dimarts, 31 de desembre del 2013

12 mesos, 12 entrades

Un resum del meu 2013 en 12 entrades que he publicat en el bloc. De cada mes he escollit una entrada que pugui explicar alguna cosa meva d'aquest any que avui deixem enrere.

GENER:  I ara què?
Del gener aquesta. Perquè estaria bé que la suposada felicitat dels dies de Nadal i Cap d'Any es quedés  per aquí tot l'any. Perquè que passi això només  depèn d'un mateix. Ni de res ni de ningú més.

FEBRER: Créixer
Del febrer aquesta. Perquè créixer té sempre la mateixa dualitat: dolor i descobriment alhora.

MARÇ: Portes
Del març aquesta. Perquè ja no hi viuria més i perquè ja no ho viuria més.

ABRIL: Roses
De l'abril aquesta. Perquè aquell dia es regalen moltes roses. Perquè algunes són "de veritat". I perquè algunes d'aquesta expressen amor de veritat (sense cometes , ara)

MAIG: Micromicrorelats: Serrera
Del maig aquesta. Perquè fer muntanya amb la gent que la faig és un gust. Perquè m'ho passo molt bé. I perquè els ho vull agrair incloent aquesta entrada en aquest resum.

JUNY: Una imatge per una frase 03
Del juny aquesta. Perquè aquesta cançó d'en LLach és molt maca. Perquè és ben cert que és en les dificultats que aprenem a valorar allò que anem aconseguim.

JULIOL: Paraules
Del juliol aquesta. Perquè retallar pensaments en forma de conte em permet jugar amb la realitat i la ficció amb gairebé total impunitat.

AGOST: No puc deixar d'escoltar-la_04
De l'agost aquesta. Perquè a Ismael Serrano li dec moltes coses. Alguns concerts en directe, cadascun viscut de maneres diferents i en circumstàncies dignes de conte i altres estones, moltíssimes, de música enllaunada, sol o acompanyat, en CD o DVD, en què m'ha m'ha fet emocionar i sentir com cap altre artista.

SETEMBRE: Glops d'estiu
Del setembre aquesta. Perquè és un resum "perfecte" d'un estiu viscut amb amics de fa temps i altres descoberts en plena canícula que vull que hi sigueu sempre més. Un brindis a la vostra salut!

OCTUBRE: Somnis
De l'octubre aquesta. Perquè volia "ensenyar-vos" aquesta cançó d'Albert Pla tan maca i vaig voler-ho fer a partir d'un text que em va sortir a raig. Perquè m'agrada que la gent somiï. Perquè sense somnis, no existim. 

NOVEMBRE: Sí!
Del novembre aquesta. Perquè... sí!!!

Del desembre aquesta. Perquè és una entrada que faig cada any i en el resum no hi podia faltar. Perquè el CD de la Marató val molt la pena i cada any hi ha cançons que m'agrada acostar-vos-les retallant-les aquí.

I per aquest any, res més! Moltes, moltes, gràcies a tots el que em llegiu amb regularitat o no.
Que tingueu un bon 14!!! 

dilluns, 30 de desembre del 2013

Mots ben travats_17

     "¿Controlar los sentimientos? Hija mía, ¿pero quién puede hacer eso? Nadie. Los sentimientos están ahí, los puedes ocultar o puedes dejar que salgan, puedes intentar esconderlos bajo el cuerpo hasta que exploten, pero intentar controlarlos… eso no tiene ningún sentido. No creo que se deba ser culpable por sentir. ¿Sabes qué, Alicia? Si en esta vida hay algo real, algo auténtico, son los sentimientos, te lo aseguro."
,,
Lo que encontré bajo el sofá - Eloy Moreno

dilluns, 23 de desembre del 2013

No puc deixar d'escoltar-la_05

La culpa és del disc de Marató d'aquest any.
La culpa és de l’Estrella Morente. I d’en Llach.
La culpa és d’aquesta lletra. I de la melodia.

La culpa queda, doncs, repartida.

Jo en quedo excusat: no hi tinc res a veure.
No puc fer-hi res.

Només sé que no puc deixar d’escoltar-la!



Potser em deixin les paraules 
o potser em deixeu vosaltres 
o només els anys em posin 
a mercè d'alguna onada, 
a mercè d'alguna onada. 
Mentre tot això m'arriba, 
que a la força ha d'arribar-me, 
potser tingui temps encara 
de robar-li a la vida 
i així omplir el meu bagatge. 
Mentre tot això m'arriba... vida, vida! 

Encara veig a vegades, 
de vegades veig encara 
els meus ulls d'infant que busquen, 
més enllà del glaç del vidre, 
un color a la tramuntana. 
M'han dit les veus assenyades 
que és inútil el cansar-me; 
però a mi un somni mai no em cansa, 
i malgrat la meva barba 
sóc infant en la mirada. 
De vegades veig encara... vida, vida! 

Si em faig vell en les paraules, 
si em faig vell en les paraules 
per favor tanqueu la porta 
i fugiu de l'enyorança 
d'una veu que ja s'apaga. 
Que a mi no m'ha de fer pena, 
que a mi no em farà cap pena 
i aniré de branca en branca 
per sentir allò que canten 
nous ocells del meu paisatge. 
Que a mi no m'ha de fer pena... és vida, vida! 

Si la mort ve a buscar-me, 
si la mort ve a buscar-me 
té permís per entrar a casa, 
però que sàpiga des d'ara 
que mai no podré estimar-la. 
I si amb ella he d'anar-me'n, 
i si amb ella he d'anar-me'n 
tot allò que de mi quedi, 
siguin cucs o sigui cendra 
o un acord del meu viatge, 
vull que tinguin aquest signe... vida, vida! 

Potser em deixin les paraules 
o potser em deixeu vosaltres 
o només els anys em portin 
a mercè d'alguna onada, 
a mercè d'alguna onada. 
Mentre tot això m'arriba... vida, vida! 
Mentre tot això m'arriba... vida, vida! 
Mentre tot això m'arriba... vida, vida! 


Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

dimarts, 17 de desembre del 2013

Abuela es nombre de persona; león, nombre de animal

De tant en tant, llegia articles que explicaven que havia de motivar els alumnes de secundària per afavorir que aprenguessin més i millor.

O sovint parlava amb gent que no és d’aquest àmbit professional que li deien que els continguts escolars a ESO haurien de ser més atractius del que eren.

Quan a classe li va tocar explicar aquesta pàgina a alumnes de 14 anys no sabia si posar-se a riure o a plorar.


Mentre collia l’ànima que li havia caigut als peus, un alumne li va demanar si l’examen d’aquella unitat seria gaire difícil.


dissabte, 7 de desembre del 2013

El disc de la Marató - 2013

Una entrada que ja no pot faltar en aquest bloc. Una entrada que parla de les cançons que més m’han agradat del CD de la Marató d’aquest any.

Coral·lí - La primera cançó de la qual vull parlar és Coral·lí,  una cançó d’Adrià Puntí. Probablement sigui la millor cançó d’aquest compositor i cantant que té aquella meitat de boig i de geni que tenen tots els genis i alguns bojos. És una cançó d’amor maquíssima. A l’hora de compondre-la, Adrià Puntí hi va abocar tota la seva tendresa i la lletra desprèn una certa innocència que jo trobo que s’adiu molt a l’hora de parlar d’amor i enyor. Per si de cas amb tot això no n’hi hagués prou, resulta que la cançó la interpreten els Blaumut! I com que són molt bons, se’n surten fantàsticament bé i en fan una versió maquíssima.


“...un somni rosa, no hi cap el gris...”

Ningú més que tu - Pablo Alborán es versiona a si mateix i canta en català una de les seves cançons. La lletra té aquell sucre que embafa, però que té un públic assegurat. Tanmateix la veu val la pena i el malagueny aconsegueix que en català la seva cançó també arribi.


“Regala’m un somriure
Ensenya’m a somiar”

  Vida - Vida és la joia que amaga aquest CD. Una autèntica meravella! Llach va fer el 1979 un cant preciós a la vida, a les ganes de viure. Mot a mot, vers a vers, la lletra ens convida a la vida i a l’acceptació de la mort des de la serenitat del qui sap que no hi ha cap altre final possible. I la versió d’aquest CD és de pell de gallina. L’Estrella Morente posa la seva veu i el seu estil de “cantaora" de flamenc per fer una enorme versió en català. Amb una cirereta al capdamunt del pastís: la veu d’en Llach.


“M’han dit les veus assenyades
que és inútil el cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa”

Pots somiar una mica en mi - M’agrada la versió que l’Anna Roig i l’ombre de ton chien fan de la coneguda cançó Dream a little dream of me. És una peça que ha estat molt versionada i, per tant, no és fàcil fer-ne una  versió gaire diferent. En tot cas, aquesta té el mèrit que ha estat feta en català i ha quedat molt i molt xula. Un clàssic del jazz  amb el qual l’Anna Roig ens desitja que els somnis ens siguin ben dolços.


“Que tinguis dolços somnis.
Que tots els teus temors ara es fonguin”

No dubtaria - No havia sentit mai Margarett. M’ha semblat un grup de pop semblant a altres que actualment hi ha en la música en català. Potser no aporten gaire res de nou al panorama musical actual en català, que viu uns moments tan dolços; però també tenen prou qualitat per fer-s’hi un lloc. En tot cas, en aquest CD de la Marató fan una bona versió en català de la coneguda cançó d’Antonio Flores.


“Si pogués oblidar aquell plor que vaig sentir,
Si el pogués esborrar i apartar-lo lluny de mi”

Quan te’n vas no brilla el sol - Aquesta m’encanta!!! Quan vaig posar el CD per primera vegada, em va atrapar de seguida. Magnífica versió d'Ain't no sunshine una cançó de Bill Withers molt i molt versionada. La veu de Sanjosex i la guitarra del millor guitarrista de blues de Catalunya, Amadeu Casas,  fan que la cançó no pugui deixar d’escoltar-se. És d’aquelles cançons que et convida a posar el volum del reproductor ben alt.


“I es fa dur haver d’esperar que tornis, quan te’n vas”

Jardí de roses - La TV posa et posa de moda tan ràpid com et fa desaparèixer del mapa. No sé si això és el que els passarà a The Mamzelles, que es van fer molt populars per la seva aparició a l’spot de la Generalitat “Envàs on  vas?”. En tot cas, ens han deixat per aquest CD una cançó enganxosa amb una lletra que parla d’amor des d’un punt de vista que m’agrada. Deu ser que ningú no té jardins de roses per a ningú potser perquè l’amor no deu ser un camí de roses per a ningú (valgui la redundància del tot buscada). En fi, deixem-ho estar...


“Puc cantar-te cançons que et facin somiar,
però de res no et servirà si no lluites pel que estimes"

Som fets l’un per l’altre - Una altra meravella que amaga aquest CD. La joveníssima Núria Graham –17 anys només!– posa la seva veu preciosa al servei d’aquesta cançó que sembla feta expressament per a ella. Una veu i una lletra que arriba ben endins.. Una altra cançó que es fa escoltar més d’una vegada.



“Ara tanca els ulls i dorm, ara prova de somiar”

dilluns, 2 de desembre del 2013

Aforisme_01

Els tenim molt i molt consentits; i així ens va!

[Enceto avui una nova secció en el bloc que tindrà una periodicitat tan irregular com les altres (mots ben travatsno puc deixar d'escoltar-launa imatge x una frase...). La titulo “aforisme” perquè és una frase breu que anuncia alguna cosa sense argumentar-la. Hi ha qui diu –wikipedia dixit- que els aforismes són pensaments complexos expressats de forma colpidora o estètica. Si és així, en aquesta secció no sé què hi haurà, però aforismes segur que no. Res de pensaments complexos –faltaria més!- i l’estètica la deixarem pels grans pensadors de la història de la humanitat. Perquè de pensar ens en fem farts, oi?]

diumenge, 24 de novembre del 2013

Sí!

Si et notes perdut, camina.

Si et sents com un nàufrag, neda.

Si no és així com ho vols, canvia-ho.

Si no saps com, prova-ho.

Si no t’agrada així, fes-ho diferent.

Si no et senten, crida.

Si no et veuen, enfila’t ben amunt.

Si no..., fes que desaparegui el “no “ i el “sí” s’accentuï.

Sí!

diumenge, 17 de novembre del 2013

American History X

Si ara parlés d’una peli del 1998 podria quedar com a "fora de lloc" i més si fos una pel·lícula que devia ser l'únic mortal que encara no l’havia vista.

Si ara en parlés podria molt ben ser que diguéssiu d'on surt aquest ara?

Si ara en parlés potser em diríeu que d’aquesta pel·lícula ja fa 15 anys (15!!!) que s’ha dit tot.  

Si ara digués que l’argument parla molt bé d’on l’odi pot portar a l’ésser humà em podríeu dir que a veure si m’he pensat que estic descobrint la sopa d’all.

Si ara digués que Edward Norton està genial segurament em demanaríeu a veure si és que acabo de descobrir que aquest és el paper de la seva vida i que ja no tornarà a fer un personatge com aquest.

Si ara escrivís que la fotografia és fantàstica, sobretot del fragments en blanc i negre, us podríeu posar les mans al cap escandalitzats i dir-me que com gosava parlar fins ara de fotografia d’una peli sense haver vist aquesta.

Per tot això no parlaré en cap entrada d’aquest bloc ni ara ni mai d’American History X

Muts i a la gàbia!


- No encontraba respuestas porque hacia las preguntas equivocadas. 
Hay que hacer la preguntas correctas.

- Supongo que ahora debo decirle lo que he aprendido, mi conclusión ¿no?. 
Pues mi conclusión es que el odio es un lastre 

- Si bien la pasión puede tensar nuestros lazos de afecto jamás debe romperlos.
 Las místicas cuerdas del recuerdo resonarán cuando vuelvan a sentir 
el tacto del buen ángel que llevamos dentro.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Romance de la luna, luna

Perquè Paco Ibañez m’agrada.

Perquè la setmana passada el vaig veure en directe en un concert que em va encantar (guitarres, contrabaix i saxo!!!)

Perquè aquesta la va cantar.

Perquè Federico García Lorca va ser un poeta genial.

Perquè aquest poema és preciós (la mort disfressada de lluna, el diàleg de la mort amb el nen, el plany dels gitanos...)

Perquè aquests dies m’ha agradat treballar aquest text amb els alumnes.

Perquè potser també us agradarà.

Perquè sí. 

Per totes aquestes raons avui aquest poema, aquesta cançó... aquesta entrada.



diumenge, 10 de novembre del 2013

Cosmètica de l'enemic

Sabia que Lluís Soler és un actor enorme (la presència que té dalt de l’escenari, la veu...). Però no sabia que Xavier Ripoll és un actor que està magnífic fent el paper Jêrome August.

Sabia que la sala Muntaner és petita i acollidora. Però no sabia que és ideal per aquesta obra en què la proximitat amb el públic esdevé primordial.

Sabia que trobava atractiu l’argument. Però no sabia que l’argument és fantàstic.

Sabia que l’obra era una lluita dialèctica entre dos personatges. Però no sabia que la lluita arriba on arriba.

Sabia que Textor Texel importuna a un passatger en una sala d’espera de l’aeroport. Però no sabia que aquest passatger no és un passatger qualsevol.

Sabia que no coneixia de res l’autora del text, Amélie Nothomb. Però no sabia que ara tindria moltes ganes de llegir-la.

Sabia que Cosmètica de l’enemic és una gran obra, èxit de públic i crítica. Però no sabia que em deixaria amb la boca oberta.

divendres, 1 de novembre del 2013

Castanyada

Aquell dia tothom li desitjava Bona Castanyada, preàmbul d'un Bon Nadal i un Feliç Any Nou que no tardarien a arribar.

El que ningú no sabia era que a PM les castanyes l'embafen, que els turrons els troba massa dolços i que el raïm feia temps que aquell metge tan dolent li havia prohibit.

Deu ser per això que PM s'estima més un Bon Dia Qualsevol que les dates assenyalades obligatòriament per tothom en el calendari.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Una imatge x una frase 07


"La vida es de los que miran sin miedos al horizonte"
(Loquillo) 

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Amor

L’any passat la van colgar de premis: millor pel·lícula estrangera als Òscar –a més estava nominada a 5 premis més-, millor pel·lícula europea de l'any 2012, millor pel·lícula en llengua no anglesa als Premis Globus d’Or i la Palma d’Or al Festival de Cannes entre molts d’altres. I la veritat és que se’ls mereix.

Amor és una pel·lícula maquíssima sobre l’amor. Una pel·lícula que explica l’amor des de l’únic lloc d’on se’n pot parlar amb prou coneixement: des de la vellesa. ¿Qui sinó ens pot donar lliçons fetes només d’experiències i allunyades de les paraules?

A mi no m’agraden les històries excessivament ensucrades per parlar d’amor,  però aquesta fuig d’aquest sucre que embafa i la pel·lícula acaba essent un al·legat maquíssim sobre l’amor. La metàfora del colom, fantàstica: t’atrapo, però et deixo anar.... L’amor entès com alguna cosa més que una simple i mesquina possessió.

No hi ha dubte que si una pel·lícula mereix portar aquest títol és aquesta.

Per cert, la interpretació d’ Emmanuelle Riva, fantàstica! Paperàs als 85 anys!!!!

Tan dolça com aspra, tan tendra com dura... asseieu-vos-hi bé i disfruteu-la!


– No hi ha motiu per continuar vivint. Sé que això només pot empitjorar. 
Per què ens imposem aquest càstig, a a tu i a mi?
   A mi no m‘imposes res.
   No estàs obligat a dir mentides.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

Micromicrorelats: Fum

U: Ferran
Quan en Ferran es va casar amb la Fina, no s’hagués imaginat mai que algun dia es pensaria que era un home tan poderós.

Havia aconseguit convertir una trista i vella espardenyeria de barri en una cadena de sabateries de luxe. De moment en tenia quatre, però això era, segons ell, només l’inici d’un imperi que havia de convertir-lo en l’home més respectat i admirat del sector.

El primers anys de casat se’ls havia passat rere el taulell de la botiga convencent les clientes de tota la vida que aquell model que s’emprovaven els esqueia com anell al dit.

A poc a poc i amb la mateixa paciència amb què un animal a l’aguait espera la seva presa, havia aconseguit que la sra. Montserrat li donés el vist-i-plau per convertir-se en l’amo del negoci i el beneplàcit per a ampliar-lo.

Ara, lluny de l’arena on anys enrere havia de saltar cada dia per guanyar-se el sou, es mira els treballadors per sobre l’espatlla mentre encara no s’acaba de creure que hagi aconseguit vendre tant de fum a tanta gent.


Dos: Senyora Montserrat
Era tan atent, tan educat i vestia tan bé que la senyora Montserrat va creure que era el gendre ideal. Amb ell darrere el taulell, l’espardenyeria guanyaria clientela i, sobretot, distinció.

La salut cada vegada la respectava menys i la mort del marit l’havia condemnada a una pena tan gran que la rosegava com un si fos un corc. El gendre ho va aprofitar per convèncer-la que fos ell qui passés a encapçalar el negoci i així hi hauria algú preparat al capdavant de l’empresa si a ella algun dia li passava “alguna cosa”.  S’ho va creure i gairebé sense adonar-se’n li va deixar via lliure per satisfer les seves ànsies de protagonisme i poder.

Si el seu metge de capçalera en l’última visita havia encertat la dosi justa del medicament potser encara seria a temps de veure que tot era fum. Llavors ja seria tard.


Tres: Elisenda
Cada vegada que l’Elisenda apuja les persianes del sabateria on treballa no pot evitar de pensar que no entén com la senyora Montserrat havia permès que en Ferran s’hagués fet amo i senyor de la botiga; una botiga d’aquells de “tota la vida”, deia l’Elisenda, on els clients hi eren tractats com si fossin de la família i els treballadors es podien sentir l’empresa com a seva.

A l’Elisenda se li remou l’estómac cada vegada que coincideixen que per sort, pensa, no són gaires perquè està tan enfeinat que viatja molt i tot el dia se’l passa reunit en un quartet de mala mort que hi ha a la rebotiga.

Ja fa massa temps que la perplexitat de la situació permesa per molta gent (i creu que potser  la senyora Montserrat n’és la menys culpable) encén l’Elisenda. Se li fa difícil respirar en un ambient tan carregat de fatxenderia i hipocresia i cada vegada té menys ganes de sentir-se còmplice d’aquesta situació. Si no fos perquè perdria la seguretat laboral que ara té, es plantejaria deixar de vendre sabates i es dedicaria a vendre fum.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Mots ben travats_16

"La felicitat no existeix. Només existeix el fet de ser feliç cada dia" 

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine. Albert Espinosa

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Somnis

El del nen petit que somia convertir-se en un dels seus “herois” de dibuixos animats preferit.

El de l’adolescent que somia que aquell primer amor serà per tota la vida.

El del jove que somia que un altre món és possible.

El de l’adult que somia ser un heroi per fer que aquell amor d’ara sigui per tota la vida i així aconseguir un altre món possible.

El del jubilat que somia que els herois existeixen i que l’AMOR és l’únic que sempre queda en un món fet d’impossibles!



"Si algun dia te n'anessis a dormir 
i volguessis tenir els somnis més guapíssims 
que es poguessin tenir, 
espera només que sigui de nit,
obre la finestra i mira el cel 
i tria l'estrella que t'agradi més''

diumenge, 29 de setembre del 2013

Males llengües

Diuen les males llengües que PM té un bloc on, de tant en tant, hi escriu alguna cosa.

Diuen les males llengües que PM va  presentar el seu bloc als Premis Blocs Catalunya.

Diuen les males llengües que PM va superar el primer filtre: el de la votació popular.

Diuen les males llengües que PM es va apuntar a la gala pensant que “potser guanyo, tu!”; però que també va pensar que no hi tenia res a fer perquè “hi ha un bloc sobre el càncer que agradarà més perquè aquest tema ja se sap...".

Diuen les males llengües que PM el dia abans va anar a la barberia a arreglar-se la llarga cabellera que té i la barba espessíssima que sol lluir.

Diuen les males llengües que PM es va comprar roba (sabates i caçadora) per anar ben mudat a la gala.

Diuen les males llengües que PM fins i tot va rentar el cotxe, no fos cas que hagués d’aparcar a la zona VIP de l’aparcament de l’auditori de Granollers.

Diuen les males llengües que PM al matí va conduir fins al Gironès i va anar a caminar fins al castell de Sant Miquel per fer-se passar els nervis i que havent dinat es va mig adormir mirant un concert d’Ismael Serrano mentre un gat se’l mirava amb cara de no entendre res.

Diuen les males llengües que PM dues hores abans de la gala ja era a Granollers i va comprar un llibre que es diu Perduda de Gillian Flynn en una llibreria que també era finalista als Premis Blocs. (El títol del llibre acabaria essent una premonició sobre el resultat final tant per l’establiment com pel client).

Diuen les males llengües que PM està content d’haver-hi participat encara que no hagi guanyat i que està molt satisfet del seu bloc. Es veu que li agrada el que hi publica. També diuen que no ho hauria d’explicar que el seu bloc li agrada perquè és “considerar-se" massa i això no està gens ben vist.  

Diuen les males llengües que PM no es tornarà a presentar més. No vol que li passi com a Madrid amb la seva candidatura olímpica Madrid 2000-no-sé-quants.

Diuen les males llengües que PM no vol dir a ningú quin és el seu bloc. Si algun dia ho descobreixo, us ho diré! 

dissabte, 28 de setembre del 2013

Premis Blocs Catalunya 2013

S’ha acabat “l’aventura” de participar en els Premis Blocs Catalunya. No he guanyat el premi, però he guanyat altres coses que no són tan tangibles com un guardó.

M’ha servit per viure una experiència carregada d’il·lusions i de nervis. M’ha servit per saber que hi ha gent que segueix el bloc i que, a sobre, li agrada! M’ha servit per adonar-me que tinc amics que em llegeixen i valoren positivament el que hi escric! M'ha servit...

Ha valgut molt la pena!!

Així doncs... continuaré retallant pensaments i els seguiré compartint amb vosaltres. 

Gràcies gent!!!!!


diumenge, 22 de setembre del 2013

Vitamines

Unes quantes vitamines per a una tardor que tot just comença:

VITAMINA A, d'Alegria i d'Acontentament.

VITAMINA B, de Bellesa i de Bondat.

VITAMINA C, de Coratge i de Confiança.

VITAMINA D, de Diversió i de Donar.

VITAMINA E, d'Entusiasme i d'Esforç.

En podeu prendre tantes dosis com vulgueu. No té efectes secundaris nocius; només, de positius

dijous, 19 de setembre del 2013

Lliures? Lliures!

L’Albert Casals és un jove de qui molta gent n’hem sentit parlar perquè ha escrit un parell de llibres (El món sobre rodes i Sense fronteres) i ha estat  protagonista d’un documental (Un món petit) perquè ha viatjat per mig món en cadira de rodes i gairebé sense diners després d’haver superat una leucèmia.

En aquesta entrada vull parlar-vos d’una idea del seu llibre “El món sobre rodes” que em va agradar molt i que l’explica amb un desvergonyiment, propi de l’edat, que quasi fa feredat de tan òbvia que sembla quan la llegeixes.

Diu que si fem una cosa és perquè volem, i, si no la fem, és perquè no. Explica que el no puc perquè... és sempre una excusa. Té tota la raó, oi? La qüestió no és si podem o no sinó si volem o no. L’única trava és el preu que estem disposats a pagar per fer una cosa i no una altra. I aquest preu cadascú se l’imposa. 

Potser si tots entenguéssim això així, ja no ens semblaria que la llibertat és una quimera. Som lliures i triem, constantment triem i decidim què fem. En el fons ningú no ens impedeix res ni ningú ens obliga a res. Que no vulguem pagar segons quin preu per exercir la nostra llibertat ens pot semblar lògic, sensat i, fins i tot, coherent; però aquest preu ens l’autoimposem i el tria cadascú. Diu l’Albert Casals: A mi m’encantaria volar, però de moment encara no estic disposat a acceptar les conseqüències que hauria d’afrontar quan arribés el moment d’estavellar-me contra el terra. No té res de dolent que no vulgui morir esclafat a canvi de volar: és la meva opció. Per tant, no té res de dramàtic que vulgui volar i no ho faci.

Quan vaig llegir i comentar aquesta idea amb adolescents em deien: “nosaltres no podem decidir sí demà venim a classe o no; hem de ser-hi”. Jo els vaig convidar a que l’endemà no vinguessin si estaven disposats a pagar el preu que això suposaria (poc preu, per cert: una trucada a casa, potser una "bronca"... poca cosa més). L’endemà van venir tots. Jo també vaig anar a treballar.

En tot cas, llegir el llibre amb adolescents és fantàstic perquè els arriba una altra manera de veure el món que és com un aire fresc que entra per la finestra per ventilar habitacions massa tancades.

dimecres, 11 de setembre del 2013

Mots ben travats_15 [Especial Diada]

"I si és difícil avançar
no descanses, ni claudiques, ni t'entregues,
i al final venceràs.
La victòria està en no regalar-se a un amo
ni rendir-se a l'opressor" 

(País de carretera - Feliu Ventura)

dilluns, 9 de setembre del 2013

Detalls

El conseller delegat de la seva zona va creure oportú fer unes jornades de cohesió de grup per fomentar el treball en equip per tal d’encarar una tardor que es preveia mogudeta. La injecció de diners que el banc pensava que rebria per part de l’estat no havia arribat i l’entitat hauria de fer mans i mànigues per intentar sobreviure. 


Als alts executius de l’entitat, que es devien  embutxacar cada mes un sou inversament proporcional a la feina que feien, els va semblar que dotar els treballadors d’una formació intensiva sobre lideratge de grup i estratègies comercials agressives els permetrien millorar el posicionament de l’entitat respecte la competència. 

Tot i que PM, era del tot escèptic a aquest tipus de formació intensiva i obligatòria  en segons quins temes, se la va prendre amb seriositat i va seguir les instruccions del formador fil per randa. 

Encara no havien tingut ni temps de situar-se en l’espai que pels altaveus de la sala va sonar una cançó d’un grup que a PM li agrada molt. La música de Chambao li va entrar bé. Quan va sentir allò de “abriendo bien los ojos, fijarme en los detalles...” ell es va estimar més tancar-los. Hi havia detalls que preferia no veure.

divendres, 6 de setembre del 2013

Una imatge x una frase 06


"Amaga els forats de tants anys estripats" 
(La iaia)

diumenge, 1 de setembre del 2013

Glops d'estiu

Uns quants glops d’un estiu que ja s’acaba:

1.Aquella glop d’aquella copa de vi negre mentre en Vassil deia de les seves. (“Esmorzarem pa amb oli i sal. Ho vestirem amb unes copes de vi...”)

2. Aquell glop d’aquella Mahou, tan barata com dolenta! (Els “montaditos” gairebé els regalaven oi?)

3. Aquell glop d’aquell cafè amb gel a prop de l’única platja on el sol es pon al mar. (Ja han obert el camí de ronda?) 

4. Aquell glop d’aquell mojito a la nit a la platja. (Encara no m’has aclarit si al suc de pinya t’hi van posar alcohol o no!)

5. Aquella glop d’aquella copa de lambrusco en aquell sopar on vàrem decidir que ens volem reencarnar en nyús. (On deu ser el Serengeti?)

6. Aquell glop d’aquella “La Casera sabor naranja” que només bec quan vinc aquí. (Pensava que ja no existia aquesta marca!)

7. Aquell glop d’aquelles clares a dalt La Mola. (Quantes van ser? Quatre, cinc... –en vasos petits eh!-)

8. Aquell glop d’aigua dalt el cim. (Per fi una foto al Pic Serrera!)

9. Aquell glop d’aquell Gintònic en una platja que estava lluuuuny. (Quina marca de ginebra devia dir el cambrer?)

divendres, 23 d’agost del 2013

Micromicrorelats: Serrera (2a part, i última)

[Fa uns mesos vaig fer tres micromicrorelats sobre una suposada excursió al Pic Serrera. Ara n’he fet tres més, per això he volgut mantenir el mateix títol que els de l’altra vegada. 
Ah, i ja ho sabeu: qualsevol semblança amb la realitat...]

U: Caminar vs menjar.
Com que ja coneixien un bon restaurant van decidir de tornar a provar de pujar el mateix cim de feia uns mesos. Quan s’ho van plantejar no es van recordar que en plenes vacances d’agost a la butxaca ja gairebé només hi queda “calderilla”.

Potser aquell restaurant de menú barat també faria el fet. De seguida van trobar la justificació que els servia per no reconèixer que la cartera era massa buida i la VISA ja no permetia més alegries: si es menja gaire per sopar, dorms malament i al matí no “tires”.

Dos: A l’hotel.
Van triar un altre hotel perquè van saber que en el de l’altra vegada els donaven per morts per culpa d’un allau. Si els haguessin vist aparèixer a la recepció ja de fosc en Patxi hagués pogut tenir un cobriment de cor que a la seva edat hagués estat irreversible. 

Tres: Que valents!
Quan estaven a punt de començar a caminar es van trobar uns coneguts que havien fet nit a l’autocaravana allà mateix. Eren quarts de nou i tot just esmorzaven. Els van dir que quan acabessin d’esmorzar, recollir i endreçar també volien fer el cim, tot xino-xano. Els cinc experts excursionistes van pensar que ja no es veurien més i els van desitjar que l’excursió els anés molt bé. Van pronosticar, entre ells, que difícilment farien cim –“se’ls farà tard... ja tenen una edat... no fan gaire pinta de...”–.

Quan pujant cap al coll van veure que una parella els estava a punt d’atrapar no es van imaginar que poguessin ser ells. Però ho eren. De cop i volta, la cursa que algú s’havia plantejat per fer cim va quedar anul·lada sense que fes falta que ningú digués res. No podia ser que una dona els guanyés a tots. I menys si havia sortit mitja hora després que ells. 
Quan el matrimoni va ser a la seva alçada, tots cinc van dissimular: un parell van fer veure que feien fotos; un altre va dir que havia perdut les ulleres i mirava per terra com aquell que busca alguna cosa i un altre, que s’ho va creure, l’ajudava; el que quedava va amagar-se rere una roca perquè va decidir de cop i volta que per fer l’últim tram era millor treure del ventre allò que hi sobrava.

Un cop a dalt, algú dels cinc va recordar una frase que els havien dit a ells una vegada per allà “a prop” i la va repetir a la parella

   Que valents!

El matrimoni no va entendre res.

dimecres, 21 d’agost del 2013

El bolígrafo de gel verde

De llibres, en el bloc, només parlo d’aquells que m’han atrapat i que tinc ganes de recomanar-vos. Dit d’una altra manera, només explico alguna cosa dels llibres que llegeixo i que no em deixen indiferent, però sempre per raons positives.

Amb aquest, El bolígrafo de gel verde, m’ha passat una cosa curiosa: m’ha atrapat molt, però hi ha alguna cosa que fa que no el recomanaria; m’ha agradat, però m’ha decebut alhora; m’ha encantat, però no deixa de ser un llibre més, un de tants. Contradictori, ho sé; però no ho sé dir d’una altra manera. Tampoc no ho voldria dir de cap altra manera. És per això, per aquesta contradicció que ara intentaré explicar a la meva manera –més original que convincent–, que parlo d’aquest llibre en el bloc.

A la portada, el títol: El bolígrafo de gel verde. Un boli, protagonista d’un llibre? Sí, més o menys sí. Més aviat menys que més; però protagonista al cap i a la fi. ¿Contradictori, també, el que acabo de dir? No, però les coses no són mai ni blanques ni negres del tot. Mai

A la contraportada, una frase: Esta novela no ha sido galardonada con ningún premio literario conocido; ni siquiera con uno desconocido. M’agrada que un llibre s’anunciï no pel que ha guanyat sinó pel que no ha guanyat. Original. Diferent. Això sol ja fa que el llibre em cridi l’atenció. Només aquesta frase ja fa que el llibre es mereixi cert crèdit per part meva.

A l’interior, frases i més frases d’aquelles que estan formades per mots ben travats. Moltes frases,  paràgrafs sencers d’aquells que es fan llegir dues vegades, d’aquelles que si llegeixes el llibre en companyia li dius a qui sigui que està enfeinat amb les seves coses: “Mira, mira...  que t’ho llegeixo...” I li llegeixes aquella frase que a tu tant t’ha ressonat i que a l’altre el deixa més aviat indiferent. Què hi farem! Hi ha coses que no es poden compartir perquè parlen d’alguna cosa que està molt endins, allà on només en prou feines un mateix s’hi arriba i encara no sempre.

Algunes d'aquestes frases. Poquetes:

- A veces, sólo es necesario que algo cambie, para bien o para mal es secundario

- Abriría la puerta para encontrarse a la rutina sentada en la mesa como ese invitado que nunca acaba de irse.

- Nos miramos tanto que en ese momento nos conocimos, nos acabábamos de ver por dentro.

- Él aportó su semen y ella todo lo demás: las caricias, el amor, la educación y la venda para que no fuera consciente de lo que pasaba en su ausencia.

- Durante unos segundos que se me antojaron minutos nadie dijo nada: los niños dejaron de llorar, los ancianos no se atrevieron a toser, incluso me pareció ver a Cristo bajar la cabeza avergonzado.

– Te quiero, pero…–
Un "te quiero" real, pero con miedo.
Un "pero" también real que lo paró todo.              

- Hay relaciones especiales con personas y también hay relaciones con personas especiales. No hay diferencias, ambas te dejan huella, ambas te dejan un recuerdo para toda la vida”.

- "Parasiempre", cuando no sabíamos lo que duraba un "parasiempre".


Així doncs, què no m’ha agradat d’aquest llibre?
- El  final. Tant de sucre, tanta mel, després de tanta amargor... no m’ha convençut. Gens

- El missatge que s’hi amaga. De fet no s’hi amaga, hi és ben explícit: canviant l’escenari dels fets canvien els fets encara que sigui amb els mateixos personatges. No va així això

- Tampoc no penso que la resposta estigui sempre en el canell esquerre. Calen més coses per a trobar respostes adequades. Bastantes coses més!.

Malgrat “tot” o precisament gràcies a “tot” això, quan al setembre aquest autor, Eloy Moreno, publiqui el segon llibre, Lo que encontré bajo el sofá, la novel·la anirà a parar al prestatge dels llibres pendents.

En resum:
No us el recomano de manera entusiasta, però si el llegiu us atrapàrà


Blowing in the wind



Anys 60. Bob Dyland. 21 anys. Per a mi, una de les millors lletres que s'hagi escrit mai per a una cançó.

Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar?
Digue'm quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar?
Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap?

Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.

Quants cops haurà l'home de mirar amunt,
per tal de poder veure el cel?
Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar al món?
Quantes morts veurà al seu costat
per saber que ha mort massa gent?

Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar?
Quan temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat?
Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar?

Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.

divendres, 16 d’agost del 2013

No puc deixar d'escoltar-la_04

Des d'ahir al vespre, aquesta.
Una vegada i una altra i una altra i...
Per què? No ho sé ben bé. Se m'acut que potser la lletra, que potser la melodia, que potser la veu, que potser tot plegat o que potser res de tot això. No en tinc ni idea. Només sé que m'agrada molt i que no puc deixar d'escoltar-la. Tot avui.



Ya ves, a veces me canso de ser hombre y también 
me agota escuchar que todo va bien, 
y ver tristes hombres mirando al sur, 
y no existir si no me miras tú. 

Ya ves, a veces me canso de perderte y saber 
que estamos solos y no va a volver 
Guevara para darme la razón 
de no verte tendida en mi colchón. 

Y mientras tanto, 
estrépito de andamios, 
pateras y naufragios, 
desvelan nuestro sueño. 

Y mientras tanto, 
si hoy se cae la habana, 
¿el día de mañana 
quién será nuestro dueño? 

Así yo canto para recordar 
que sigues a mi lado, 
que aún sueñas despierta porque así 
vencemos el cansancio. 

Así yo canto para recordar 
que aún seguimos vivos, 
si no ves más allá de tu horizonte 
estaremos perdidos. 

Ya ves, a veces me canso de ser libre, de ser 
libre para venderme y caer 
muerto donde mi libertad prefiera, 
siempre al otro lado de tu frontera. 

Ya ves, a veces me canso de mí y de no tener 
valor para buscarte y cometer 
todo delito que este amor exija. 
"Quieta ahí, tus labios o la vida". 

Y mientras tanto, 
estrépito de andamios, 
pateras y naufragios, 
desvelan nuestro sueño. 

Y mientras tanto, 
si arde Lacandona 
si Marcos abandona, 
¿quién será nuestro dueño? 

Así yo canto para recordar 
que sigues a mi lado, 
que aún sueñas despierta porque así 
vencemos el cansancio. 

Así yo canto para recordar 
que aún seguimos vivos, 
si no ves más allá de tu horizonte 
estaremos perdidos.


Si no ves más allá de tu horizonte...