divendres, 8 de gener del 2010

Un home de paraula

Havia sentit a parlar d’Imma Monsó, però no n’havia llegit mai res. Fa uns dies, els de l’Avui li van fer una entrevista arran de la publicació del seu darrer llibre La tempesta. En aquest entrevista es parlava, també, del penúltim llibre de l’escriptora: Un home de paraula. Em va interessar el que es deia i l’he acabat de llegit ara fa pocs dies. És un bon llibre. No és un llibre extraordinari ni magnífic, però, en canvi, recomano que el llegiu.

El que fa que Un home de paraula sigui un llibre recomanable no és la manera com està escrit sinó el tema. Monsó parla dels sentiments que té i del que sent després de la mort de la seva parella, després d’haver-hi conviscut durant setze anys. Pena i sentit de l’humor, enyorança i il•lusió, desig de no oblidar i ganes de viure el futur amb determinació... totes aquestes coses i moltes d’altres l’autora les explica amb una gran sensibilitat, que no cursileria.
És esplèndida la metàfora de les primeres pàgines en les quals Imma Monsó explica que malgrat les recomanacions de no posar tots els ous en la mateixa cistella perquè si mai la cistella cau es trenquen tots, ella mai no havia “distribuït el seu cabal d’estimació” i la tardor del 2003 el cistell va esclatar en “mil trossos”.

Hi ha moltes frases i fragments en el llibre molt intersants. N’he triat alguns:

Diu Monsó: “Que l’amor duri és una cosa que sempre em provocarà estranyesa. Que resisteixi a la convivència, la rutina, la repetició, el tedi, els gestos ja coneguts, em resulta insòlit. Així ha estat en aquesta ocasió, i mai abans ho havia experimentat. D’aquí ve la perplexitat. I com a motor, la perplexitat és alegre, l’estranyesa és productiva, crea enigmes que has de desentrellar. I amb aquest motor vaig escrivint i esborrant, arrencant somriures de les tenebres, cosa que faig durant una estona cada dia, només una estona curta, perquè aquest és un llibre escrit a petites dosis, com si les tecles enrampessin. Un període curt, no més d’una hora sense haver de plegar. Crema.

I també diu: “M’inspira, suposo, una gran estranyesa que ell no hi sigui, dins del cos. I també un respecte profund, com si qualsevol carícia pogués ser una violació: ell no pot rebutjar els meus petons i emprenyar-se (com feia sovint quan per culpa d’una carícia meva apassionada i maldestra li queia una anxova de la forquilla que estava a punt d’arribar-li a la boca)". Magnífica la senzillesa de la imatge i, en canvi, quantes coses que diu!

M’agrada la idea, original (o potser no tant?), de Monsó quan afirma que per emmascarar el sofriment d’una pèrdua el que cal és, precisament, no fer res. Ella decideix conviure constantment amb les coses de la seva parella absent de tal manera que se li fan quotidianes i així no li provoquen sofriment.

També és suggerent la manera com viu l’absència del seu pare la seva filla adoptada: “Pensa més en la sort d’haver-lo tingut que en la desgràcia d’haver-lo perdut”.

En fi, aquestes i moltes altres idees interessants, que són gairebé lliçons d’allò que en diem “vida” (encara que se’n parli, precisament, des d’una experiència de mort), les trobareu en aquest llibre preciós.

No sé per què t’admires tant de ser feliç. Deixa d’admirar-te de ser feliç i dedica’t a ser feliç d’una punyetera vegada!

2 comentaris:

  1. Ai!! Quim, la vida Quantes pàgines ocuparien del teu bloc, i encara així no l'acabariam d'entendre, ja llegiré el llibre, igual Descobreixo una mica més sobre ella, però és tan difícil, ja tens raó Quan tu dius que som aprenents perpetuos.fins aviat .

    ResponElimina
  2. Aquesta actitud d'anar pel món sabent que podem "aprendre sempre" la trobo de gent "intel·ligent". Voler "aprendre sempre" presuposa una actitud d'obertura i d'estar sempre atent a allò que va passant per davant nostre i aprofitar-ho per anar-nos fent savis.

    ResponElimina