Esta boca es mía

Sovint, davant de segons quins fets i de segons quines opinions prefereixo el silenci perquè és sinònim d’indiferència. I la indiferència ja diu tant per si sola, que és la millor de les respostes. Però aleshores els ineptes, els cínics, els inflats de vanitat i carregats de pedanteria que es passegen donant copets a l’espatlla del primer que troben com si fossin amics de tota la vida i que volten, posem per cas, per un pavelló amb el cap ben alt quan els hauria de fer vergonya sortir de casa cada matí es pensen que qui calla atorga i ja els va bé que ningú digui res. Així s’imaginen que els altres som uns titelles. Tanmateix, els titelles són ells!

Esta boca es mía és una de les cançons de Sabina que més m’agrada. Una balada preciosa amb una lletra que diu moltes coses i que tothom pot fer-se seva.

En castellà quan algú no diu res es pot fer servir l’expressió: “se fue sin decir esta boca es mía”. Sabina, en canvi, ens convida a parlar. Ens diu que és bo que els altres sàpiguen que “aquesta boca és meva”; en definitiva, vol que opinem, que hi diguem la nostra. I això és el que faré, passat l’estiu –fer-ho ara podria perjudicar a algú i no ho vull de cap manera–, sobre una entitat esportiva d’una ciutat propera a on visc perquè, com a mínim, sàpiguen que aquest cop, el primer i l’últim, no penso callar.

De moment, avui, em faig més meva que mai la cançó de Sabina.

Y sal de ahí

para que sepan que

ESTA BOCA ES MIA.