dimecres, 21 d’agost de 2013

El bolígrafo de gel verde

De llibres, en el bloc, només parlo d’aquells que m’han atrapat i que tinc ganes de recomanar-vos. Dit d’una altra manera, només explico alguna cosa dels llibres que llegeixo i que no em deixen indiferent, però sempre per raons positives.

Amb aquest, El bolígrafo de gel verde, m’ha passat una cosa curiosa: m’ha atrapat molt, però hi ha alguna cosa que fa que no el recomanaria; m’ha agradat, però m’ha decebut alhora; m’ha encantat, però no deixa de ser un llibre més, un de tants. Contradictori, ho sé; però no ho sé dir d’una altra manera. Tampoc no ho voldria dir de cap altra manera. És per això, per aquesta contradicció que ara intentaré explicar a la meva manera –més original que convincent–, que parlo d’aquest llibre en el bloc.

A la portada, el títol: El bolígrafo de gel verde. Un boli, protagonista d’un llibre? Sí, més o menys sí. Més aviat menys que més; però protagonista al cap i a la fi. ¿Contradictori, també, el que acabo de dir? No, però les coses no són mai ni blanques ni negres del tot. Mai

A la contraportada, una frase: Esta novela no ha sido galardonada con ningún premio literario conocido; ni siquiera con uno desconocido. M’agrada que un llibre s’anunciï no pel que ha guanyat sinó pel que no ha guanyat. Original. Diferent. Això sol ja fa que el llibre em cridi l’atenció. Només aquesta frase ja fa que el llibre es mereixi cert crèdit per part meva.

A l’interior, frases i més frases d’aquelles que estan formades per mots ben travats. Moltes frases,  paràgrafs sencers d’aquells que es fan llegir dues vegades, d’aquelles que si llegeixes el llibre en companyia li dius a qui sigui que està enfeinat amb les seves coses: “Mira, mira...  que t’ho llegeixo...” I li llegeixes aquella frase que a tu tant t’ha ressonat i que a l’altre el deixa més aviat indiferent. Què hi farem! Hi ha coses que no es poden compartir perquè parlen d’alguna cosa que està molt endins, allà on només en prou feines un mateix s’hi arriba i encara no sempre.

Algunes d'aquestes frases. Poquetes:

- A veces, sólo es necesario que algo cambie, para bien o para mal es secundario

- Abriría la puerta para encontrarse a la rutina sentada en la mesa como ese invitado que nunca acaba de irse.

- Nos miramos tanto que en ese momento nos conocimos, nos acabábamos de ver por dentro.

- Él aportó su semen y ella todo lo demás: las caricias, el amor, la educación y la venda para que no fuera consciente de lo que pasaba en su ausencia.

- Durante unos segundos que se me antojaron minutos nadie dijo nada: los niños dejaron de llorar, los ancianos no se atrevieron a toser, incluso me pareció ver a Cristo bajar la cabeza avergonzado.

– Te quiero, pero…–
Un "te quiero" real, pero con miedo.
Un "pero" también real que lo paró todo.              

- Hay relaciones especiales con personas y también hay relaciones con personas especiales. No hay diferencias, ambas te dejan huella, ambas te dejan un recuerdo para toda la vida”.

- "Parasiempre", cuando no sabíamos lo que duraba un "parasiempre".


Així doncs, què no m’ha agradat d’aquest llibre?
- El  final. Tant de sucre, tanta mel, després de tanta amargor... no m’ha convençut. Gens

- El missatge que s’hi amaga. De fet no s’hi amaga, hi és ben explícit: canviant l’escenari dels fets canvien els fets encara que sigui amb els mateixos personatges. No va així això

- Tampoc no penso que la resposta estigui sempre en el canell esquerre. Calen més coses per a trobar respostes adequades. Bastantes coses més!.

Malgrat “tot” o precisament gràcies a “tot” això, quan al setembre aquest autor, Eloy Moreno, publiqui el segon llibre, Lo que encontré bajo el sofá, la novel·la anirà a parar al prestatge dels llibres pendents.

En resum:
No us el recomano de manera entusiasta, però si el llegiu us atrapàrà


4 comentaris:

  1. La frase que més m'ha arribat no és precisament una de les del llibre: "Hi ha coses que no es poden compartir perquè parlen d’alguna cosa que està molt endins, allà on només en prou feines un mateix s’hi arriba i encara no sempre."

    gràcies per compartir els teus "retalls de pensamnets" ^_^

    ResponElimina
  2. Gràcies pel comentari i per seguir el bloc, Cristina! :-)

    ResponElimina
  3. Evidentment no sé si el llibre és bo o no però després de llegir la teva opinió segur que desperta una curiositat per part del mateix i que quan alguna vegada caigui a les meves mans no em deixarà indiferent. Esteve.

    ResponElimina
  4. Aquesta era la intenció: depsertar la curiositat. I ben segur que no et deixarà indiferent!

    ResponElimina