L'únic que ens pertany

Fa quatre dies Pep Guardiola, el millor entrenador del Barça de tota la història, destapava la caixa dels trons i feia unes declaracions duríssimes sobre Tito Vilanova, entre d'altres. Tito Vilanova el contestava amb fermesa i claredat. Lluita d'EGOs. Poca prudència i  molt d'afany de protagonisme per ambdues parts. Ningú no estava disposat que pogués semblar que es deixava trepitjar per l’altre.

Guardiola, que mentre va ser entrenador del Barça va rebre moltíssimes provocacions per part de l’entrenador de l’equip rival, José Mourinho, i va callar gairebé sempre  (només una vegada va fer una roda de premsa clara i contundent parlant d’aquest senyor), va sorprendre tothom  i va fer unes declaracions contundents sobre els dirigents i equip tècnic del Barça actual. Ell que sempre parlava de mirar primer per la Institució, ell que sempre deia que les persones se’n van però que el club es queda, ell que sempre deia que... bla... bla... bla...  Es va oblidar de tot això i va llençar un munt de dards enverinats que van ferir segur a qui els va rebre. Aquells que tant l'idolatraven van saber que Guardiola també sap ferir encara que hagin estat ex-companys i, fins i tot, amics! Per fi algú a qui crèiem un déu es treia la màscara i es mostrava persona. 

Una altra prova que aquell a qui teòricament estimes és qui realment t'importa i qui no et deixa mai indiferent. Indiferència respecte a Mourinho, però amor i odi cap al Barça. Una mescla explosiva que va provocar que la prudència i el "saber estar" de Guardiola es desfés com un terrós de sucre. Altra vegada una prova fefaent que la ratlla entre l'amor i l'odi sovint és massa prima i que la traspassem fàcilment. Deu ser que de qualsevol cosa en diem "estimar". 

Pep Guardiola i Tito Vilanova van intercanviar-se acusacions sobre si s’havien vist mentre Tito era a Nueva York per tractar-se del càncer. Quantes vegades s’havien vist,  per culpa de qui no s’havien vist més... Patètic!

Aquests dies els mitjans de comunicació ja parlaven de si Pep Guardiola i Tito Vilanova s’abraçarien o només encaixarien les mans el proper dimecres quan Barça i Bayern han de jugar un partit AMISTÓS. Com seria l’abraçada, si cordial o freda, qui aniria a buscar a qui per fer-la si la feien... Patètic! Les abraçades no poden ser fredes i s’han de fer amb el cor! 

I de cop la vida ens dona una altra lliçó: no hi haurà abraçada el dimecres que ve perquè Tito ha de deixar la banqueta del Barça perquè el càncer se li ha reproduït. Tantes expectatives i especulacions i  ben bé per res! Ai les expectatives! Potser algun dia aprendrem a viure sense?  

Algun dia ens adonarem que més enllà de les lluites d'EGOS, dels estúpids afanys de protagonisme, de les enveges i de les ganes de fotre "cops de colze" a l'altre hi ha alguna cosa més important: la VIDA. De fet, l’únic que ens pertany.