dimarts, 27 de juliol del 2010

Contigo en la distancia - Pedro Guerra

Fa uns mesos us parlava d’un treball excel•lent de Pedro Guerra. Era un primer volum de versions de cançons que ell estima i que, d’una manera o altra l’han marcat. Al cap d’un temps va editar el segon volum, que es titula: “Contigo en la distancia (Versiones vol. II)”. Potser perquè no m’ha sorprès tant com el primer, aquest segon CD crec que no té tantes cançons extraordinàries com el primer. Això no vol dir que no sigui un treball molt recomanable. A part de la seva veu fantàstica, per a mi el millor del CD és la senzillesa instrumental amb la qual acompanya les seves cançons: només els acords de la seva guitarra; cap més instrument. Quinze cançons cantades, gairebé, a pèl!

divendres, 23 de juliol del 2010

L'evangeli segons Jesucrist

He llegit l’altre llibre “irreverent” de Saramago: L’evangeli segons Jesucrist.
L’autor torna a demostrar el seu subtil i particular sentit de l’humor, que a mi m’agrada. No és, ni molt menys, cap “obra mestra”; però llegint-lo passes una bona estona. L’he trobat més divertit que provocador. El cert és que no deixa de sorprendre’m que l’església i els partits de dreta de Portugal alcessin el crit al cel per un llibre com aquest. És una visió irònica de la vida de Jesús, però poca cosa més.

Jesús és fill d’una dona humil, Maria, que no entén la “missió” a la qual el seu fill és cridat i que se sorprèn quan sap que Jesús és, també, fill de Déu. Legítima aquesta estranyesa?.
“Debes saber, María, que el Señor puso su simiente mezclada con la simiente de José en la madrugada que concebiste por primera vez, y que, por consiguiente y en consecuencia, de ella, la del Señor, no la de tu marido, aunque legítimo, fue engendrado tu hijo Jesús. Se asombró mucho María con la noticia, cuya sustancia, felizmente, no se perdió en la confusa alocución del ángel, y preguntó, Entonces Jesús es hijo mío y del Señor, Mujer, qué falta de educación, a ver si tienes más cuidado con las jerarquías, con las precedencias, del Señor y mío tendrías que haber dicho.”

És fill d’un humil fuster que, detingut per error pels soldats romans, mor a la creu com ho farà el “seu” fill a la seva mateixa edat. Escandalós?
“Éste es el que decía que era inocente, el sargento dudó un momento exactamente el instante en que José podría haber gritado, Soy inocente, pero no, se calló, desistió, entonces el sargento miró, pensaría quizá que la precisión simétrica sufriría si no se usaba la última cruz, que cuarenta es número redondo y perfecto”

Jesús té relacions amb la seva gran amiga Magdalena. Immoral?
“En un ávido y ansioso beso que desencadenó en el cuerpo de Jesús un segundo e interminable estremecimiento”

En definitiva, un llibre per a passar una bona estona i que en cap cas hauria d’escandalitzar ningú si sabem llegir la novel•la com el que és: un entreteniment.

dimecres, 14 de juliol del 2010

Supongo

Rafa Pons és un cantautor que trobo fantàstic. Té dos treballs publicats plens de bones cançons. Com molts altres cantants, li canta a l’amor. O millor dit, al desamor. Tinc un amic que diu que al món no hi ha desamor perquè entre ell i en Dani Flaco (un altre excel•lent compositor i cantant) se “l’acaben tot”.
La música, les lletres i la veu de Rafa Pons, que té una d’aquelles veus “trencades” que tant m’agraden, fan que sigui un cantant imprescindible i que valgui molt la pena d’escoltar. Pot agradar o no, però segur que no us deixarà indiferents.
Avui, us vull recomanar una cançó que m’agrada molt. Es diu Supongo. En el CD l’acompanya la veu de Aurora Beltrán (ex-cantant del grup ja dissolt “Tahures zurdos). Una cançó excel•lent amb una melodia que “atrapa” i amb una lletra que diu coses com:

¿Y cuál es la verdad? Pues que de tanto buscarme me he perdido.

Supongo que a veces estoy triste cuando lloro, pero hay cosas que se tiene que hacer solo.

Y es que sé que ya no quiero echar cemento a mis errores sino al miedo.

Dame la mano y quizás seré capaz de volar contigo rumbo a un cielo de soñadores.

Us poso dos vídeos.
El primer és la cançó tal com és en el CD.
El segon és una versió fantàstica que va fer amb en Dani Flaco al concert d’aquest any al Banasants.





Un altre dia, més sobre Rafa Pons!

diumenge, 11 de juliol del 2010

Sobre la por

Un fragment del llibre L'informe de Brodeck sobre la por:

"Sé fins a quin punt la por pot transformar un home. Abans no ho sabia, però ho vaig aprendre. Al camp de concentració. Hi vaig veure homes xisclar, picar el cap contra les parets de pedra, llançar-se sobre els filats tallants com fulls d’afaitar. He vist gent fer-s’ho als pantalons, buidar-se del tot, vomitar, treure de dins tot el líquid que tenien, humors, gasos. N’he vist alguns que resaven i d’altres que renegaven del nom de Déu, cobrir-lo de renecs i injúries. Fins i tot vaig veure un home que es moria. Moria de por, quan un matí acabava de ser designat en el joc dels guàrdies com el proper que seria penjat. I quan el guàrdia es va aturar davant seu i li va dir rient: “Du!”, l’home es va quedar immòbil. El seu rostre no va trair cap emoció, cap trasbals, cap pensament. I quan el guàrdia començava a esborrar el somriure i a alçar el bastó, l’home va caure, de cop, mort, abans que l’altre l’arribés a tocar." (pàg. 215)

Perquè tots hem après a tenir certes pors. Només falta que algú s’aprofiti de la nostra debilitat poruga i l’exploti. (Article publicat a El Periódico, el 16 de maig del 2007 per Josep Maria Terricabras"

dimecres, 7 de juliol del 2010

L'Olla de Núria

Una de les excursions més boniques que es poden fer pel Pirineu gironí és l’Olla de Núria. Consisteix a fer els cims que envolten la Vall de Núria. N’hi ha diferents versions. La més llarga i autèntica comença al Puigmal i acaba al Torreneules. Una volta espectacular per la seva bellesa i llargada. Una “olla” més petita i més assequible, encara que també s’ha d’estar ben preparat, és la que comença al Puigmal i acaba al Pic de la Fossa del Gegant. Cal precisar, a més, que per pujar fins al Puigmal abans has hagut d’arribar a Núria amb el cremallera o a peu des de Queralbs. Una altra possibilitat és començar l’excursió a Fontalba. Començar a Fontalba (2074m) té l’avantatge que arribar al Puigmal (2910m) és un pèl més assequible que des de Núria (1960m). El desnivell no és tan important. Però té un inconvenient important: quan arribes a Núria ja força cansat encara has d’anar fins a Fontalba a buscar el cotxe. Sigui com sigui, l’olla és una excursió preciosa i que té un valor important fer-la.

L’altre dia vaig voler repetir aquesta ruta (fins al Pic de la Fossa del Gegant), que m’havia encantat quan l’havia feta. Vaig sortir de Fontalba cap al Puigmal a 3/4 de 7 del matí. Vaig continuar per la carena i vaig pujar els cims del Puigmal Petit de Segre (2812m.) i el Puigmal de Segre (2848m.). Després, cap al Puig del Coll de Finestrelles (2741m.). L’ascensió al Finestrelles (2829m.) se’m va fer més dura del compte (ai que els anys passen!). La baixada cap al coll d’Eina (2684m.), passant pel Puig de Núria (2794m.) i el Puig del Coll d’Eina (2775m.) se’m va fer llarga i dura per culpa d’un dolor a la part externa del genoll que, per precaució em va obligar a abandonar aquí i baixar des del coll cap a Núria i deixar el cims d’Eina, del Noufonts i del Noucreus per un altre dia. Físicament no estava prou fresc i el dolor era massa fort com per pretendre continuar. Des del coll d’Eina fins a Núria hi ha 4,5 Km que se’m va fer eterns. Esperava estar-hi una hora i n’hi vaig estar una i mitja. Vaig fer gairebé tota la baixada coix. Quan estàs mig lesionat i no pots fer anar les cames com voldries, la impotència que se sent acaba cansant més que la pròpia caminada. Quan s’arriba a Núria es té la satisfacció d’haver “arribat” i em vaig prendre una bona estona de descans per refer forces. Però com deia abans, encara quedava anar fins a Fontalba. És un tros de l’excursió que jo en dic “trampa”. De Núria a Fontalba el camí és molt bonic i gairebé es pot considerar un passeig, però quan portes hores caminant i la cama i, a aquestes alçades, també l’esquena et fan anar a poc a poc, aquest tros de la ruta, ahir, no s’acabava mai més i es va allargar més del compte. A ¾ de 3, vuit hores després d’haver sortit, tornava a ser al lloc de partida. Moltes hores pel tros fet, però això no és l’important. El que compte és l’esforç de superació i, per a mi, també la prudència. A la muntanya l’important és arribar fins allà on el cos et permet. Els cims no es mouen del lloc i sempre s’hi pot tornar.

dilluns, 5 de juliol del 2010

És Caín

M'he sorprès agradablement aquest matí. Al correu ja tinc la resposta de l'Oficina d'Onomàstica. No esperava que la rebés tan aviat. Un 10 per aquest sevei. Us copio la resposta:

Benvolgut senyor,

La forma correcta en català és Caín, tal com apareix a la Bíblia catalana (traducció interconfessional) editada per l’Associació Bíblica de Catalunya i publicada per l’editorial Claret (Barcelona, 1996). De manera que la forma que apareix a la traducció d’Ed 62 és la correcta.

Ben cordialment,
Mar Batlle


Ara ens tocaria renyar als del diari Avui. Un diari en català que tenim i... Pobre català!

diumenge, 4 de juliol del 2010

Caín, Caim o Caïm?

Edicions 62 va publicar la novel•la de Saramago amb el nom de Caín. Arran de la seva mort, al diari Avui van parlar d’aquesta novel•la i en la mateixa pàgina (!!) sortia escrita de dues maneres diferents: Caim i Caïm. Tres maneres diferents d’escriure el mateix nom? Totes tres correctes? Només una? Quina? He buscat el cercador de noms que té penjat a la xarxa el Departament de Justícia i on es diu que “El cercador és una eina útil per saber com s'escriu correctament un nom en català. Inclou més de 2.000 noms en català amb equivalències en castellà, tant de santoral com les variants més conegudes” i resulta que no troba el nom en cap de les tres maneres d’escriure’l. Aixxx!!!!
Acabo de fer la consulta a l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans. Si em responen, us ho faré saber!