dijous, 27 de febrer del 2014

Una imatge x una frase 08


"I en el camí no hi ha parades
quan un pas sempre alimenta el següent"
(Feliu Ventura)

divendres, 21 de febrer del 2014

Micromicrorelats: Preguntes

U: Culpes
Va repartir culpes a tort i a dret, a discreció. Quan va acabar, li va demanar què podien fer d'ara endavant.
Es va produir un silenci espès que es podia mestegar: comptava fins a deu per no errar la resposta

Dos: Respostes
Mentre el savi deia que "ara que sabíem les respostes va i ens canvien les preguntes", ell pensava que mai no havia sabut les respostes i que ja li estava bé que canviessin les preguntes.

Tres: Ignorant
Quantes més coses li demanaven, meys respostes tenia.

diumenge, 9 de febrer del 2014

Fot-li Pou!

El Barça de bàsquet ha perdut la final a l’últim segon. PM ja sap que hi ha coses que es perden a l’últim moment. Just en aquell instant en què ja no hi ha res a fer. Just quan ja no hi ha volta enrere. Just quan el temps ja no deixa temps per capgirar la situació. Sempre hi ha aquell moment en què el temps no deixa gaire temps. Ni per capgirar un partit de bàsquet ni per cap altra cosa.

I immediatament després del final del partit, ha posat la ràdio. Quedava 1h perquè el partit de futbol del Barça comencés i els de RAC1 han connectat amb els seus periodistes desplaçats a Sevilla. La primera veu que s'ha sentit ha estat la Joan Maria Pou. La veu, aparentment, no li tremolava gens i això que havia perdut aquella mateixa setmana la seva dona, la Tatiana Sisquella. En Pou només ha agraït les mostres de suport que ha rebut tots aquests dies i amb una serenitat impressionant ha dit que ell també li vol fer el seu particular homenatge, però que ho faria al final del partit. Ara tocava el de sempre: repassar i valorar alineacions...

A PM se li ha encongit el cor quan ha sentit  aquella enteresa i no ha pogut, ni ha volgut, reprimir les llàgrimes. Un cop més la sensibilitat li ha causat una mala passada. L’ha tornat a trair. En Pou serè, tranquil... i ell plorant per algú que ni coneix ni coneixia. Les llàgrimes, vives, indiscretes... l’han tocat tant que s’ha aixecat d’una revolada, ha agafat el telèfon i m’ha trucat. M’ha explicat què li havia passat i m’ha demanat que en fes un conte.

I aquí el teniu. Un conte que no he pensat gens. Un conte fet a raig. Un conte de  poca qualitat  –és clar!-, però fet amb tant de cor! Un cor no tan gran com el de PM perquè el seu és capaç d’estimar molt encara que no sempre sàpiga expressar-ho ni canalitzar-ho com deuria. Un conte que acabo d’escriure just en el moment que en Pou agraeix l’abraçada que els de l’equip d’en Puyal, de Catalunya Ràdio, li han enviat. Els dos periodistes que es disputen l’audiència d’aquest país quant als partits de futbol abraçant-se des de la distància per allò que ho transcendeix tot i va més allà de tot.

Mentre PM espera impacient el final del partit per sentir l’homenatge de Joan Maria Pou a la Tati, cal que avui, més que mai, com diuen sempre els de RAC1: Fot-li Pou!!!!

dimarts, 4 de febrer del 2014

Deures

Alguns ja fa temps que ho pensem, que ho diem -amb la boca petita, això sí!- i que ho portem a la pràctica.

Aquest article el va escriure Enric Prats, Professor de Pedagogia de la Universitat de Barcelona i el va publicar dins el blog de la Fundació Jaume Bofill al web El diari de l'educació

Els deures a casa han tingut tradicionalment bona premsa entre una bona part del conjunt del professorat i també de les famílies. Completar i reforçar la feina feta a l’escola i adquirir hàbits de disciplina i esforç han estat els arguments esgrimits per defensar-los. De tota manera, en els darrers temps han sorgit algunes veus crítiques sobre la conveniència dels deures a casa.

És cert que el temps a l’escola sembla insuficient per acabar uns programes massa carregats de continguts d’aprenentatge, especialment per part d’alumnes amb més dificultats, i que la prolongació a casa pot ser útil per alguns nois i noies. Però en un sistema educatiu més orientat a superar exàmens o revàlides, com el que vindrà amb la nova llei d’educació, que no pas a educar de debò, els deures responen a la creença que més feina ajuda a millorar els aprenentatges (mireu aquest article, en anglès, que explica la inquietud de molts pares i mares xinesos sobre aquesta qüestió) .

Això suposa pensar el sistema educatiu d’una altra manera i repensar els continguts i les metodologies didàctiques, però també convé revisar el paper de les famílies en l’educació escolar.

A partir d’una certa edat, els deures signifiquen un cert trasbals a casa, sobretot en termes d’organització del temps (extraescolars, encàrrecs domèstics, caps de setmana, etc.), però també genera inquietuds quant a la capacitat de pares i mares per ajudar els fills i filles. La sofisticació i la complexitat d’alguns continguts d’aprenentatge, com també la manca d’entrenament dels pares i mares en les rutines escolars, no són ben gestionades pels mateixos nois i noies, que com més grans més inconvenients hi acaben posant.

En aquest sentit, la crítica més incisiva discuteix la poca utilitat dels deures i el seu caràcter sovint reiteratiu o poc original. Escriure, o encara pitjor, reescriure llistes llargues d’oracions, o repetir exercicis i més exercicis idèntics als que s’han fet a l’escola, són alguns dels exemples que converteixen els deures a casa en una tasca avorrida i inútil, dos antídots contra la motivació i l’interès per aprendre.

Precisament, alguns d’aquests arguments han generat una forta oposició de famílies a França, que fins i tot va derivar fa un parell d’anys en una “vaga de deures”, sota l’eslògan “Ce soir, pas des devoirs” .

En realitat, la idea de fons és que l’existència dels deures a casa es manté més per creences i conviccions dels seus defensors que no pas per evidències i certeses que en demostrin la utilitat, com argumenta Alfie Kohn en el llibre El mito de los deberes (Editorial Kaleida). Hi ha altres referències a recerques que qüestionen la conveniència pedagògica dels deures.

Finalment, unes reflexions interessants, des de l’òptica legal i psicològica, les podeu trobar en aquest blog Amb els peus a terra.

En qualsevol cas, és indiscutible que convindria generar un diàleg per trobar un espai intermedi on puguin confluir els interessos de les famílies, els requeriments que expressi l’escola i sobretot les necessitats dels nois i les noies.