dimecres, 30 de gener del 2013

El gran dictador, discurs final


[Una entrada per avui que és el dia Escolar de la No-violència i la Pau]

        "Ho sento, però jo no vull ser un emperador, aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar a ningú, sinó ajudar a
 tots si fos possible: jueus i gentils, blancs o negres. Tenim que ajudar-nos els uns als altres. Els éssers humans som així, volem fer feliços als demés, no fer-los desgraciats. No volem odiar, ni menysprear a ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La bona terra és rica i pot alimentar a tots els éssers. 

El camí de la vida es lliure i maco, però l’hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d’odi, ens ha empentat fins la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. Els nostres coneixements ens han fet cínics; la nostra intel·ligència durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines necessitem humanitat; més que intel·ligència tenir bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta, es perdrà tot.

Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, la germandat universal que ens uneixi a tots nosaltres. Ara mateix la meva veu arriba a milions de éssers de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens, víctimes d’un sistema que fa torturar als homes i empresonar a gent innocent. A tots els que em puguin escoltar els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l’amargura d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, cauran els dictadors i el poder que tragueren al poble es reintegrarà al poble, i, així, mentre l’home existeixi, la llibertat no decaurà.

Soldats, no us rendiu a aquest homes que, en realitat, us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us enceben, us tracten com a ramat i com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes màquines amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines, no sou ramat, sou homes!. Porteu l’amor de la humanitat al vostre cor i no l’odi. Només els que no estimen odien; els que no estimen i els inhumans.

Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat. En el capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home. No d’un home, ni d’un grup d’homes, sinó en tots els homes”.

Vosaltres teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica, de convertir-la en una aventura.

En nom de la democràcia, fem servir aquest poder, actuem tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble que garanteixi als homes una feina, a la joventut un futur i a la vellesa seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres arribaren al poder, però mentiren; no han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen al poble. Lluitem ara per fer realitat lo promès. Tots a lluitar per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància. Lluitem per el món de la raó, un món on la ciència, on el progrés ens condueixi a tots a la felicitat. Soldats... en nom de la Democràcia, hem d’unir-nos tots.

Hanna, pots escoltar-me? Siguis on siguis, mira amunt, Hanna. Els núvols s’allunyen, el sol esta sortint, anem sortint de les tenebres cap a la llum, caminem cap a un món nou, un món de bondat on els homes s’elevaran per sobre de l’odi, de l’ambició i de la brutalitat. Mira amunt Hanna! A l’ànima dels homes se li han donat ales i per fi ha començat a volar! Estan volant cap l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur, que et pertany a tu i a mi; a tots!!. Mira amunt, Hanna, mira amunt!!"

Charles Chaplin
“El gran dictador”



[Amb quina frase us quedeu??]

diumenge, 27 de gener del 2013

El péndulo

Cada nuevo momento está colgado de un hilo
frágil y tenue que se balancea sin ningún tipo de perspectiva.
Lo demás es pura especulación.
Saber vivir sobre esa fragilidad
y soltar nuestros miedos
es caminar sobre la felicidad.
Difícil tarea, ¿no?

(Macaco, del llibre Amor a lo diminuto)

dimarts, 22 de gener del 2013

Dret a decidir


A veure si ho he entès bé:

Resulta que fa setmanes que els nostres polítics (eh dit “nostres”??) s’estan barallant per redactar un declaració que digui que tenim el dret a decidir. És a dir, es discuteixen sobre si ens deixen ser demòcrates o no. Ells que han estat escollits democràticament, ara no saben si deixar-nos-ho ser. Ho he entès bé?

I resulta que no es posen d’acord. Es veu que hi ha tres partits (PP, C’s i PSC; a hores d’ara encara no sé què vol dir la “C” d’aquestes sigles) que no volen que tinguem el dret a decidir.  Ho he entès bé?

A més, la coalició de partits que governa (CiU. Què hi fan els d’Unió per aquí??) i el partit que els va donar suport a la sessió d’investidura (ERC) s’han avingut a descafeïnar el primer redactat perquè altres partits s’hi poguessin sumar. ERC s’ha avingut a descafeïnar aquest text??? ERC s’ha avingut a descafeïnar aquest text!!! Ho he entès bé?

Després de l’onze de setembre, encara ens pensàvem que es podia confiar en els polítics.  Amb en Duran i Lleida, per exemple? Potser per això el 25-N vàrem anar a votar i l’abstenció va baixar molt. Teníem la convicció que eren unes eleccions importants. Ens ho vàrem creure. Ho he entès bé?

Per altra banda, un cop s’hagi fet aquesta declaració l’única cosa que sabrem és que volem poder decidir. Diuen que la declaració serà demà i que serà molt solemne. Per corroborar aquesta solemnitat proposo que després els diputats facin un brindis i reguin el pacte amb força cava, que després de tantes negociacions deuen tenir la gola seca. Però... algun dia podrem decidir? Espanya no està per la labor; això ja ho sabem. Però i Europa? A l’hora de la veritat ens farà costat? Ja veurem si mai podrem decidir. En principi la data és el 2014, però avui el President Mas ja ha dit que el 2014 serà el moment que prendran la decisió final sobre quan s’organitza la consulta. Aigua al vi, que si té gaires graus puja al cap molt de pressa! Ho he entès bé?

I ai el dia que puguem decidir....!!! Encara sou optimistes? Mireu els resultats de C’s a l’enquesta que va publicar El Periódico aquest diumenge (acabem de fer eleccions i ja es fan enquestes???), de 9 a 13 diputats.  Segueixen pujant... Ai, el dia que puguem decidir! Quina decepció, senyors!!!  Ho he entès bé?

Mentrestant els catalanets ens pensem que penjant-nos l’estelada a l’esquena un dia a l’any, que dibuixant-la amb espelmes a les places d’aquest país i que penjant-la als balcons, aconseguirem alguna cosa. Que ingenus!!! Ho he entès bé?

Sort en tenim dels polítics d’allà que s’han posat nerviosos i amb les seves declaracions i decisions ens ajuden a mantenir la flama encesa. Encara els haurem de donar les gràcies!!! Ho he entès bé?

Definitivament, deu ser que no ho he entès bé.

diumenge, 20 de gener del 2013

Tanka



Traçar dreceres,
seguir camins per créixer
i ser més savi.
Saltar tots els obstacles
i abastar cada somni.





[Quan vaig acabar el cicle de haikús dedicat a les estacions de l'any, vaig prometre que no seria mai més tan agosarat i no faria més poemes; però no me n'he sabut estar. Al cap i a la fi, les males llengües diuen que les promeses són per no complir-les.

Aquest cop m'he atrevit amb una tanka: una altra estrofa japonesa que algun consideren l'ampliació d'un haikú. És una estrofa de 31 síl·labes repartides en cinc versos sense rima que acaben en paraula plana. La mesura de les síl·labes és de 5-7-5-7-7 si es compten totes les síl·labes. Seguint la mètrica catalana, en què es compta fins a l'última síl·laba tònica, aleshores els versos tenen 4-6-4-6-6 síl·labes.]

dilluns, 7 de gener del 2013

I ara què?


I ara què?

Ja han passat els dies de Bon Nadal i Feliç Any Nou; els dies de Que vagin bé les Festes, de Bons Reis…

I ara què?

¿Ara tornarem a la rutina de cada dia fent cara d’amargats? 

¿Ara tornarem a la inèrcia de sempre que tant ens avorreix? 

¿Ara ja no farem cara de fingida felicitat?

¿O serem capaços d’encarar cada dia com si fos un regal que algú ens ha posat al davant per fer-ne allò que creiem millor?

¿Serem capaços de llevar-nos cada dia i demanar a l’univers (o a qui sigui) que ens faci ser agraïts?

¿Serem capaços de continuar reivindicant que la vida val la pena viure-la encara que no sigui Nadal?

I ara... què?

dissabte, 5 de gener del 2013

Carta als Reis


Reis Mags,

Faig la carta una mica tard, però sé segur que us arribarà a temps.

No us demano res material. Ja tinc de tot. Ja ho tinc tot. I si hi hagués alguna cosa que em pogués fer falta, els diners ja ho podrien solucionar.

Tampoc no vull caure en els tòpics de demanar-vos salut, feina... Ja en tinc també!

Què us demano doncs?

Estar prou despert per poder aprendre de la gent que em vaig trobant en aquest camí que en diem VIURE.

No res més!