Fot-li Pou!

El Barça de bàsquet ha perdut la final a l’últim segon. PM ja sap que hi ha coses que es perden a l’últim moment. Just en aquell instant en què ja no hi ha res a fer. Just quan ja no hi ha volta enrere. Just quan el temps ja no deixa temps per capgirar la situació. Sempre hi ha aquell moment en què el temps no deixa gaire temps. Ni per capgirar un partit de bàsquet ni per cap altra cosa.

I immediatament després del final del partit, ha posat la ràdio. Quedava 1h perquè el partit de futbol del Barça comencés i els de RAC1 han connectat amb els seus periodistes desplaçats a Sevilla. La primera veu que s'ha sentit ha estat la Joan Maria Pou. La veu, aparentment, no li tremolava gens i això que havia perdut aquella mateixa setmana la seva dona, la Tatiana Sisquella. En Pou només ha agraït les mostres de suport que ha rebut tots aquests dies i amb una serenitat impressionant ha dit que ell també li vol fer el seu particular homenatge, però que ho faria al final del partit. Ara tocava el de sempre: repassar i valorar alineacions...

A PM se li ha encongit el cor quan ha sentit  aquella enteresa i no ha pogut, ni ha volgut, reprimir les llàgrimes. Un cop més la sensibilitat li ha causat una mala passada. L’ha tornat a trair. En Pou serè, tranquil... i ell plorant per algú que ni coneix ni coneixia. Les llàgrimes, vives, indiscretes... l’han tocat tant que s’ha aixecat d’una revolada, ha agafat el telèfon i m’ha trucat. M’ha explicat què li havia passat i m’ha demanat que en fes un conte.

I aquí el teniu. Un conte que no he pensat gens. Un conte fet a raig. Un conte de  poca qualitat  –és clar!-, però fet amb tant de cor! Un cor no tan gran com el de PM perquè el seu és capaç d’estimar molt encara que no sempre sàpiga expressar-ho ni canalitzar-ho com deuria. Un conte que acabo d’escriure just en el moment que en Pou agraeix l’abraçada que els de l’equip d’en Puyal, de Catalunya Ràdio, li han enviat. Els dos periodistes que es disputen l’audiència d’aquest país quant als partits de futbol abraçant-se des de la distància per allò que ho transcendeix tot i va més allà de tot.

Mentre PM espera impacient el final del partit per sentir l’homenatge de Joan Maria Pou a la Tati, cal que avui, més que mai, com diuen sempre els de RAC1: Fot-li Pou!!!!