divendres, 15 de juliol de 2011

Plorar

Plorar és bo. Cura. Ningú no hauria de dir mai a un nen que "els homes no ploren”.

–Patiu una infecció aguda de l’oïda interna, molt infreqüent. Els sinus se us han obstruït de mica en mica amb una rara combinació química. Permeteu-me una pregunta personal: ¿heu tingut una mort recent a la família, una desgràcia?

–Se’m va morir un amic, que era com un germà, sí.

–¿Vau plorar gens quan va morir?

–No. La veritat és que encara no he pogut plorar. No hi ha manera.

–Ja està entès doncs. Potser us semblarà estrany, però les llàgrimes no vessades durant tot aquest temps han acabat provocant-vos una infecció. (...) Mireu de plorar pel vostre amic.

(...)

A poc a poc, estremint-se amb tot el cos en Gabriel va arrencar a plorar. Primer una llàgrima va inundar-li l’ull dret i e va vesar, i després una altra va fer el mateix a l’ull esquerre. (...). El corrent de llàgrimes va augmentar. Se li va escapar un udol agut, que va enganxar-se a un lament. (...). Ara en Gabriel ja bramava a ple pulmó, plorava amb els ulls i amb tot el cos, que li tremolava amb més espasmes.

(...)

Van passar tres hores, no exagero, durant les quals en Gabriel va plorar amb tots els registres possibles. Va bramar com una criatura de bolquers que reclama el pit. Va plorar amb les llàgrimes de cocodril del nen que fa una marranada. Va plorar com un adolescent, somicant per les penes d’amor, i com un adult que s’empassa les llàgrimes i simula un refredat. Va plorar com es plora als cines, veient un drama en la foscor, i com es plora en un camp de futbol, a la vista de tothom, quan el teu equip perd uns final. Va plorar de ràbia, de pena, de dolor físic, buscant la compassió. Va plorar sense saber per què, de pur deprimit, i va plorar com un ploramiques, gairebé per gust, recreant-s’hi. Va plorar com un gos apallissat. Li va agafar el singlot de tant plorar. Va udolar, va lamentar-se, va gemegar. Li feia mal el pit, els músculs de la cara, les parpelles li cremaven. Quan volia reprendre l’alè, ploriquejava una estona.


(Del llibre Maletes perdudes de Jordi Puntí)

2 comentaris:

  1. Hola Quim, és ben cert que plorar és beneficiós per la salut d'un mateix. Deixo un link on explica detalladament els seus beneficis, així com, un tros del mateix i em "despedeixo" amb un somriure, també molt lucratiu.

    http://www.hoy.com.do/salud/2007/3/2/228428/Llorar-es-bueno-para-la-salud

    La risa incide en el sistema endocrino para que este ordene al cerebro la secreción de una serie de hormonas tales como las endorfinas, que controlan el dolor; la adrenalina, que ayuda a estimular la imaginación; la dopamina, que favorece la actividad mental; y la serotonina, que posee efectos calmantes y disminuye tanto la ansiedad como el hambre.

    El llanto emocional (no el provocado por el dolor físico), cumple una función vital en el desarrollo humano. Las reacciones químicas propias de las lágrimas activan determinadas hormonas que producen efecto tranquilizador beneficioso para el organismo, al eliminarse ciertas sustancias depresoras producidas por la sensación de tristeza.

    ResponElimina
  2. És molt interessant aquest article del qual ens has deixat l'enllaç.
    En una entrada del mes de gener també vaig parlar dels beneficis del riure.
    El problema és que riure en públic no ens fa vergonya –només faltaria!–, en canvi plorar ens en fa –una llàstima!–

    ResponElimina