dimecres, 28 de setembre del 2011

Jo i ningú

Per aquest camí, a vegades costerut i a vegades de cara avall, que és la nostra vida, anem trobant persones que ens acompanyen durant una època, més o menys llarga i més o menys plàcida. Algunes d’aquestes persones tan sols en les creuem i les perdem per sempre a la que el camí gira cap a una altra banda. Altres romanen sempre més en nosaltres.

Però a qui mai perdem de vista i ens acompanya sempre més és “un mateix”; per això és tan important acceptar-nos, comprendre’ns, estimar-nos. Ho sé segur: primer ens hem d’acceptar i estimar a nosaltres mateixos; després podrem fer-ho amb els altres.

Això ho explica molt bé aquesta cançó de Els pets. És una balada amb una lletra fantàstica! Es comenta sola. No dic res més.

 

Jo i ningú
amagats i diminuts
fem volar coloms a fons perdut
a glops de vermut.

Jo i ningú
desvetllats com de costum
resistim la nit i els seus ensurts
sense encendre el llum.

Esquinçats
per tots els anys
de conviure plegats
pactem instants
de calma i són dolços
     però és un minut
i tornem al joc caduc
d'oblidar els instants de plenitud
en un pols absurd.

Jo i ningú
dissenyats per viure junts
un dia d'aquests farem les paus
sempre jo i ningú.

Un dia d'aquests farem les paus,
sempre jo i ningú.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Sobre la vulnerabilitat

Aquest dissabte passat van fer un programa extarordianri a Catalunya Ràdio sobre la vulnerabilitat. És allò que diem de les casualitats: sembla fet expresament per a mi aquest programa tenint en compte on passo ara.
N'he transcrit uns quants fragments. L'entrada m'ha quedat força llarga, però val molt la pena, de veritat! Al final de l'entrada teniu l'enllaç per si voleu escoltar tot el programa.

És la por a la desconnexió, a no ser acceptats pel altres, el que fa que ens tapem els ulls davant les nostre febleses. Adormim els sentiment de vulnerabilitat, l’amaguem. Ens allunyem d’aquest nucli de la por i la vergonya. Un nucli que també pot ser un bon punt de partida cap a l’amor i el sentiment de pertinença.


La vulnerabilitat atrau la tendresa dels altres.

En els homes encara els és més difícil acceptar la vulnerabilitat que en les dones. Els homes han estat educats per ser forts. Els homes ara comencen a plorar. Fins ara no ploraven o sigui que els era molt difícil acceptar que eren vulnerables, i en són moltíssim.

Lo bo és que l’emotivitat surti i no tenir por.


La por a mostrar la vulnerabilitat i els nostres sentiments surt d’una por més profunda que és la por a ser rebutjats, a no ser acceptats.


Si un té l’autoestima ben posada no necessita de l’apreciació ni de l’admiració de l’altre sinó que un se sent bé amb el que està fent i amb lo que és. L’autoestima és el pilar bàsic del que estem parlant. La por al rebuig i a la de no ser acceptats és a la base de moltes altres pors i una d’elles la de mostrar els meus sentiments, la meva vulnerabilitat. Si tinc una bona autoestima i sóc capaç, aleshores, d’obrir-me a l’altre i de mostrar la meva vulnerabilitat, l’energia de l’amor flueix molt millor. Quan som capaços de mostrar la vulnerabilitat, les emocions i els sentiments positius també afloren més i millor.


Si les altres persones et valoren, t’estimen, et comprenen és molt més fàcil resistir tots els cops dolents que et poden anar venint de l’exterior.


Podem tenir una fusió de sentiments que són com un volcà, però si aprenem amb la introversió la reflexió la meditació a anar cap a dintre també podem calmar el foc interior que a vegades irromp en sentiments descontrolats.


Si acceptéssim més aquesta vulnerabilitat que tots tenim, jo crec que tindríem una societat amb més tendresa, amb més escolta, amb més delicadesa, amb més sensibilitat


Hi ha una altra vulnerabilitat que és en els relacions més íntimes, més properes, que fa que et puguis sentir ferit per com actua l’altre, pel que et diu, pel que no et diu... i aleshores és una vulnerabilitat que et fa patir molt i aquí hem d’aprendre a protegir-nos.


De quina manera podem treballar la vulnerabilitat de tal manera que el que facin les altres persones no em senti ferida? Hi ha diferents mètodes: Primer, que el que un fa a l’altre, de fet, s’ho fa a si mateix; per tant si l’altre actua malament jo ho considero segons el meu judici i no començar a jutjar, a rebutjar, perquè tot això fa menys mal. No repetir a dintre perquè m’ha fet això, perquè no m’ho ha fet, perquè m’ha dit això, perquè no m’ha dit... no repetir a dintre com un martell que una vegada i una altra va ficant el dit a la ferida. Segon: no consumir allò que no et va bé. L’altre diu unes paraules, tu decideixes si les consumeixes o no i això requereix de control interior, de fins a quin punt jo deixo que el que fan els altres entri i m’afecti i travessi el meu cor. Ells ens passen una pilota i nosaltres tenim la possibilitat d’agafar-la a o no aquesta pilota.


És com un bumerang: si jo faig mal, el mal em retornarà. I el mateix amb la bondat i amb l’amor.


Moltes vegades la persona que fa mal o que actua des d’una agressivitat de la paraula, fins i tot de l’acció, és perquè es maltracta a si mateix; és una persona amb una carència d’afectivitat, d’amor, incapaç de mostrar la seva vulnerabilitat perquè l’ha amagat i el que necessitem nosaltres és més compassió i amor que no por, però ens fa por i des de la por ens sentim més dolguts.


La vulnerabilitat ve quan veiem que no manem sobre la nostra vida.

L'ofici de viure: acceptar la vulnerabilitat

divendres, 23 de setembre del 2011

Haikú de tardor

I
Guardarem records
d’un altre estiu que ha passat
accelerat, viu.

II
Un color més gris
taparà el cel i potser
refredarà cors.

III
D’hora es farà fosc,
encendrem llums de colors
per veure-hi més clar.

[Amb aquests tres haikús sobre la tardor acabo el cicle de haikús que he dedicat a les estacions. No havia escrit mai cap poesia i probablement tampoc no hauria hagut de fer-ho ara. M’he passat d’agosarat, però m’ha agradat fer-ho. Aquest n’ha estat el resultat Prometo que no tornaré més a ser tan atrevit!]

dilluns, 19 de setembre del 2011

La cara oculta

Una dona. Dues. I encara una tercera. Tres dones. Un home. Només un.

Una casa gran que guarda un secret, un amagatall.

Uns missatges al mòbil. Recels. Suspicàcies.

Una prova d’amor. Una prova definitiva. Del tot definitiva!

Un armari. Uns miralls.

Aigua que es mou. Uns sorolls estranys. Fantasmes?

Una clau. Un pany. Obrim?

Agafeu aquests ingredients, barregeu-los bé i deixeu-los macerar més d’1h i mitja. El resultat, una pel•lícula molt bona:  La cara oculta.

divendres, 16 de setembre del 2011

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants

Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants és un llibre preciós del francès Mathias Enard. Tracta de l’encàrrec que rep Miquel Àngel, l’extraordinari artista del Renaixement, de construir un pont sobre el Corn d’Or, a l’actual Istanbul (Turquia). Però més enllà de l’argument, el llibre val molt la pena per com està escrit. Amb una gran mestria, l’autor ens transporta directament al segle XVI, a aquella època tan esplèndida artísticament i cultural. Les descripcions són fantàstiques i sembla talment que et passeges agafadet de la mà de l’escriptor i acompanyat de Miquel Àngel pels carrers de la ciutat principal de l’imperi otomà d’aleshores.

En copio un capítol sencer. És el capítol on apareix la idea que dóna títol al llibre i és una autèntica delícia.

La teva embriaguesa em sembla tan dolça que m’atordeix.
Respires suaument. Estàs viu. M’agradaria esmunyir-me al teu costat del món, veure els teus somnis per dins. Somies un amor blanc, fràgil, allà baix, tan lluny? Una infància, un palau perdut? Sé que jo no hi tinc un lloc. Que cap de nosaltres no hi tindrà un lloc. Ets tancat com una petxina. Tot i així, et seria fàcil obrir-te, una escletxa minúscula on la vida penetraria. Endevino el teu destí. Restaràs en la llum, et lloaran, seràs ric. El teu nom immens com una fortalesa ens amagarà en la seva ombra. La gent oblidarà el que has vist aquí. Aquests instants desapareixeran. Tu mateix oblidaràs la meva veu, el cos que has desitjat, els estremiments i les vacil•lacions que experimentaves. M’agradaria tant que conservessis alguna cosa. Que t’emportessis una part de mi. Que el meu país llunyà es transmetés, no pas com un record vague, com una imatge, sinó com l’energia d’una estrella, la seva vibració dins la fosca. Com una veritat. Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor, que responen el buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu. Però tu sabràs, perquè ets aquí estirat al meu costat, tu, el franc pudent que l’atzar m’ha posat entre les mans, sabràs que tot això no és més que un vel perfumat que amaga l’etern dolor de la nit.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Dedicada al fill (i V)

L’última entrada que dedico a aquesta sèrie de cançons que m’agraden dedicades als fills és una cançó que d’entre d’altres ha cantat Paco Ibañez, però la lletra és de José Agustín Goytisolo.

José Agustín Goytisolo va ser un poeta que va patir profundes i intenses depressions. Li va afectar molt la mort de la seva mare en un bombardeig de la guerra civil. La seva mare es deia Julia y José Agustín va posar aquest mateix nom a la seva filla. El poema està dedicat a totes dues. Al final les depressions el van vèncer i el poeta es va llençar al buit des del balcó de casa seva.

Palabras para Julia, es un poema preciós que a mi em fa posar la pell de gallina cada vegada que l’escolto o llegeixo. Fins i tot, com reconeix ell mateix, Ismael Serrano s’hi va inspirar quan va fer la cançó de la qual us parlava en l’entrada anterior. Diu en una entrevista: “Quise hacer una canción como Palabras para Julia, de Paco Ibáñez”.

Emociona llegir com Goytisolo li diu a la seva filla que la vida és bella, que no es rendeixi mai.... Que ho digui ell que va patir tant... impressiona!

La veritat és que prefereixo no dir gaire res més sobre el poema. El trobo tan gran que les meves paraules el tacarien. Millor que l’escolteu cantat per Paco Ibañez –quina veu! Quina gran versió d’aquest poema, només amb una guitarra i un contrabaix!–



PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.


Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.


Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.


La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.


Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.


Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.


Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.


Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.


Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.


Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.


La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.


Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.


Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.


Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

dijous, 8 de setembre del 2011

Dedicada al fill (IV)

Aquí faig trampa! Aquesta cançó, Ismael Serrano no la dedica a cap fill sinó al seu nebot. Però m’agrada tant que la incloc en aquesta sèrie d’entrades.

És una cançó amb una lletra preciosa. Ismael Serrano la dedica a un nen petit, però diu coses que ens les podria dir a nosaltres, als adults.

Ens anima a viure, ens convida a l’esperança d’un món millor i ens obliga a estimar.

Escolteu-la: val molt la pena! Poesia pura!

Creerás que el tiempo pasa rápido,
que el buen recuerdo puede doler,
pero has venido a recordarnos
que no es tan malo crecer.

Verás que hay días con espinas
y que puede doler vivir,
pero recuerda que cada día
el mundo amanece en ti.

Vendrá el futuro a verte cualquiera de estos días.
Y tendrás en las manos lo que nunca tuvimos:
la esperanza de un mundo con los mares azules,
sin fieros huracanes o desbordados ríos.

No habrá hombres que mueran sin panes ni milagros.
Y en la pared de enfrente leerás que alguien ha escrito
un saludo de paz, un buenos días, un pájaro
con las alas abiertas para volar sin tino.

Cuando las sombras se alarguen
y te toquen con su manos
recuerda que siempre hay alguien,
alguien que te anda buscando
para pintar el futuro,
ya ves, alguien como tú
con quien compartir el vuelo
y emborracharte de luz.

Vendrá el presente a verte con hambre de futuro,
ese mañana incierto que algún día intuimos
que tú harás cercano, más humano y abierto,
más real, más igual, más justo y más limpio.

Será obligatorio escribir poesía
y la palabra amor, como si fuera vino,
tendremos que beberla obligatoriamente
con cada trozo de pan partido y compartido.

Quise escribirte una canción
para enseñarte a vivir,
eres un recién llegado
y yo ya soy tu aprendiz.



dilluns, 5 de setembre del 2011

Dedicada al fill (III)

L’altra cançó que Pedro Guerra té dedicada a un fill és “Cuando Pedro llegó”. Aquesta està dedicada al seu fill petit i la va compondre quan feia foc que havia nascut. També resumeix d’una manera meravellosa l’embaràs. Però el que m’agrada més és el que Pedro Guerra diu passa quan neix el nen. És molt bonic!

Hubo fiesta en las flores,
se inundaron los cauces
de todos los ríos
y al unísono todas las voces
hablaron de amor,


Se brindó en las tabernas,
se encendieron farolas
en pueblos perdidos
y las musas brindaron canciones
cuando Pedro llegó.

És una cançó preciosa tant per la lletra com per la senzilla però esplèndida melodia. No hi ha dubte que en aquesta cançó Pedro Guerra hi transmet perfectament una tendresa extraordinària. Diria que s’hi nota una persona gairebé trasbalsada pel magnífic esdeveniment que suposa el naixement d’un fill.

Tanqueu els ulls i escolteu-la. No us estranyi si us fa emocionar; sobretot si sou pares i recordeu aquest moment tan màgic que representa que neixi un fill.