dijous, 29 de març del 2012

Escuma d'avellana

Quan el timbre de casa seva va sonar, les flames ja consumien els troncs d’alzina que havia posat a la llar de foc.

A la televisió explicaven que un membre de la casa reial estava acusat de corrupció i gairebé amb sarcasme enllaçaven la notícia amb l’augment del nombre d’aturats degut a la crisi.

Al forn, el tomàquet de les pizzes ja semblava cuit i el formatge començava a enrossir-se. Van mig omplir les copes amb un lambrusco ben fresc.  De postres, escuma d’avellana.

Aquell vespre plovia. La manta a penes els podia tapar a tots dos, però ajudava a alleujar la sensació de fred.

La televisió va anunciar que en uns grans magatzems ja havia arribat la primavera i tot seguit va començar l’emissió del concert de la cantant canària.

***
L’endemà, PM només recordava que la primera cançó havia estat Llueve i que havia sentit Te debo este sueño just abans d’adormir-se.

dissabte, 24 de març del 2012

Mots ben travats 02

- Estimar molt és com estimar?
- No, estimar es conjuga sense adverbi i sense condició...

(Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns - Katherine Pancol)

dimecres, 21 de març del 2012

De puntetes

De puntetes per arribar-hi millor.

De puntetes per arribar ben amunt.

De puntetes per arribar més enlaire.

De puntetes per tocar el cel amb les mans.

De puntetes per agafar grapats d’estels.

De puntetes per acariciar la lluna

De puntetes per abastar els somnis.

De puntetes, però amb els peus a terra i el pas ben ferm! 

dilluns, 19 de març del 2012

Mots ben travats 01

"Tenc el que sé i no m'importa‎,
es dies d'antany són ben enfora.
Canvien ses mentides com es fum
d'un munt de cards que van cremant"


(Sé - Cris Juanico)

dimecres, 14 de març del 2012

La decisió de Brandes

La decisió de Brandes és un llibre d’Eduard Márquez que val molt la pena de ser llegit. Basat en un fet real, narra el xantatge a què Göring, un polític i militar nazi obsessionat pels quadres de Cranach, sotmet a Brandes, un pintor. Si el pintor li dóna un quadre que té del famós pintor Lucas Cranach, a ell li tornaran tots els seus propis quadres, que han estat “intervinguts” per les autoritats nazis.

Però més enllà de l’argument, Márquez parla de la memòria, dels records, d’allò que ens queda del que hem viscut, del que perdura, del que es perd... El protagonista, Brandes, –de qui només se’n diu el nom al títol del llibre– és ja un senyor gran que veu com el càncer el va matant a poc a poc, després que hagi sobreviscut a la mort de les persones que més ha estimat. Brandes repassa la seva vida o, millor dit, fa unes pinzellades pels records que li queden d’allò més important que ha viscut.

El final, genial!

Fantàsticament ben escrit, Márquez ens torna a regalar un gran llibre.

El silenci dels arbres, L'últim dia abans de demà i ara La decisió de Brandes. Tot el que llegeixo d’Eduard Márquez m’encanta. Ja tinc Cinc nits de febrer a la llista dels pendents!

“Tard o d’hora, tot encaixa. Les peces del trencaclosques, com atretes per un imant, ocupen el lloc que els correspon.”

“Hauria estat bé tenir altres professors Müller que m’ensenyessin a oblidar, a perdre, a resignar-me... O a morir. Perquè cap de les morts que he viscut no em serveix per afrontar la meva. La mort dels altres no compta. (...) O, quan ja no pots més, la pitjor de totes: la mort que pasa de llarg i et deixa viu entre cadàvers.”

“No sempre som capaços de preveure les conseqüències de les nostres decisions. I, encara menys, de les decisions que es prenen al nostre voltant.”

“Al capdavall, a la vida, passen poques coses importants, i suposo que cal pensar-hi sovint per entendre-les del tot, si és que això és possible.”

diumenge, 11 de març del 2012

Coratge

Fa uns mesos, vaig publicar una entrada que es deia "Lliçó de vida"
Aquell dia vaig assistir a un esdeveniment que em va commoure. Ara, una de les persones protagonistes d’aquell dia ens ha tornat a regalar una altra lliçó. Jo aquesta vegada no hi he assistir “en viu”, però me l’han explicada i se m’ha posat la pell de gallina.
Sovint la vida és disfressa de “crueltat” i ens fa saber que encara mana ella i que, a vegades, no podem fer gaire res per evitar segons què. Tanmateix, ens queda el coratge. Ningú no els pot prendre.
Probablement mai no llegiràs  aquesta entrada del bloc, però tant me fa. Des d’aquí et vull enviar una abraçada i demanar-te molt de coratge!

Del fons de cor treuen espurnes de coratge
Per fer més dolç i planer aquest viatge,
no han triat un camí curt o llarg
ni que sigui tan fosc i amarg.

dijous, 1 de març del 2012

I amb el somiure... la revolta!

Aquest text l'he manllevat d'un mur del facebook i el vull compartir amb vosaltres:

"Deixa d'enganyar-te. "El teu" ets la causa de tu mateix: de la teva tristesa, de la teva necessitat, del teu dolor, del teu fracàs; però també ets la causa dels teus èxits, de la teva alegria, de la teva pau... L'únic culpable ets tu. Canviant la teva forma de pensar, pots canviar aquesta part negativa que no t'agrada. FES QUE EL TEU SOMRIURE SIGUI EL REFLEX DE LA TEVA ÀNIMA." 

A més, el text m'ha fet recordar la cançó de Llach "I amb el somriure la revolta". Potser no té gaire res a veure el text amb la cançó,  però la lletra és preciosa. Us en deixo un fragment:

M'agrada el riure dels teus ulls
on el reflex d'una lllum
em sembla un far en la marina.
I per la sort d'estar mig foll
jo m'imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.
(...)
I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones.
(...)
Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llençar els somnis contra el temps.
(...)
L'amor per descobrir-ne molt més.