divendres, 31 d’agost del 2012

Petits plaers


Ara que es van acabant les vacances i que sembla que tot va tornant a la "normalitat", serà qüestió de saber assaborir els petits plaers que ens ofereix la vida per anar descobrint cada dia petits moments d'estricta felicitat.


Res no m'agrada tant

Res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme
cloc els ulls i... me'l fot.

                                                                       Vicent Andrés Estellés


["petits moments d'estricta felicitat" és una expressió plagiada del títol d'un CD de Menaix a truà que es diu "petits moments d'estricta simpatia"]

Petits moments d'estricta simpatia
cicatritzen aquella buidor.
No pensis que sa vida és mentida.
Es dia té més sentit si hi poses il·lusió.

(Encara hi ets a temps - Menaix a truà)

dijous, 30 d’agost del 2012

Sou llum


Aquests darrers mesos he conegut gent que són... LLUM

Per a tots ells (la majoria dels quals no la llegiran mai), aquesta entrada tan senzilla; però, segurament, una de les més sentides del bloc:

Per a tu Cristina perquè ets llum.

Per a tu Marta perquè ets llum.

Per a tu Francesc perquè ets llum.

Per a vosaltres Sergi, Ester i Jordi perquè sou llum.

Per a vosaltres Sílvia i Ester perquè sou llum.

Per a vosaltres Gabriel i Constantí perquè sou llum.

Per a vosaltres Anna, Marga, David i Carles perquè sou llum.

Per a tu Mar perquè ets llum.



Somos luz, somos luz, somos...

dissabte, 18 d’agost del 2012

Mots ben travats 07

"Digues de què tens por exactament. Quan es té por, s’ha de mirar aquesta por a la cara i donar-li un nom. Altrament t’aixafa i t’arrossega com una onada gegantina" 
(Els ulls grocs del cocodril – Katherine Pancol)

divendres, 17 d’agost del 2012

Aquella carta del tarot...


Diuen les males llengües que no hi casualitats sinó que hi ha causalitats. Aquell dia ALGÚ va agafar les cartes del tarot Osho Zen i es va fer una tirada per consultar sobre les seves relacions, una tirada que ofereix una "mirada ràpida sobre la teva relació amb l'altre, ja sigui el teu cap, amant, amic, germà, pare...". A la tercera carta, que és la de “les energies compostes”, li va sortir la de l’“amigabilitat". Quan ALGÚ va agafar el llibret per saber ben bé què volia dir aquesta carta, hi va llegir el següent.

“Las ramas de estos dos árboles en flor están entrelazadas, y los pétalos que caen se mezclan en el suelo formando un tapiz de bellos colores. Es como si el cielo y la tierra estuvieran unidos por el amor. Pero ambos permanecen como individuos, cada uno enraizado en el suelo, con su propia conexión con la tierra. De esta forma representan la esencia de los verdaderos amigos, maduros, a gusto el uno con el otro, naturales. En su relación no existe prisa ni necesidad de ningún tipo ni deseos de cambiar al otro en algo diferente. Esta carta indica una buena disposición de tu parte para entrar en una amistad de esta clase. Entretanto puede que te des cuenta de que ya no te interesa más meterte en todo tipo de dramas y romances en los cuales los otros están ocupados. Esto no es una pérdida, es el nacimiento de una cualidad mayor y más amorosa, fruto de la experiencia de la plenitud. Es el nacimiento de un amor que es verdaderamente incondicional, sin expectativas ni demandas.

Primero medita, sé dichoso; luego, el amor sucederá por sí mismo. Luego, estar con otros es hermoso, y también lo es estar solo. Por tanto, asimismo, es simple. No dependas de otro y no haces que otros dependan de ti. En este caso siempre existe una amistad, una amigabilidad. Nunca acaba en una relación; siempre en un “relacionarse”. Te relacionas pero no creas un matrimonio. El matrimonio surge del miedo, el relacionarse surge del amor. Te relacionas mientras las cosas se dan bien, compartes; y si ves que ha llegado el momento de partir porque los caminos se separan en una encrucijada, dices adiós con mucha gratitud por lo que el otro ha significado para ti, por todos los gozos y todos los placeres y todos los hermosos momentos que has compartido con él, sin sufrimiento, sin dolor; simplemente te separas.” (Osho, the White lotus, cap. 10)

A mesura que anava llegint, la cara d’ ALGÚ s’anava transmutant en un gest d’incredulitat. Com podia que hagués sortit aquesta carta? Era això el que feia dies intentava explicar-li? Sí, ho devia de ser. Ara ho entenia. Ara sabia què li havia volgut dir. I en llegir-ho, ALGÚ fins i tot hi estava d’acord i entenia que la relació havia de ser així. 

Al cap d'unes hores, PM va poder comprovar que entre la teoria i la pràctica a vegades encara hi ha un solc massa profund.

dilluns, 13 d’agost del 2012

Taillon


El Taillon és un cim situat al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut que fa frontera entre Espanya i França. Des del meu punt de vista té diversos encants que en recomanen la seva ascensió: és un 3000 i s’ha de passar per la “Brecha de Roland”, un magnífic pas entre Espanya i França que la llegenda explica que el va provocar Durandart, l’espasa de Roland, quan aquest la va llençar enlaire en veure’s acorralat i mort pels infidels perquè no volia que l’espasa caigués a mans dels perseguidors. A més, el cim és un dels 3000 més assequibles: no presenta cap dificultat tècnica i amb poc més de 3h hi arribes. Ara bé, no et “regalen” mai cap cim i els poc més de 1000m de desnivell també s’han de fer. Si a tot això hi afegim una magnífica companyia fa que el llarg viatge (més de 400 Km) des de Vic valgui la pena. I molt!

Compartir hores i quilòmetres dóna per a parlar una mica de tot i no gaire de res, per riure, per a estones de silenci (què deu pensar cadascú en aquestes estones?)... Sigui com sigui, els quilòmetres mica en mica es van fent, encara que als de Bourg Madame se’ls acudeixi tallar el carrer principal de sortida del poble per un suposat mercat. Diria que va ser més difícil sortir d’aquest poble que fer cim!

Hores plàcides de cotxe per arribar finalment a Bereges, poble al peu del Tourmalet, mític port del Tour de França, i on teníem programat establir-hi el camp base (hehehehe).

Llevar-se l’endemà a quarts de 6 i trobar l’esmorzar a punt és una manera de començar bé el dia. El menú, més típic impossible: croissant, suc de taronja, torradetes amb melmelada i un líquid negre que els francesos es pensen que és cafè.

Una estona més de cotxe i... coll de Tentes. Inici de l’excursió! Són les 7 del matí i Déu n’hi do la gent que ja hi ha. Des d’on es deixa el cotxe ja es veu el cim. A més el camí està perfectament fressat i , encara que vulguis, no et pots perdre. A partir d’aquí ja no queda altra cosa que caminar amb el ritme que sigui, però constant i, ara sí, amb més estones de silenci que no pas de xerrera, admirant els paisatges i gaudint d’allò que has vingut a fer: un pas rere un altre per anar vencent el desnivell. Primer s'ha de caminar per una pista asfaltada que està tallada al trànsit per culpa dels despreniments, després s'ha d'agafar un desviament cap a l’esquerra que passa per sota el cim i que et fa guanyar alçada de manera lenta, però progressiva. En poca estona s’arriba a una zona on s’ha de remuntar un rierol amb l’ajuda d’unes cadenes. I després d’una pujada força intensa es veu el refugi ben a prop, situat en una zona espectacular al peu de la “Brecha de Roland”. Una aturada al refugi per agafar forces perquè la pujada fins a la “Brecha” es veu dura. Millor no mirar-la gaire i no donar-hi massa voltes. A pas de bou segur que es fa bé! A més, arribar a la “Brecha” paga la pena: amunt doncs! Un cop a la Brecha, les fotos de rigor i continuem sense entretenir-nos gaire. Pel cantó espanyol s’ha de fer un camí que va pujant suau, cap “El Dedo”, fins arribar a la falda del cim. Una dura i llargueta pujada et porta fins a dalt. Cim!!!!!

Fotos de rigor, esmorzar (fruita, barretes energètiques...) i, el que a mi m’agrada més: admirar les vistes. Impressionants!!! Caminar, pujar a un cim, val la pena només per això! Muntanyes i més muntanyes per a cada cantó... Fantàstic paisatge!!!

També és interessant escoltar les converses de la gent.  Hi havia algú que des del cim veia l’Aneto i fins i tot la glacera que no l’havia permès passar un dia que hi havia anat. Una petita confusió sense importància: era el Vignemale. ;)

Ja només queda baixar. Pel camí ens vàrem trobar molta gent que tot just pujava. Fins i tot, famílies amb nens petits que s’acostaven fins al refugi a les hores de més calor. I com que hi ha gent per tot, no  hi podia faltar un personatge que amb el paraigües estès per tapar el nen de mesos que duia darrere l’esquena enfilava el camí com aquell que va a fer un gelat a plaça.


El camí de tornada es fa llarg perquè són molts quilòmetres, però la satisfacció d’haver fet el cim i, sobretot, el fet d’haver-nos passat tan bé fan que ja parlem del 3000 de l’any que ve.

dimecres, 1 d’agost del 2012

Quatre taules


Quan PM va entrar al restaurant es va adonar que la crisi feia estralls en aquell poble de muntanya. Només una taula ocupada d’un menjador de més de vint.
A la taula ocupada hi havia una parella d’uns cinquanta anys. Els dos comensals es miraven la carta i la comentaven. Tu què demanaràs? Potser l’amanida catalana. Jo potser... Un cop decidit el menú a PM li va semblar que parlaven de les bones vistes que hi havia des de la finestra del restaurant. Una conversa banal, d’algú que ja no sap què dir-se, però que aparentment són un model de família feliç. PM va somriure. Irònicament, és clar.
La taula on va seure PM estava parada per a quatre persones, però la cambrera de seguida va treure els tres plats i els tres coberts que sobraven. Més valia un client que res, devia pensar la cambrera.

PM també va inspeccionar minuciosament la carta, tot i que no la va poder comentar amb ningú. No li calia. Arribava cansat de l’excursió que havia fet després de pujar dos cims i no tenia ganes de parlar, encara sentia el silenci del qual havia gaudit en les seves ascensions. Va demanar qualsevol cosa per menjar. Tenia més set que gana i el vi amb gasosa es va convertir en el seu millor aliat.

Al cap d’una estona va entrar una altra família al menjador. Una taula per a set, varen demanar a la responsable del menjador. I un per un van anar passant davant de PM mentre li desitjaven amb educació un “que aprofiti”. Una família educada, que tenia molt present que hi ha formes que s’han de guardar. No li va ser difícil a PM saber l’estructura d’aquella família: un matrimoni jove amb un nen d’uns tres anys i els pares i sogres respectius. Un model de família. Tots molt ben avinguts. Ja passa això: el matrimoni entre dos joves fa que els pares de cadascun d’ells s’avinguin d’allò més; i, sobretot, si hi ha un nét pel mig. I, és clar, l’avinença és tan gran que anar un dia a l’estiu a un poble turístic de muntanya tots junts és gairebé obligat. PM va somriure. Irònicament, és clar.

Encara no havia tingut temps de demanar les postres que una tercera família va entrar al restaurant: un parella amb els seus tres fills. PM en va calcular l’edat: 11,7 i 4. Nen, nen i nena. L’accent de Barcelona els va delatar. Venien de la capital, calçats amb botes de muntanya per fer els tres-cents metres que hi havia entre l’aparcament i la porta del restaurant. No se sap mai si aquests pobles estan asfaltats devien pensar el dia abans en el seu pis de la zona de Pedralbes. Però no hi havia dubte que eren també una família ideal. Els nens es van asseure a la taula, van treure el plat del tovalló, se’l van posar a la falda no fos cas que es taquessin aquella roba esportiva tan cara i es van mirar la carta. El fill gran li va llegir a la més petita. Ja se sap, en una família nombrosa hi ha tanta feina que tothom ha de col·laborar. PM va somriure. Irònicament, és clar.

PM es va menjar les postres distret amb algun contacte del whatsApp o repassant les últimes xafarderies del facebook. Però abans de pagar, va aixecar la vista i va obrir bé les orelles. A la taula de dos, ja no es deien res i cadascú es menjava un gelat amb una desídia que glaçava. No semblava que s’ho haguessin passat gaire bé. A la taula de set, un dels avis discutia acaloradament amb l’altre sobre algun tema polític, mentre les iaies no sabien on mirar i els joves feien cara de circumstàncies. I a la taula de cinc, els dos nens es pegaven mentre el pare intentava imposar-se en va i la mare cridava a la nena que voltava pel menjador que tornés a seure. Evidentment, quan més cridava, la nena més lluny anava.

PM es va aixecar, va pensar en allò que diuen que les aparences enganyen i va somriure. Irònicament, és clar.