divendres, 31 de desembre del 2010

La nit del 31

Us faig arribar un altre conte protagonitzat per K. Es diu “La nit del 31”.

Aquesta nit de 31 de desembre, K. estarà sol. Serà la primera vegada que viurà un canvi d’any tot sol. Però serà així perquè ell ho vol així. Estarà sol, però no s’hi sentirà i això és el que realment l’importa.

“Allò que toca fer en cada moment” diu que aquesta nit s’ha d’estar amb gent amb qui compartir el moment en què s’acaba un any i en comença un altre. Aquesta nit s’ha d’estar envoltat d’amics i coneguts i celebrar que les campanes han tocat 12 vegades. S’han de menjar 12 grans raïm al ritme dels tocs de campana, beure cava i repartir abraçades i petons a tot aquell que estigui a prop celebrant aquest ritual tan assenyalat en el calendari.

Ell no ho farà. No ho vol fer. Prefereix viure aquesta nit com una més. No hi haurà raïm ni abraçades. Segurament no es podrà estar d’un bon tall de coca amb llonganissa i una copa de cava perquè li agrada i no vol renunciar a aquest petit plaer; però no abraçarà ningú ni cridarà “Bon any nou!”.

Tanmateix, no viurà aquesta nit amb melancolia ni amb tristesa. Ni molt menys.

Pocs minuts després de les 12 de la nit, es posarà algun DVD d’algun concert dels seus cantants preferits i el disfrutarà mentre anirà buidant la copa de cava fresc.

Més aviat d’hora que tard, se n’anirà a dormir. I quan l’endemà es desperti s’adonarà d’allò que ja sap: el sol ha tornat a sortir, continua fent fred i, com que és festa, els carrers són buits –matí de son i de ressaca–.

K agafarà la motxilla i, aquesta vegada, a més de la cantimplora d’aigua hi posarà una espelma d’aquestes que aquests dies venen la gent de Mans Unides. Una d’aquestes espelmes “solidàries” que al comprar-les ens pensem que som molt i molt solidaris –Ai, que fàcil és netejar-nos així la consciència pensant que, amb gestos com aquests, som més solidaris. Que malament entenem què és la solidaritat!–

Amb la motxilla a l’esquena agafarà el cotxe i disfrutarà conduint per alguna carretera comarcal buida. Deixarà el cotxe en algun poblet més o menys lluny d’on viu. Travessarà el bosc i s’enfilarà per algun corriol fins arribar a alguna ermita abandonada.

S’asseurà sota una alzina o un roure i farà un glop d’aigua. Tancarà els ulls i escoltarà el silenci. Potser se li escaparà alguna llàgrima si recorda coses que ha viscut el 2010, però també algun somriure si sap veure amb esperança allò que potser li depara el 2011.

Agafarà l’espelma, l’encendrà a recer del vent i la deixarà prop de la porta de l’ermita. A sota hi deixarà un paper escrit a mà per ell mateix. No sé què dirà aquest full. Ningú no ho sabrà mai. La pluja que caurà algun dia esborrarà la tinta i desfarà el paper. La terra humida s’emportarà l’escrit per sempre.

dimecres, 29 de desembre del 2010

The ghost of Tom Joad

A mi m’agrada tant que em sembla impossible que a algú no li pugui agradar la veu de Bruce Springsteen. Quina veu! I sobretot quan canta les seves fantàstiques balades.

Per mi, un dels seus millors treballs és The ghost of Tom Joad, publicat el 1995. No és, ni molt menys, un dels CDs més valorats ni més conegut, però és fantàstic. És un CD de 12 balades. Només balades. És un treball molt acústic en què gairebé només se sent la guitarra acústica i, en alguna de les cançons, l’harmònica; i en el qual hi predomina la seva veu greu. Totes les cançons són fantàstiques. Totes!

Us recomano una manera d’escoltar-lo: Una nit qualsevol. Al cotxe. Una autopista mig deserta. Conduïu al límit de la velocitat permesa. El volum ben alt, molt alt. Deixeu el pensament en blanc, no penseu res. Només escolteu la veu de Bruce.

Escolteu-lo, us agradarà segur.



dilluns, 27 de desembre del 2010

Sempre igual

Avui, al diari Avui hi ha una carta al director que m’ha encantat –tant pel com diu com pel com ho diu– i la vull compartir amb vosaltres. La carta fa referència a la notícia del dia 14 de desembre en què una dona veia com la seva filla naixia en una pastera mentre l’embarcació mig sotsobrava a la deriva. El nom de la nena, preciós: Felicitat.

La filla del mar (enllaç de la notícia)

La carta és molt curta, però diu moltes coses. Està signada per Genís, Magda, Marc i Aran Mayola. Des d’aquí i sense que, probablement, mai no ho sàpiguen, vull expressar-los les gràcies per tanta sensibilitat i manifestar, alhora, la meva enveja per saber explicar aquesta tendresa amb tanta senzillesa.

Sempre igual
Cada any, per aquestes dates, en qualsevol lloc del món hi ha alguna jove mare que no troba un lloc adequat per parir. Aquesta vegada el fill de Déu ha nascut en una barca, a prop d’un país més o menys ric, i és una nena.


També us deixo aquesta lletra i un vídeo sobre aquesta preciosa cançó de Chambao.

Papeles mojados

Miles de sombras cada noche trae la marea,
navegan cargaos de ilusiones
que en la orilla se quedan.

Historias del día día,
historias de buena gente.
Se juegan la vida
cansados, con hambre y un frío que pela.

Ahogan sus penas con una candela,
ponte tu en su lugar,
el miedo que en sus ojos reflejan,
la mar se echo a llorar.

Muchos no llegan,
se unden sus sueño
papeles mojados, papeles sin dueño.

Muchos no llegan
se unden sus sueño
papeles mojados, papales sin dueños.

Frágiles recuerdos a la deriva
desgarran el alma,
calaos hasta los huesos,
el agua los arrastra sin esperanza.
La impotencia en su garganta
con sabor a sal,
una bocanada de aire
les da otra oportunidad.

Tanta noticia me desespera,
ponte tu en su lugar,
el miedo que en sus ojos reflejan,
la mar se echo a llorar.
Muchos no llegan
se unden sus sueños
papeles mojados, papales sin dueños.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Entrevista a Joan Margarit

Fa uns dies, "El 9 nou", un bisetmanari comarcal, publicava una entrevista a Joan Margarit, poeta del qual ja vaig parlar en aquest bloc en una entrada del juny d'aquest any. L'entrevista és molt interessant i per això la publico en aquest bloc. Llegiu-la atentamnet; diu moltes coses que podem fer nostres.

- Què és això que tenim més a prop i més a l’abast del que ens pensem?
Dit d’una manera planera, és fer les paus amb un mateix. (...)

- Com s’hi arriba, a aquest equilibri partint del dolor?
Amb el dolor no hi pots lluitar, no el pots gestionar, tant el físic com el moral. Has d’esperar que passi. Però després ve un sentiment que és de gran complexitat i riquesa, i que tu ja pots gestionar, que és la tristesa. Aquí ja hi entra la teva genètica, la manera de ser... i la cultura. Cultura vol dir que en funció del que tu saps, pots gestionar aquella tristesa, i transformar-la en protectora, dolça. La tristesa és el sentiment més complex que hi ha, junt amb l’amor. És el que hi ha en aquest llibre: gestionar la tristesa. Això t’obre un camí, que de sobte veus que no és lluny ni difícil. No és lluny ni difícil deixar-te la vida en l’únic en què te la pots deixar: en l’amor.

- L’amor és doncs la nostra taula de salvació?
No n’hi ha d’altra, perquè l’antítesi de l’amor és la por. Amor i por, en si no són res. És el que generen. La por genera ansietat, enveja , menyspreu...tots els pecats capitals la tenen com a denominador comú. L’amor, en canvi, genera tot allò que és positiu.

- Quan diu por vol dir, per tant, negació?
Sí, i és més fàcil dir no que sí. (...) El consell seria buscar un lloc des del qual admirar, no un lloc des d’on menysprear.

- En canvi, estimar i admirar van junts?
Com pots estimar algú que no admires? L’has d’admirar per alguna cosa per estimar-lo. (...)

- A fer les paus amb un mateix, només s’hi arriba amb l’edat?
No, hi ha un moment en què cadascú sap en quin moment de la seva vida l’ha tingut.

- El moment en què tries entre l’amor o la por?
Sí, i si tries la por has begut oli, perquè podràs perdre molt temps... i això a vegades ho fas als 15 anys! El camí de la por és molt atractiu, això sí, et sembla que ets una persona important... menysprear algun altre, negar-li el pa i la sal et dóna una falsa impressió d’autogovern i de potència. Però és mentida; et falta una cosa fonamental, que és la humilitat. Sense ella, no entre en res de la part bona de l’individu.

- (...)

- La lucidesa va lligada amb la cultura?
No tenim gaires més eines que aquestes. Per conèixer-te tu mateix, per escollir bé, per saber que l’edat de l’aprenentatge s’acaba i després pots explotar allò que has après.. i per tot això només hi ha unes eines: la poesia –la literatura-, la música, l’art, la religió en alguns casos... Aquestes poquetes coses, i sobretot el perquè serveixen, són l’educació. Si no fos per això seríem com un ordinador de gran potència, però sense software, la cultura és el software.

- Hi ha un altre concepte que sorgeix amb força en aquest llibre: la dignitat. És un objectiu que cal perseguir en cada moment de la vida?
La dignitat, en el fons, no és més que el respecte per un mateix. No és la fatxenderia. Dignitat és trobar la manera que el que hi hagi dins teu sigui mereixedora de respecte i lloable per estimar els altres. Només arribant a aquesta conclusió, pots fer les paus amb tu mateix, i acceptar el destí.

- No li han dit que algunes d’aquestes reflexions són molt a prop del cristianisme, encara que vostè digui que cada cop se sent més allunyat de Déu?
És que el cristianisme és més que el concepte de Déu, és una civilització i una cultura. “Estimeu-vos els uns als altres” no és una afirmació sobre creure en Déu... O formes part de la cultura de l’ull per ull, dent per dent, o bé formes part d’aquesta altra . Llavors com estimem els altres? A mi m’és fàcil estimar la meva dona o els meus fills, però a vostè que no el coneixia... Em demanen un impossible? No, hi ha molts camins de l’amor. Els poemes són un acte d’amor, per exemple, són la manera que tinc d’estimar el s altres. Jo no escric per mi.

dimecres, 15 de desembre del 2010

El disc de la Marató - 2010

Ja és gairebé una tradició que en el bloc parli del disc de la Marató. De l’edició d’aquest any, voldria destacar aquestes cançons:

- "Pas a pas". És una versió d’una cançó d’Annie Lennox. M’ha sorprès i m’ha agradat la veu d’una cantant que desconeixia: Neila Benbey, nascuda a Alger. A més, la lletra és molt maca i tracta del que estic retallant en alguna de les darreres entrades del bloc: el mirar endavant per caminar sense por i amb esperança.



“I hi ha un camí. Jo he de seguir-lo;
el lloc on he d’anar.
Ningú va dir-me com arribar-hi,
però hi arribaré: no tinc cap pressa.
És pas a pas, sense por, a poc a poc.

(...)

És un camí amb pols i runes,
serà un viatge ple de perills.
Em faran caure, caldrà aixecar-se,
em faran caure, però lluitaré.

Oh, no fallaré (...)
El meu cor serà valent

(...)

El meu cor serà valent.
Fins que arribi al meu destí, sí.

(...)

Pas a pas, vull fer-ho molt bé.
Sense por, sense por, segur.
A poc a poc. Serà bo.
Oh sí, ho serà! Ho serà.”


- “De vez en cuando la vida”. Una molt bona versió d’una cançó molt coneguda de Serrat. La interpreta el grup de pop Mel. Una cançó amb una lletra optimista: la vida, de tant en tant, ens somriu:

De vez en cuando la vida
nos besa en la boca
y a colores se despliega
como un atlas,
nos pasea por las calles
en volandas,
y nos sentimos en buenas manos;
se hace de nuestra medida,
toma nuestro paso
y saca un conejo de la vieja chistera
y uno es feliz como un niño
cuando sale de la escuela.

(…)

De vez en cuando la vida
se nos brinda en cueros
y nos regala un sueño
tan escurridizo
que hay que andarlo de puntillas
por no romper el hechizo.


- “Per sempre”. És una sevillana escrita en català expressament per aquest CD de la Marató pel grup de flamenc Ecos del Rocío. El flamenc té la virtut que sempre transmet un sentiment intens quan l’interpreta una bona veu. És una cançó que m’agrada molt i que també té un missatge interessant

“Caminant sabré esperar-te. Perquè res no pot parar-te.”


- “Pols en el vent”. És una cançó del grup Kansas que ja van versionar en català, fa uns anys, el grup Menaix a Truà, de qui ja us he parlat en aquest bloc. En aquest CD la canta un grup desconegut per mi, Els cremats. Fa cançons que s’acosten a l’havanera i a la rumba. Jo prefereixo la versió dels Menaix, però també us recomano que escolteu la del CD de la marató. Us poso un vídeo de la cançó original cantada pel grup Kansas. Quina cançó tan maca!



“Tot és fugaç. Ni amb tots els béns mai podràs comprar el temps”.

- “Seré feliç”. Per mi la millor cançó del CD. Una versió excel•lent de I Will Survive, una cançó molt coneguda de Gloria Gaynor cantant de soul i de música disco dels anys 70. Una cançó amb molt de ritme, ballable, i que té un missatge engrescador i molt oportú per aquesta nova etapa meva i amb la qual m’hi sento del tot identificat. Sembla feta a mida! En el CD la canta Susanna Bey, una veu que no coneixia i que m’ha sorprès agradablement. La lletra és força llarga, però la poso tota perquè és molt maca.

Poso un vídeo de la cançó interpretada per Gloria Gaynor. Fantàstica veu! Impressionant interpretació!



He d’aprendre a viure i tornar a començar.
Viure en silenci, ser invisible, no em farà avançar.
Després miro l’altra gent i veig que em miren
diferent...
I vull canviar; és l’hora, m’he de despertar.

Vull ser feliç, vull viure així,
assaborir cada segon;
vull compartir-lo i ser feliç.
Hi ha tantes coses per aprendre,
tants moments per disfrutar,
la vida sempre va sumant
el que tens i el que has donat.
Creiu-me, ara viuré, cada segon, sí,
mentre pugui ser aquí.
Ja he entès que el meu destí és escollir.
I no em fa por, no. He decidit: vull ser feliç.

Ara viuré,
si em queda una miqueta d’aire
no penso defallir.
Tinc les ganes de guanyar,
tantes ganes de lluitar.

Seré feliç, seré feliç.

Puc triar plantar-me aquí, sóc lliure d’escollir.
Equivocar-me em pot servir per anar
aprenent molt més,
si segueixo el cor segur que no em cal
patir per res.
I a cada pas, sí, hi haurà una altra
oportunitat.
I ara ja em veus, sóc diferent.
Aquella trista i temorosa persona d’ahir
ha renescut amb molta força, tantes
ganes de sentir.
Ara em guardo l’energia per aquell que
cregui en mi.

No gastaré ni un dia més a lamentar-me
o seure a descansar.
I cada pas meu em permetrà avançar
cap al futur amb confiança i llibertat.

Creieu-me, ara viuré assaborint cada
segon,
compartint-lo i sent feliç.
Hi ha tantes coses per aprendre,
tants moments per disfrutar.
El que has donat ara ho rebràs.

dijous, 9 de desembre del 2010

Biutiful

Retrat de la Barcelona més sòrdida i fosca, Biutiful és una molt bona pel•lícula. Tracta tots els temes que són propis d’aquest submón que s’amaga en totes les grans ciutats: la pobresa, la marginació i exclusió socials, la prostitució, el treball il•legal, la corrupció, els problemes familiars, les malalties infernals... tot plegat aboca al protagonista a una situació sense sortida, un carreró fosc i sense retorn, un túnel sense final....

Impressionant la interpretació de Bardem! La cara desencaixada i desfigurada, la mirada perduda... tan sols així, ja reflecteix perfectament el que està vivint el personatge. Hi ha moments de la pel•lícula que tan sols amb la banda sonora (un magnífic piano solitari) i el posat del protagonista ja expliquen moltes coses. Un 10 per aquest gran actor que en aquesta pel•lícula es transforma una vegada més per a oferir-nos un personatge enfonsat, però, tanmateix, lluitador.

És una pel•lícula dura, però que val molt la pena. No us la perdeu!

diumenge, 5 de desembre del 2010

Sea

Ja fa anys, algú em va regalar un CD de Jorge Drexler. El regal, del tot insesperat, va ser d’un gran valor per a mi; sobretot per qui me’l va fer i el perquè. Des d’aleshores, Drexler és un cantant que escolto de tant en tant. Des de fa uns dies el torno a escoltar i, sobretot, aquesta cançó que algú m’ha fet recordar que existia. M’agrada molt i la vull compartir amb vosaltres. Parla de com en el nostre camí sovint arribem en una cruïlla. Aleshores no ens toca més remei què decidir cap a on ha de seguir la nostra ruta. Segurament molts cops escollim a l’atzar sense saber ben bé si seguir per un corriol costerut o per un camí que, aparentment, se’ns presenta més ample i planer. És igual, el que importa és que a partir d’allà, “lo que tenga que ser, que sea”.

Gran cantant, gran cançó i magnífic missatge!

No us perdeu el vídeo i les frases i els missatges que van apareixent mentre sona aquesta magnífica cançó i alguns dels quals us transcric al final.



Ya estoy en la mitad de esta carretera
tantas encrucijadas quedan detrás...
Ya está en el aire girando mi moneda
y que sea lo que sea
Todos los altibajos de la marea
todos los sarampiones que ya pasé...

Lo que tenga que ser, que sea
y lo que no por algo será
No creo en la eternidad de las peleas
ni en las recetas de la felicidad

- En la obsesión de llegar, muchas veces olvidamos lo más importante: es preciso caminar.

- Elegir un sendero implica abandonar otros.

- Es mejor perder algunos combates en la lucha por nuestros sueños, que ser derrotados sin siquiera saber por qué se está luchando

- Sólo una cosa vuelve un sueño imposible: el miedo a fracasar.

- Siempre hay que saber cuándo una etapa llega a su fin. Cerrando ciclos, cerrando puertas, terminando capítulos, no importa el nombre que le demos.

- Lo importante es dejar en el pasado los momentos de la vida que se han acabado.

dijous, 2 de desembre del 2010

Humo

Els qui seguiu el bloc ja coneixeu la meva admiració per Pedro Guerra. Té una cançó molt maca que es diu “Humo” que parla del fet que allò que és veritablement important, sovint, s’amaga darrere les aparences. Ell diu que són darrere el fum (“Detrás del humo si lo logras verás todo lo que importa”). I així és. O, si més no, jo també ho penso així. Massa vegades ens deixem endur i enganyar per allò que es veu, per allò que és extern (fets, gestos, paraules...) que poc o res tenen a veure amb allò que se sent realment, amb allò que s’amaga “cor endins”. En canvi, si fóssim capaços de veure “darrere el fum” podríem copsar l’autenticitat de les coses i, qui sap, fins i tot seríem més feliços.

detrás del humo
si lo logras
verás
todo lo que importa
humo
como el laúd que adormece las almas
y es sólo el preludio
como el apuro que impide el encuentro
como el abrazo que oculta la espada
como palabras negando el silencio