dijous, 31 de maig del 2012

Sumatori

Gens d'empatia 

Manca de pragmatisme 

Absència de comprensió 

Cap dosi de consideració 

Espurnes de falta de respecte 

Un regust amarg, massa marg.

diumenge, 20 de maig del 2012

Al vestíbul

PM i ALGÚ passejaven tranquil·lament per l’ampli  vestíbul del teatre durant el primer entreacte de la genial obra de la qual tant gaudien. Comentaven el treball dels actors, l’escenografia, el text... Potser fins i tot es van abraçar i es van fer un petó. No se’n recorden.

PM es va adonar que algú els mirava i quan es van creuar la mirada, aquesta persona va abaixar els ulls i va fer veure que no els veia. Ho va entendre de seguida: qui els mirava era una persona del mateix poble. Algú que normalment saludava a PM quan es creuaven pel carrer perquè, ja se sap, "en un poble ens coneixem tots”. Aleshores per què abaixava el cap ara aquesta persona a qui anomenarem M? Alguna cosa per amagar? Alguna cosa de què avergonyir-se? PM va intentar trobar una explicació i va formular aquesta hipòtesi: 
M s’ha pensat que PM no volia ser vist.  

Si és així, M s’ha equivocat: PM no té res a proclamar, però tampoc res a amagar. Només faltaria! Probablement M ha sentit rumors pel poble (que òbviament deixen malparat a PM), se’ls ha cregut i els ha jutjat. I la conclusió que n’ha tret és que PM s’ha d’amagar d’alguna cosa.

I com que la literatura és molt gran, ara em permeto la llicència de canviar la veu narrativa a mig conte i passar de la 3a a la 1a. Ara qui parla és PM:

M, jo no m’haig d’amagar de res. Que no et faci vergonya veure’m. Faig la meva vida procurant no fer mal a ningú, però també intento que ningú no me’n faci a mi. En els darrers anys he hagut de prendre unes decisions que la gent jutgeu des d’una mena de moral hipòcrita i falsa. I, a més, us  feu una idea dels fets des del desconeixement, partint només d’allò que heu pogut sentir per aquí o per allà, però sempre essent una visió parcial i esbiaixada de la realitat; al cap i a la fi, xafarderies de poble. Saps, a vegades, s’ha de ser valent, agafar el toro per les banyes i dir prou a segons què, a segons quines situacions que l’únic que et fan és mal. Jo ho he hagut de fer i no me’n penedeixo.
Ja que no puc evitar que em jutgis, almenys fes-ho amb tots els elements sobre la taula: el dia que vulguis quedem per fer un cafè i t’explico tot allò que encara ningú no t’ha explicat.
Per cert, si algun dia ens creuem pel carrer espero que no em saludis: ser coherent és una virtut.

 [Totes  les històries de PM són contes que no s’assemblen de res a la realitat. Queda dit]

dimecres, 16 de maig del 2012

Primavera, estiu, etcètera


Si no teniu temps per llegir, no la comenceu perquè quan ho feu ja no la podreu deixar.

Primavera, estiu, etcètera és una novel·la àgil (els trets dialectals no hi són cap inconvenient) i viva que, senzillament, enganxa.

Aparentment, quan la comences a llegir pot semblar una novel·la sense massa pretensions, simple, però res més lluny de la realitat.

Així, per exemple, l’estructura és un exercici literari molt interessant. Malgrat el títol de la novel·la, l’acció transcorre a la tardor i a l’hivern, si bé és cert que també es recorden coses que passaven a la primavera i a l’estiu. El present i el record del passat s’hi combinen de manera magistral. El nom del darrer capítol sí s’adiu amb el títol del llibre. Permeteu-me una contradicció: és un capítol fantàstic que podria no ser-hi i, en canvi, alhora, hi és imprescindible. Si llegiu la novel·la, podreu saber el perquè.

A més, els personatges estan dibuixats amb gran mestria. Queden perfectament ben retratats amb els diàlegs i amb quatre pinzellades més que  afegeix l’autora. L’Èlia és un personatge molt entranyable potser perquè hi acabem descobrint un punt d’ingenuïtat que l’ha portada a ser on és. En Bernat, el pare, la tieta... no són els protagonistes de la novel·la, però tampoc no són, en cap cas, personatges secundaris.

I el final... magnífic! Obert? Evidentment. Voleu dir que hi ha novel·les amb el final tancat?

Una molt bona novel·la que us farà  riure, que us farà pensar... que us farà disfrutar!

diumenge, 13 de maig del 2012

Possessius

No és de ningú.
Només és seu, de si mateix.
Com a molt és seu i meu.
Però mai no serà teu.

dilluns, 7 de maig del 2012

Macaco

Fa uns mesos ja vaig parlar de Macaco en aquest bloc:

Però avui hi vull tornar perquè acaba de treure un CD -El murmullo del fuego- que val molt la pena.

Macaco m’agrada perquè diu coses molt interessants. Parla sempre de la unitat, de la força del grup, de comunicació, de cooperació, de la diversitat dins la semblances (“Gotas diferentes, pero gotas todas iguales”), de les semblances dins la diversitat (“Somos una marea de gente, todos diferentes remando al mismo compás”)... De veritat que són molt interessants les lletres de Macaco.

A més, té una veu molt especial i sobre l’escenari té un enorme magnetisme que atrapa i que transmet molta energia positiva i “molt bon rotllo”.

Fantàstic Macaco!

Una sola voz seremos si tu corazón y el mío canta al mismo tiempo.

Love is the only way.

Sol, allá arriba el Sol, aunque la tormenta suene, detrás siempre estará el Sol. 
Dicen que la tormenta está por llegar, dicen que la lluvia va a comenzar, 
pero yo miro en el reflejo de tus ojos 
y veo que detrás está el Sol.

 Con la mano levantá, al pasado le digo adiós,
y el futuro que vendrá dicen que pende de un hilo,
y el presente aquí contigo mano a mano.
Oye mi hermano, disfruta el camino.

Pues siiiii!!!!!!!!! ayer fue un gran día!!!!!, emocionanteeeeee!!!, disfruté como un enano!!!! Gracias Barcelona por llenar la sala Razzmatazz!!, gracias por vuestra energía, vuestros saltos, vuestros cantos!!!!! se rompió el suelo!!! El mundo de los sueños no tiene techooooooooooo!!!!!! Graciassssssssss!!!!!!!  (Robat del mur del facebook de Macaco)

dijous, 3 de maig del 2012

Poder o no poder

Jo no puc controlar allò que es diu de mi.
Ni allò que es pensa de mi.
Ni allò que s'escriu de mi.
Ni allò que s'espera de mi.
Ni allò que s'imagina de mi.

Però puc controlar allò que dic jo.
I allò que penso jo.
I allò que escric jo.
I allò que espero jo.
I allò que imagino jo.

Imitant Hamlet: Poder o no poder, aquesta és la qüestió.



To be or not to be, that is the question. (Hamlet - William Shakespeare)

dimecres, 2 de maig del 2012

Mots ben travats 04

"- A vegades crec que la feina es va inventar per no pensar.
- Això no ho dubtis pas.
- Clar, i de passada te hi guanyes les garrofes. És un sistema que si ha triomfat, per força, ha de tindre lògica.
- Sí, tens raó, perquè justament els filòsofs van sorgir de la vida ociosa"

(Primavera, estiu, etcètera - Marta Rojals)