dimarts, 26 de juliol del 2011

Dedicada al fill (I)

Hi ha alguns cantants dels que m’agraden que quan tenen un fill els dediquen una cançó. Avui enceto unes quantes entrades que dedicaré a aquestes cançons.

La primera és de “Els pets”. Quan en Lluís Gavaldà –cantant de "Els pets"– va tenir el seu fill, li va dedicar aquesta cançó que va publicar en el seu penúltim disc Com anar al cel i tornar. Com el seu nom indica és un “valset”.

Està escrita amb molta tendresa, però amb un punt d’ironia que la fa molt sincera. Sembla que Gavaldà no volia fer cap cançó dedicada al seu fill per por de ser carrincló, però no ho va poder evitar. Un cop escrita, li agradaria que el seu fill, quan sigui més gran, faci saber a la persona que estimi que el seu pare li va compondre una cançó. Orgull de pare!

divendres, 15 de juliol del 2011

Plorar

Plorar és bo. Cura. Ningú no hauria de dir mai a un nen que "els homes no ploren”.

–Patiu una infecció aguda de l’oïda interna, molt infreqüent. Els sinus se us han obstruït de mica en mica amb una rara combinació química. Permeteu-me una pregunta personal: ¿heu tingut una mort recent a la família, una desgràcia?

–Se’m va morir un amic, que era com un germà, sí.

–¿Vau plorar gens quan va morir?

–No. La veritat és que encara no he pogut plorar. No hi ha manera.

–Ja està entès doncs. Potser us semblarà estrany, però les llàgrimes no vessades durant tot aquest temps han acabat provocant-vos una infecció. (...) Mireu de plorar pel vostre amic.

(...)

A poc a poc, estremint-se amb tot el cos en Gabriel va arrencar a plorar. Primer una llàgrima va inundar-li l’ull dret i e va vesar, i després una altra va fer el mateix a l’ull esquerre. (...). El corrent de llàgrimes va augmentar. Se li va escapar un udol agut, que va enganxar-se a un lament. (...). Ara en Gabriel ja bramava a ple pulmó, plorava amb els ulls i amb tot el cos, que li tremolava amb més espasmes.

(...)

Van passar tres hores, no exagero, durant les quals en Gabriel va plorar amb tots els registres possibles. Va bramar com una criatura de bolquers que reclama el pit. Va plorar amb les llàgrimes de cocodril del nen que fa una marranada. Va plorar com un adolescent, somicant per les penes d’amor, i com un adult que s’empassa les llàgrimes i simula un refredat. Va plorar com es plora als cines, veient un drama en la foscor, i com es plora en un camp de futbol, a la vista de tothom, quan el teu equip perd uns final. Va plorar de ràbia, de pena, de dolor físic, buscant la compassió. Va plorar sense saber per què, de pur deprimit, i va plorar com un ploramiques, gairebé per gust, recreant-s’hi. Va plorar com un gos apallissat. Li va agafar el singlot de tant plorar. Va udolar, va lamentar-se, va gemegar. Li feia mal el pit, els músculs de la cara, les parpelles li cremaven. Quan volia reprendre l’alè, ploriquejava una estona.


(Del llibre Maletes perdudes de Jordi Puntí)

dimecres, 13 de juliol del 2011

Esta boca es mía

Sovint, davant de segons quins fets i de segons quines opinions prefereixo el silenci perquè és sinònim d’indiferència. I la indiferència ja diu tant per si sola, que és la millor de les respostes. Però aleshores els ineptes, els cínics, els inflats de vanitat i carregats de pedanteria que es passegen donant copets a l’espatlla del primer que troben com si fossin amics de tota la vida i que volten, posem per cas, per un pavelló amb el cap ben alt quan els hauria de fer vergonya sortir de casa cada matí es pensen que qui calla atorga i ja els va bé que ningú digui res. Així s’imaginen que els altres som uns titelles. Tanmateix, els titelles són ells!

Esta boca es mía és una de les cançons de Sabina que més m’agrada. Una balada preciosa amb una lletra que diu moltes coses i que tothom pot fer-se seva.

En castellà quan algú no diu res es pot fer servir l’expressió: “se fue sin decir esta boca es mía”. Sabina, en canvi, ens convida a parlar. Ens diu que és bo que els altres sàpiguen que “aquesta boca és meva”; en definitiva, vol que opinem, que hi diguem la nostra. I això és el que faré, passat l’estiu –fer-ho ara podria perjudicar a algú i no ho vull de cap manera–, sobre una entitat esportiva d’una ciutat propera a on visc perquè, com a mínim, sàpiguen que aquest cop, el primer i l’últim, no penso callar.

De moment, avui, em faig més meva que mai la cançó de Sabina.



Y sal de ahí
para que sepan que
ESTA BOCA ES MIA. 

diumenge, 10 de juliol del 2011

Cesaria Evora

Cesaria Evora és una cantant de Cap Verd, un arxipèlag de deu illes de l’atlàntic nord de l’Àfrica. Són unes illes colonitzades pels portuguesos ja al segle XV que van aconseguir la independència el 1975.

A Cesaria Evora se la coneix com la “diva dels peus descalços” ja que sol actuar descalça com a homenatge al seu pobre país d’origen.

La seva música és essencialment melancòlica i recorda el fado portuguès i, fins i tot, el blues. És d’aquelles cantants que aconsegueix trametre’t els sentiments de la música encara que no s’entengui la llengua amb al qual compon les cançons.

Sobre les seves cançons ella mateixa diu: “Les meves cançons tracten de coses perdudes i nostàlgia, amor, política, immigració, i realitat” Nosaltres cantem sobre la nostra terra, sobre el sol, sobre la pluja que mai arriba, sobre la pobresa i problemes, i sobre com viu la gent a Cap Verd.”

Mireu el vídeo d’aquesta cançó seva . És una delícia, maquíssim!