dilluns, 28 de febrer del 2011

Despertares

Despertares és una pel•lícula de l’any 1990 protagonitzada per Robin Williams i Robert de Niro. Basada en una història real, la pel•lícula narra la lluita d’un metge per reanimar els malats d’un hospital que són víctimes d’una epidèmia d’encefalitis que els ha immobilitzat. Robin Williams és el metge i Robert de Niro (quina interpretació tan brillant!) un dels pacients, que fa més de trenta anys que no pot moure's ni comunicar-se.

La història està narrada amb una dosi alta de sensibilitat, però no és gens carrinclona. Al contrari, la dificultat d’arribar a una solució per a la curació d’aquests pacients la fa molt humana i entranyable.

Un cant a la vida i a la lluita sense que hi valgui ni hi càpiga el defalliment. Efectivament, en aquesta vida, a voltes incerta, no hi val defallir!

Si en teniu l’oportunitat, no us la perdeu. Val molt la pena!

Tenemos que decírselo a todos, tenemos que recordárselo, tenemos que recordarles lo maravilloso que es. (…) La gente se ha olvidado de lo que es la vida, ha olvidado el milagro de estar vivo, necesitan que se lo digan, necesitan que alguien les recuerde lo que tienen y lo que pueden perder. Necesitan que les hablen de la alegría de vivir, del don de la vida, de la libertad de vivir, de la maravilla de la vida.
(Robert de Niro a la pel•lícula Despertares)

dimarts, 22 de febrer del 2011

Stefan Zweig

Stefan Sweig és un escriptor austríac de finals del segle XIX i començaments del XX (1881 – 1942) del qual Quaderns Crema n’ha publicat molts dels seus llibres. La veritat és que tot el que he llegit d’ell m’agrada. La majoria de les seves obres són novel•les curtes que es llegeixen molt bé gràcies a l’interès que susciten els seus arguments i a l’estil sobri de la seva escriptura. Sense “floritures” inútils, les obres de Sweig solen seduir al lector des de les primeres línies. L’autor sol remarcar molt bé la sensibilitat dels personatges i retrata perfectament com viuen els personatges allò que els ocorre. Per tant, solen ser llibres amb un doble interès: el que passa i el com s’explica. De fet, aquesta és la grandesa dels bons escriptors: aconseguir captivar el lector per allò que expliquen i, sobretot, per com ho diuen. En poques pàgines, Sweig aconsegueix crear uns llibres que fascinen.

També va escriure les seves memòries en un llibre que es diu: El món d’ahir. Memòries d’un europeu.

De tots els que he llegit, us recomano especialment Carta d’una desconeguda. Però no deixeu de llegir tampoc, Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona o Secret candent, per exemple. Llegiu Sweig, segur que no us decebrà.

- No troba doncs odiós o menyspreable que una dona abandoni el seu marit i les seves dues filles per seguir un home qualsevol del qual no en sap res, ni tan sols si és digne del seu amor?

- Vaig percebre vívidament en cada nervi que aquell desconegut, gairebé perdut per sempre, s’aferrava a un últim auxili amb l’avidesa i l’ardor de qui està amenaçat de mort.
                           Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona

- ¿On n’és el començament? ¿On, la fi?
Novel•la d’escacs

- ¿Com pots comptar tan frívolament els anys amb els dits, com si fossin iguals les hores passades a la llum i les que s’escolen tancades a les tenebres de la terra?
Els ulls del germà etern

- La vida sencera li resultava incomprensible, ara que veia que les paraules darrere de les quals havia suposat que es trobava la realitat, només eren bombolles de colors que s’inflaven i esclataven per dissoldre’s en el no-res.


- Ara ell també tenia un secret. Es deia odi, un odi sense límits contra tots dos.

Secret candent

- Més endavant un sap que el veritable rumb de la vida ve determinat des de dins; per embolicat i absurd que sembli el nostre camí i per més que s’allunyi dels nostres desigs, al capdavall sempre ens porta a la nostra meta invisible.

El món d’ahir. Memòries d’un europeu

- Només vull parlar-te a tu, dir-t’ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n’has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que realment em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi.

- No t’espantis per les meves paraules, una morta ja no vol res, no vol amor ni compassió ni consol. Només vull una cosa de tu, que creguis tot el que et confessa aquest dolor que s’arrecera en tu. Només et demano això, que creguis tot el que et dic: ningú no menteix en l’hora de la mort del seu únic fill.

Carta d'una desconeguda

divendres, 18 de febrer del 2011

Sobre l'amor

Estic llegint El vals lent de les tortugues. És la segona novel•la que es publica en català de Katherine Pancol. El que vull fer ara és, només, transcriure-us algunes frases que he llegit en aquest llibre i que parlen d’allò tan universal que en diem amor. Ja n’he transcrit una en l’apartat Mots ben travats d’aquest mateix bloc, però n’hi ha d’altres que també paguen la pena. Aquests fragments m’han cridat l’atenció perquè, precisament, fugen de la visió més romàntica i ensucrada de l’amor.


–No pots fer-hi res! L’amor no truca abans d’entrar! Es presenta, s’imposa, arrossega tots els obstacles. I per com la conec, no ha sigut vostè qui se li ha llençat al coll!
–No, no.
–Fins i tot ha reculat tant com ha pogut!
–I encara reculo!
–Vagi amb compte, però. Perquè, quan fas miques segons què, no ho recuperes amb un recollidor!
–Sóc jo qui acabaré feta miques, si això continua.
–Au, va! Això és més aviat una bonança, no ho transformi en mala maror!

(...)

–I tu el deixes fer?
–Què vols que faci? Que plori? Que el segueixi com un gosset? Això es feia a la teva època. Avui dia, la pietat ja no funciona. Tot és competició, fins i tot en l’amor. Cal tenir nervi, cada vegada més nervi, seguretat, aplom, i n’estic cruelment faltada.
–No t’hi amoïnis. N’aprendràs de nou...
–A més, ni tan sols estic segura d’estimar-lo. No estimo ningú. Fins i tot el meu fill m’és indiferent (...) Per tant, el meu marit...
–Qui et diu que l’hagis d’estimar? Ets tu qui estès feta antiga, maca!
–No el vas estimar mai, el pare?
–Quina pregunta més idiota! Era un marit, no ens platejàvem aquestes coses. Ens casàvem, vivíem junts, de vegades rèiem, d’altres vegades no rèiem, però no patíem per això. De tota manera, l’amor és un enganyabadocs que s’ha inventat per vendre llibres, diaris, cosmètics, entrades de cinema. En realitat és tot menys romàntic.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Haikú d'hivern

Un Haikú és un tipus de poema de tradicó japonesa de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes respectivament. Els temes estan relacionats amb la natura i, sobretot, amb les estacions de l'any.
Aquesta vegada m'he atrevit (que agosarat!) a retallar els meus pensaments en forma de tres Haikús.

Haikús d'hivern

I
Records d’un hivern,
imatges fredes d’un temps
que es perdé per sempre.

II
Camins que ens duran
a llocs ara massa incerts
àvids de bonança.

III
A la primavera,
l’escalf del sol ens farà
néixer nous afanys.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Gary Moore


Avui han trobat mort, en un hotel d’Estepona (Málaga) a Gary Moore, de 58 anys. Guitarrista britànic de blues i rock, Gary  Moore té cançons molt interessants. Us vull recomanar el CD: Ballads & Blues, un recopilatori de les seves millors cançons entre el 1982 i el 1994, on hi ha cançons tan maques com  aquesta que podeu escoltar en aquest vídeo. Preciosa balada!


Descansi en pau un mestre en aquest art que és tocar bé la guitarra.

Solía ser muy fácil
Entregar mi corazón
Pero he encontrado una manera difícil
Encontré que el amor no era mi amigo
Debería haberlo sabido una y otra vez
Hace tanto, fue hace tanto tiempo
Pero aún tengo los blues para ti

Solía ser muy fácil enamorarse nuevamente
Pero encontré el camino difícil
Es un camino que lleva al dolor
Encontré que el amor era más que un simple juego
Estás jugando para ganar, pero simplemente pierdes lo mismo

Hace tanto, fue hace tanto tiempo
Pero aún tengo los blues para ti

Hace tantos años desde que he visto tu cara
Aquí en mi corazón hay un espacio vacío
Donde tu solías estar
Hace tanto, fue hace tanto tiempo
Pero aún tengo los blues para ti

Los días vienen y se van
Hay solo una cosa que yo sé
Yo aún tengo los blues para ti
                             (Gary Moore, Still Got de Blues)

dijous, 3 de febrer del 2011

Aquellas pequeñas cosas

En Serrat és un cantautor que m’agrada força i que escolto sovint. Avui vull destacar aquesta cançó que parla de la importància que tenen les coses aparentment poc transcendents i que, en canvi, deixen en el nostre dia a dia un pòsit que fa que acabin esdevenint molt importants pel bagatge de cadascú. Coses viscudes que ens pot semblar que ja no hi són, que són passat, però que en canvi retornen a cadascú per dir-nos que allò va ser important per a qui les va viure i per com les va viure.


Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.