anys d'això i malgrat els avatards de la vida, la nostra amistat encara perdura (amb alts i baixos), però això si amb molta estima. És una gran sort tenir-te com amic i compartir moments (família, esplai, oci, coneguts...). Que sigui així durant molts anys més!
    T'aniré seguint també a través del bloc, per (tal com tu dius), comentar lectures, pensaments i avatars de la vida. Per cert, vull dedicar-te el poema Itaca. Sé que t'agradarà i... com a mi t'emocionarà...
    GRÀCIES Quim per la teva amistat!!

    Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
    has de pregar que el camí sigui llarg,
    ple d'aventures, ple de coneixences.
    Has de pregar que el camí sigui llarg,
    que siguin moltes les matinades
    que entraràs en un port
    que els teus ulls ignoraven,
    i vagis a ciutats
    per aprendre del que saben.
    Has d'arribar-hi, és el teu destí,
    però no forcis gens la travessia.
    És preferible que duri molts anys,
    que siguis vell quan fondegis l'illa,
    ric de tot el que hauràs guanyat
    fent el camí, sense esperar
    que et doni més riqueses.
    Itaca t'ha donat el bell viatge,
    sense ella no hauries sortit.
    I si la trobes pobra, no és que Itaca
    t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
    sabràs el que volen dir les Itaques.

    Més lluny, heu d'anar més lluny
    dels arbres caiguts que ara us empresonen,
    i quan els haureu guanyat
    tingueu ben present no aturar-vos.

    Més lluny, sempre aneu més lluny,
    més lluny de l'avui que ara us encadena.
    I quan sereu deslliurats
    torneu a començar els nous passos.

    Més lluny, sempre molt més lluny,
    més lluny del demà que ara s'acosta.
    I quan creieu que arribeu,
    sapigueu trobar noves sendes.

    Més lluny, sempre molt més lluny,
    més lluny del demà que ara ja s'acosta
    i, quan sereu deslliurats,
    tingueu ben present no aturar-vos (2)

    Bon viatge per als guerrers
    que al seu poble són fidels,
    afavoreixi el Déu dels vents
    el velam del seu vaixell,
    i malgrat llur vell combat
    tinguin plaer dels cossos més amants.
    Omplin xarxes de volguts estels
    plens de ventures,
    plens de coneixences.

    Bon viatge per als guerrers
    si al seu poble són fidels,
    el velam del seu vaixell
    afavoreixi el Déu dels vents,
    i malgrat llur vell combat
    l'amor ompli el seu cos generós,
    trobin els camins dels vells anhels,
    plens de ventures,
    plens de coneixences.

    ResponElimina
  9. Jordi... Uf, ITACA...!
    Fa molts anys que és la MEVA cançó, el meu "himne". Diria que no en tenies ni idea i, en canvi... m'has plantificat la lletra aquí al davant. I sí, tens raó: emocionat!
    Aquesta cançó es mereix una "entrada" en el blog només per parlar d'ella.

    ResponElimina