Haig de ser sincer i dir-vos que fins avui, fa a penes mitja hora, no havia sentit a parlar mai del pare Manel. Per tant, potser no ho hauria de fer de parlar d’aquest senyor de qui en prou feines en sé res. Ja veig que pecaré d’agosarat. Però m’atreveixo a fer-ho perquè en el bloc es tracta d’explicar-hi retalls que faig de coses que em vénen al cap; i aquest matí en llegir la notícia de la seva possible excomunió, n’he volgut saber més coses i, alhora, dir-hi la meva.
Resulta que aquest capellà s’ha destacat, des de fa molts anys, per ajudar els més necessitats del barri de la Trinitat de Barcelona. Té una fundació per poder ajudar aquesta gent i cada any s’organitza un festival per recaptar fons perquè pugui continuar amb la seva tasca. Fa uns dies es va publicar la seva biografia, escrita pel periodista Francesc Buxeda. En el llibre es veu que hi explica que el pare Manel va ajudar a avortar una noia de només quinze anys per evitar que morís dessagnada. Sembla ser que aquest fet pot provocar que l’església catòlica l’excomuniqui, quelcom més propi de l’Edat Mitjana que del segle XXI.
No jutjaré ara si l’avortament hauria d’estar legalitzat o no. És un debat que de tan vell em fa mandra. Però, segurament, hi ha moltes circumstàncies i molts matisos que podrien fer que aquesta pràctica pogués ser acceptada com la que el pare Manel relata en el seu llibre. Tant de bo fóssim capaços de redactar unes lleis que sabessin distingir entre les diferents circumstàncies en què un fet pot esdevenir-se. D’això se’n diu tenir en compte els atenuants.
En tot cas, i, com ja he dit, partint de la desconeixença i la ignorància (que atrevits ens fa la ignorància!), vull manifestar la meva admiració per aquesta persona que, per cert, va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla de la Ciutat de Barcelona l’any 2009.
I, evidentment, així que pugui (la primera edició es va esgotar en pocs dies) llegiré aquest llibre. Segur que s’hi deu aprendre molt sobre el que és i hauria de ser la tasca evangelitzadora al segle XXI: ajudar el més necessitats trepitjant el terreny que probablement aquell Jesús de Natzaret hagués trepitjat si hagués viscut a Barcelona avui mateix.
Jo només faig de notari de les històries que recullo i no em correspon a mi jutjar qui té la raó i qui menteix; però probablement, com sol passar en les disputes entre dos, tots tenen part de raó i, per altra banda, hi afegeixen una part inventada o que no es correspon exactament amb allò que ha succeït. Ho diré diferent: quan estem implicats en una història, la vivim de forma subjectiva i l’expliquem de manera parcial; per tant, a les altres persones els esdevé impossible discernir qui té la raó, si és que aquesta existeix.
Dic això perquè deveu recordar la història que vaig explicar-vos no fa gaires dies sobre la ventafocs. Doncs bé, l’altre dia em vaig trobar el passavolant del qual us parlava i estava indignadíssim. Plovia molt i intentava arreglar la teulada d’un cobert on malviu fet amb quatre fustes i unes quantes canyes que el vent de la llevantada li havia mig desmuntat.
Ara que està de moda denunciar-ho tot i a tothom per qualsevol cosa, em va amenaçar de portar-me als tribunals. Dubtava sobre si havia de ser jo o la mateixa ventafocs qui anés a donar explicacions al jutge que té competències sobre “els afers amorosos que suposen una calúmnia del tot inadmissible”. El vaig mig convèncer que no ho fes ja que jo l’únic que havia fet era escoltar algú que segons m’havia dit tenia el cor destrossat i poques ganes de viure.
Em va dir que va ser la ventafocs qui el va abandonar a ell. Que va ser ella la que el va enredar i que l’únic que volia la perversa ventafocs havia estat passar l’estona i gaudir d’una estona de sexe amb la promesa que podrien ser feliços i menjar anissos en un palauet que el tenia príncep i que havia de ser per ella. Es veu que tot era mentida.
I va afegir: jo també he explicat aqueta història a un músic fantàstic, i, també, n’ha sabut fer una cançó
Chico & Rita, una pel•lícula de dibuixos fets per Javier Mariscal i dirigida per Fernando Trueba, és altament recomanable tot i que probablement passarà gairebé desapercebuda per les cartelleres dels cinemes d’aquest país, malgrat haver guanyat el premi Goya a la millor pel•lícula d’animació; de fet, en algunes ciutats importants de Catalunya ni tan sols l’han projectada cap dia.
La pel•lícula està dedicada al gran i veterà pianista cubà Bebo Valdés, de noranta-dos anys, que és, alhora, l’autor de la banda sonora. Molt bona, per cert.
El que s’explica és bastant típic i conegut: una història d’amor entranyable que sembla destinada a fracassar, però que cap dels dos mai dóna per perduda del tot. El jove pianista i la cantant es trobaran i s’allunyaran l’un de l’altre diverses vegades per diferents circumstàncies i motius, però com diu el lema de la promoció de la pel•lícula, “l’amor és una cançó que mai no s’oblida”.
Però no va ser l’argument el que més em va agradar de la pel•lícula sinó els dibuixos de Mariscal i, sobretot, el color i la llum. Javier Mariscal aconsegueix fantàsticament bé retratar les ciutats de l’Havana i Nova York, escenaris principals de la pel•lícula. Però sobretot els seus dibuixos reflecteixen perfectament l’ambient de les ciutats, dels clubs de jazz de l’Havana, dels locals més luxosos de Nova York... El retrat dels personatges, dels seus sentiments... també és fantàstic. I tot amb un traç aparentment senzill i simple. I sensacional l’ús del color: una autèntica meravella pels sentits!
Una pel•lícula diferent, sorprenent... una autèntica joia!
Ai pobra, ventafocs! Tan malament que la tractaven la seva madrastra i les seves germanastres i tan feliç que es pensava que seria amb el seu príncep blau. Però res més lluny de la realitat. Una nit, de no fa gaire, la vaig trobar en un racó d’una barra d’un bar, agafada a un got ple d’alcohol, amb la cara estrafeta de pena i dolor. No gosava acostar-m’hi, però amb la mirada em va reclamar que li fes una estona de companyia. Li costava trobar les paraules que buscava dins el seu cap tèrbol, però al final va aconseguir explicar-me com li havia anat la vida amb el seu príncep.
Ja us ho podeu imaginar: un desastre. El príncep no era un príncep dels que ens dibuixen en els contes. Els contes, em va dir, són un engany; sempre acaben en el moment en què, precisament, haurien de començar: en aquell moment en què la vida real comença de veritat.
Un cop casada amb el seu príncep, la seva vida res no es va assemblar a la d’una princesa. Ben aviat va descobrir que aquell jove tan bell i esplèndid tenia més de granota que de príncep blau. Per això, de seguida que va poder, va buscar la seva felicitat lluny de palau. I, segons explica, la va trobar. Va viure moments plens de màgia, de complicitat i de plaer als braços d’un passavolant que buscava sobreviure amb el que podia pels pobles del voltant del castell on ella vivia pràcticament segrestada. Quan podia s’escapava, fugia del seu marit que bevia en excés, i gaudia, amb el cor accelerat, de la companyia del seu nou amic en una habitació d’un hotel qualsevol. Quan estava amb ell semblava que el temps passés més de pressa que mai. I, com quan era una ventafocs, quan tocaven les dotze marxava corrents. No en tenia cap ganes, però havia de tornar a casa on l’esperava el seu marit, mig begut i enfadat. Rebria alguna plantofada i algun insult humiliant, però del fons del cor li sortiria un somriure perquè sabia que demà tornaria a sortir el sol i tornaria a refugiar-se en els braços del passavolant, la seva raó de viure i el seu bàlsam més plàcid.
Però... ai pobra ventafocs! D’un dia per l’altre, el passavolant no va tornar mai més! Encara no sap per què, i, de fet, no vol ni saber-ho. Només sap que té el cor ple de pena i que la vida de conte és una farsa.
Quan va acabar d’explicar-me la seva història, no vaig saber què dir-li. Vaig demanar un parell de cerveses i vàrem beure junts.
L’altre dia, de casualitat, vaig saber que aquesta història també l’havia explicada a uns músics fantàstics.
II
Resulta que aquest capellà s’ha destacat, des de fa molts anys, per ajudar els més necessitats del barri de la Trinitat de Barcelona. Té una fundació per poder ajudar aquesta gent i cada any s’organitza un festival per recaptar fons perquè pugui continuar amb la seva tasca. Fa uns dies es va publicar la seva biografia, escrita pel periodista Francesc Buxeda. En el llibre es veu que hi explica que el pare Manel va ajudar a avortar una noia de només quinze anys per evitar que morís dessagnada. Sembla ser que aquest fet pot provocar que l’església catòlica l’excomuniqui, quelcom més propi de l’Edat Mitjana que del segle XXI. 
Però no va ser l’argument el que més em va agradar de la pel•lícula sinó els dibuixos de Mariscal i, sobretot, el color i la llum. Javier Mariscal aconsegueix fantàsticament bé retratar les ciutats de l’Havana i Nova York, escenaris principals de la pel•lícula. Però sobretot els seus dibuixos reflecteixen perfectament l’ambient de les ciutats, dels clubs de jazz de l’Havana, dels locals més luxosos de Nova York... El retrat dels personatges, dels seus sentiments... també és fantàstic. I tot amb un traç aparentment senzill i simple. I sensacional l’ús del color: una autèntica meravella pels sentits!
