dilluns, 9 de juny del 2014

3 centes i .

Aquesta és l'entrada que fa 300!

Déu n'hi do! Trobo que són moltes; sobretot perquè quan vaig començar el bloc no podia ni imaginar que en faria tantes. Tenia una idea remota del que hi volia escriure: pensaments. Però el bloc ha anat evolucionant i ha acabat tenint un contingut que no podia ni imaginar.

Des que anava a l'escola (com a alumne!) no havia escrit mai cap més conte. Quan vaig començar el bloc ni sospitava que escriuria relats; amb l'excusa del bloc ho he fet. I m'ha agradat fer-ho.

Encara ara em poso les mans al cap quan m'adono que em vaig atrevir a escriure haikús (no havia escrit mai poesia!). L'altre dia els vaig rellegir. Dels 12 que hi ha (3 per a cada estació) només me n'agrada algun. Poquets. Però a aquí es queden. No en penso renegar.

Hi he parlat de llibres de la manera que m'ha semblat perquè una ressenya típica no la sabria fer. He parlat de cinema, fent veure que hi entenc. I he gosat parlar de música i de futbol com si la meva opinió tingués algun valor. Fins i tot, alguna vegada he escrit sobre política, que a mi no m'agrada.

Però m'ho he passat súper bé, fent tot aixo! Molt i molt bé!!! L'altre dia algú em deia "t'encanta que et llegeixin". I li vaig dir que sí, que oi tant, que molt! No només que em llegiu sinó que a més m'ha encantat cada vegada que em dèieu que us agradava el que escrivia.

Potser perquè vull deixar d'alimentar aquest ego de la vanitat o potser per altres raons que, sincerament no sé, plego el bloc aquí. Si més no, de moment. 300 entrades, que és una xifra rodona, i punt. Si el punt és un punt i a part o un punt i final només el temps ho dirà.

Canvio la cançó que hi a la banda de la dreta i hi deixo Ítaca (de moment, per sempre!). Alguns dels que em llegiu habitualment ja sabeu que és la "meva" cançó. Avui hi haig de penjar, és clar, la versió que Llach va fer en el concert del seu comiat.

En el calaix de les feines pendents hi quedarà alguna entrada que tenia mig embastada i acabar d'etiquetar les entrades ja publicades. Poca cosa.

I ara podríem tancar tots plegats els ulls, demanar un desig i bufar les espelmes...



Que els desitjos se us compleixin!






dimarts, 3 de juny del 2014

Mots ben travats_18

La gelosia. Aquest verí.
                         (L'animal moribund - Philip Roth)

dimecres, 28 de maig del 2014

Una imatge x una frase 09


"Vull mirar-me el sol
més feliç que captiu dels records"
(Lluís Llach)

dimecres, 21 de maig del 2014

Més de 50.000

Aquests dies el bloc ha superat les 50.000 visites i em fa i·lusió, què carai!

Us vull agrair la paciència i el temps que dediqueu a llegir les entrades a tots els que alguna hora l'heu visitat. Tant si hi entreu sovint com si només ho heu fet una vegada, gràcies! Segurament, si no comptés les meves pròpies visites, n'hi hauria la meitat. Però 25.000 també són moltes!!! (hehehehe)

Per celebrar-ho, us deixo un regalet: una versió fantàstica de la cançó Vida que fa Carles Cases, que durant uns quants anys va ser qui va fer els arranjaments de Lluís Llach. Gaudiu-la!!

<

Potser em deixin les paraules 
o potser em deixeu vosaltres 
o només els anys em posin 
a mercè d’alguna onada, 
a mercè d’alguna onada. 
Mentre tot això m’arriba, 
que a la força ha d’arribar-me, 
potser tingui temps encara 
de robar-li a la vida 
i així omplir el meu bagatge. 
Mentre tot això m’arriba... vida, vida! 


diumenge, 18 de maig del 2014

Res no és etern

Javier Mascherano m’ha donat el títol d’aquesta entrada en unes declaracions després de l’últim partit de lliga: Res no és etern, ha dit.

Durant la temporada s’ha anat acabant el cicle d’un equip que no només ho ha guanyat tot sinó que, a més, ha fet un futbol  fantàstic. Menys els més joves (aquells que fins ara només havien vist que el Barça guanyava sempre), tots sabíem que això s’acabaria un dia o un altre.

Mantenir-se sempre al capdamunt és impossible, per això és tan important saber fer els canvis que calgui per mantenir-s’hi . I això és el que més costa: canviar quan les coses ja van bé.  I és el que no s’ha sabut fer.

I ara, que aquest equip ja només perd, el més fàcil és oblidar tot el que aquest grup de jugadors han donat al Barça i a aquells que ens agrada que aquest equip guanyi. Per això estaria molt bé que tots plegats fóssim capaços de reconèixer allò que ha estat aquest equip, que sabéssim agrair-los tot el que han guanyat i el com; no només per la manera de guanyar sinó per la quantitat de vegades que han demostrat que eren realment un equip. Un equip en majúscules. Un equip que s’ha hagut de sobreposar a tantes vicissituds que només per això ja el fa especial

La temporada s’ha acabat d’una manera estranya: el porter –l’únic jugador que ha estat al seu màxim nivell durant tota la temporada-  no era ahir al Camp Nou i s’ha acomiadat amb una carta; l’entrenador, tan trist com, n’estic segur, dolgut,  compareix davant la premsa per enunciar una decisió que ja tothom sabia;  els jugadors no han fet cap declaració a la zona mixta – en les derrotes, en els finals, també s’ha de donar la cara-, l’afició cridant “atlético, atlético” al final del partit –res, ni tan sols el fet de voler animar els matalassers per la final de Champions de la setmana que ve no justifica que els jugadors del Barça hagin de marxar als vestidors sentint crits d’ànims cap a l’altre equip. Això no treu que s’ha de saber reconèixer els mèrits de l’equip rival-. Un final trist, massa trist, per un equip que no s’ho mereix.

L’afició deu un agraïment perpetu a aquest jugadors. Els deu l’ovació més llarga i intensa que mai hagin rebut. A l’agost TOTS aquests jugadors -més aquells que alguna d’aquestes temporades hi han estat i també els diferents equips tècnics que hi ha hagut-, tant els que encara hi haurà al club com els que ja no hi seran, es mereixen ser al mig del camp el dia del Gamper i de la presentació de l’equip i escoltar el darrer aplaudiment. Aquell que encara els devem. Com deia ahir el mosaic que es va desplegar a les graderies: som el Barça. I aquest gest seria una manera de tancar amb dignitat el millor cicle de la història del Barça.