dimecres, 26 de març de 2014

No puc deixar d'escoltar-la_06


Ja m'ha passat alguna altra vegada amb Peor para el sol de Sabina: a la que sona una vegada ja no puc deixar d'escoltar-la.

Aquests dies em té ben enganxat. Potser la cançó només té el mèrit que és enganxosa, però a mi m'agrada tot: la lletra -el que diu i el com-, la melodia...

La cançó està plantejada com un diàleg i segons explicava Pancho Varona (autor de la música junt amb Sabina) en un concert, Sabina l'havia de gravar amb Christina Rosenvinge, però per diverses raons ho van descartar i el mateix Sabina va fer les dues suposades veus.

No sé... m'agrada!!


- ¿Qué adelantas sabiendo mi nombre?
cada noche tengo uno distinto
y, siguiendo la voz del instinto,
me lanzo a buscar…-
-imagino- preciosa -que un hombre-
-algo más, un amante discreto
que se atreva a perderme el respeto…
¿no quieres probar?
vivo justo detrás de la esquina,
no me acuerdo si tengo marido,
si me quitas con arte el vestido
te invito a champán-
le solté al barman mil de propina,
apuré la cerveza de un sorbo
(acertó quien “el templo del morbo”
le puso a este bar)
peor para el sol
que se mete a las siete en la cuna
del mar a roncar
mientras un servidor
le levanta la falda a la luna
al llegar al portal nos buscamos
como dos estudiantes en celo,
un piso antes del séptimo cielo
se abrió el ascensor…
nos sirvió para el último gramo
el cristal de su foto de boda
no faltó ni el desfile de moda
de ropa interior.
-”en mi casa no hay nada prohibido
pero no vayas a enamorarte,
con el alba tendrás que marcharte,
para no volver
olvidando que me has conocido
que una vez estuviste en mi cama…
hay caprichos de amor que una dama
no debe tener”-
peor para el sol
que se mete a las siete en la cuna
del mar a roncar
mientras un servidor
le levanta la falda a la luna.
-es mejor- le pedí -que te calles,
no me gusta invertir en quimeras,
me han traído hasta aquí tus caderas…
no tu corazón-
y después… ¿para que mas detalles?
ya sabéis… copas, risas, excesos,
¿como van a caber tantos besos
en una canción?
volví al bar a la noche siguiente
a brindar con su silla vacía,
me pedí una cerveza bien fría
y entonces no sé
si soñé o era suya la ardiente
voz que me iba diciendo al oído:
-”me moría de ganas, querido
de verte otra vez”
peor para el sol
que se mete a las siete en la cuna
del mar a roncar
mientras un servidor
le levanta la falda a la luna.




y entonces no sé si soñé o era suya la ardiente voz 
que me iba diciendo al oído:
-me moría de ganas, querido, de verte otra vez




dissabte, 22 de març de 2014

A Tata Martino

Diuen que a final de temporada marxaràs. “Diuen que has dit que...” Ja ho veus, en aquest país, d’un rumor que ningú no diu d’on ha sortit en fem notícia. I si es tracta del Barça, el rumor, normalment malintencionat, esdevé la notícia que encapçala tots el telenotícies i omple la primera pàgina dels diaris. Riu-te de la crisi (no només econòmica) o del procés d’independència; res no és tan important com el Barça.

L’estiu passat, sense saber ben bé com, et vas trobar ocupant el càrrec més envejat de Catalunya. I ningú no ho va entendre. Com podia ser que un desconegut (és clar que després, abans no arribessis, tothom parlava de tu i dels equips que havies entrenat com si et coneguessin de tota la vida), com podia ser, deia, que un desconegut es convertís en l’entrenador del Barça?  N’hi ha que encara es freguen els ulls de la incredulitat.

Vas anar a parar a la banqueta d’un equip que els darrers anys havia estat el millor de la història del club. Un equip que ja (aquest “ja” hi és imprescindible aquí) ho havia guanyat tot. I que per això mateix, no s’havia renovat gens. Tan comprensible com covard. Quan alguna cosa funciona costa fer-hi canvis; fer-ho és de valents. Però no va ser aquest el  teu pitjor handicap. N’hi havia un altre que t’ha sabotejat encara més: el famós estil de joc del Barça!

El Barça de Guardiola ha jugat d’una determinada manera que ha omplert el club de títols. És cert. Amb Cruyff, amb Rijkaard... ja es jugava, més o menys, així. És cert també. I és amb aquesta manera de jugar que el Barça ha aconseguit més èxits. Deu venir d’aquí el corrent d’opinió majoritari que afirma i pontifica que el Barça no  pot jugar d’una altra manera! Però ningú no ha explicat mai per què és obligatori imposar aquest estil de joc. Ningú no ho sap contestar. Es dóna per fet. Voler-ho canviar equival a cometre heretgia. I ja saps què passava amb els heretges a l’Edat Mitjana:anaven a parar  a la foguera. Ara ja no es crema gent a les places dels pobles, però se’ls continua condemnant abans de ser jutjats. I a tu, mentre feies les maletes a l’Argentina, aquí ja se t’havia jutjat i condemnat. Mentre a la maleta hi posaves il·lusió, treball, professionalitat, “saber estar”... aquí l’entorn escrivia ratlles carregades de dubtes, d’escepticisme, de por... Resumint: No vas ser ben rebut. O si  més no, no se’t va rebre amb la confiança que et mereixies.

A partir d’aquí els resultats eren el de menys. O el Barça jugava com ho havia fet el de Guardiola (del Barça de Tito Vilanova ningú no en parla, com si no hagués existit: es va guanyar la lliga, però es van perdre les semis de la Champions per 7 a 0!!!) o la temporada se’t faria molt i molt llarga. De res no va servir guanyar la Supercopa, ni anar primers bona part de la lliga... la conclusió era sempre la mateixa: es guanya, però no es juga bé. I mentrestant ningú no semblava adonar-se d’un mèrit enorme: has aconseguit que l’equip no perdi el famós “estil de joc”, però que en canvi tingui altres recursos com el joc més directe. I això ho has fet possible en un equip que ja està de tornada, que ja no té gaire (o gens) recorregut, un equip que directiva i director tècnic, carregats de valentia haurien hagut de renovar encara que es guanyés. Deu ser aquesta la feina d’un director tècnic. També cal dir que si això s’hagués fet, jo crec que Guardiola encara seria aquí.

Entenc que vulguis marxar. Entenc que no vulguis passar per aquesta pressió, incomprensió. A ningú no li agrada ser jutjat a tothora i a més de manera injusta. Jo de tu marxaria. I ho faria després d’haver guanyat demà al Bernabéu, de guanyar la lliga vencent l’últim dia a l’Atlético de Madrid, de guanyar la Copa del Rei al Madrid, i de guanyar la Champions  després d’eliminar el Bayern a semifinals i la final a Mourinho. Després marxa. Els deixaries amb un pam de nas. No es mereixen altra cosa!

dimarts, 18 de març de 2014

Aforisme_03

Amb sentit de l'humor, la vida es veu d'un altre color.

diumenge, 9 de març de 2014

Ismael Serrano

M’agradaria parlar sobre Ismael Serrano avui que fa 40 anys, però no en sabria.

M’agradaria escriure sobre les seves lletres, però no encertaria les paraules adequades.

M’agradaria opinar sobre la seva música, però no sé ni tan sols definir compàs o melodia.

M’agradaria ser prou capaç per explicar que a dalt de l’escenari es dóna del tot en concerts que duren molt més del que és habitual, però no sé si aconseguria que m'entenguéssiu.

M’agradaria parlar-vos de la seva veu, però no conec cap adjectiu que s’hi adigui.

M’agradaria fer-vos arribar la seva tendresa, però la virtualitat no en sap gaire de tendresa.

M’agradaria saber fer una entrada sobre Ismael Serrano, però sóc prudent i no m’atreveixo ni a intentar-ho. 

Fer-la, seria una manera de dir-vos que Ismael Serrano m’agrada molt; però el trobo tan bo que no sabria fer-vos-ho arribar prou bé.

El que sí podria fer seria deixar-vos tot d'enllaços de les seves cançons. N'hi ha tantes...!!!! Però només deixo aquesta. De pell de gallina!!!



Te busca madre mientras su cuerpo es mecido
por el mar en el que se sumerge dormido.
Sueña tu abrazo, busca recuerdos,
a los que aferrarse para no conciliar el sueño.

El mar se inquieta, es tempestad, lamento.
¿Quién pudo lanzar mil ángeles desde el cielo?
Y oye tus gritos, blancos pañuelos,
cubren sus aguas, los trajo el viento.
Manda una ola para que se lleve
a los traidores que sembraron tanta muerte.

Barcos y náufragos oyen sus voces.
Les dicen "Nunca, nunca, olviden nuestros nombres".
Díle a las madres que en algún lado,
donde hace falta, seguimos luchando.

Madre, tu hijo no ha desaparecido.
Madre, que yo lo encontré andando contigo.
Lo veo en tus ojos, lo oígo en tu boca,
y en cada gesto tuyo me nombra.
Lo veo en mis luchas y me acompaña
entre las llamas de cada nueva batalla.

Guían mis manos sus manos fuertes,
hacia el futuro, hasta la victoria siempre.
Guían mis manos sus manos fuertes,
hacia el futuro, hasta la victoria siempre.

La única lucha que se pierde es la que se abandona

dimarts, 4 de març de 2014

Nit d'estiu en una tarda d'hivern

[Aquesta entrada te la vull dedicar a tu. Perquè com bé dius, les circumstàncies adverses d'ara se t'acabaran convertint en oportunitats. Gràcies per tants grapats de lliçons!]

En ple hivern, aquell estiu semblava més lluny del que realment era. Feia pocs dies que havien coincidit quan van decidir anar a l’Empordà a un concert de Blaumut i de Joan Dausà.

La màgia del lloc, la música i les lletres de les cançons els van captivar de seguida. Sobretot en Dausà; sobretot a ella.  D’aquells dies d’estiu, de platja, de trens i de calor en va quedar una amistat que ni el fred de l’hivern ni la distància ni el poc contacte no han pogut matar.

La data del seu aniversari va coincidir amb la promoció que un diari feia de la BSO de la pel·lícula Barcelona, nit d’estiu basada en una cançó de Joan Dausà. Ho va tenir clar. Aquest cop sabria què regalar: BSO + pel·lícula.

Un regal amb pacte implícit inclòs: la peli l’havien de mirar junts. Amb els caps de setmana de les agendes buits, no va ser complicat trobar un dia.

Una tarda d’un dissabte qualsevol d'hivern van mirar Barcelona, nit d’estiu. Hi van riure i, també, s’hi van emocionar i van discutir la jugada –què carai vol dir exactament la Judit quan diu “jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat"?–. Una pel·lícula que parla d’amor; de sis històries amb final feliç, o no. Vés a saber!

Després, conversa distesa a estones i seriosa en altres. Van decidir que els peixos estaven prou ben cuidats, però que els calia més decoració. Es van fer l’entès sobre calçat de muntanya. Van parlar de la feina i la no feina. Ell va parlar d’ell i ella d’ella. Van brindar pels somriures que els dedica la vida i van compartir les tristeses. Dolor compartit transformat en oportunitats de creixement. Agosarats com són, s’atreveixen a dir-ne "oportunitats" com si  encara n’haguessin de donar gràcies a l’univers o qui sap a qui. Oportunitats que ara fereixen allà on les cicatrius són més tendres encara, però que amb el temps podran haver estat una lliçó indispensable. Oportunitats indiscretes que obren la porta sense trucar abans. Dolor que va a parar allà on  semblava que ja no n’hi cabia més.

Abans de marxar ell va treure del calaix unes cartes dels Àngels, les va posar de cap per avall i li va demanar que en triés una. Ella se’l va mirar amb total escepticisme. La carta,  “Serenidad”. Va  llegir en veu alta –veu greu i clara– l’explicació que diu el llibre sobre aquesta carta mentre a ella la cara li anava canviant. L’atzar –existeix?– havia encertat. El missatge dels Àngels a través de la carta li ressonava com mai –“Tú sola, confiada y serena, debes seguir caminando atenta. (...) Cuando te parece que has aprendido, de pronto vuelves a caer y el cansancio inunda tus huesos” (..) Confía en que la solución aparecerá y será correcta. Atrévete a seguir adelante con paciencia, caminado atenta y confiada”–.

Després, només –només?– una abraçada llarga i sentida com si es pogués repartir coratge des del cor.

Viatge de tornada gairebé en total silenci. Dolor a l’estómac, allà on s’hi amaguen les emocions, i llàgrimes mal dissimulades. Nit de mal dormir per esperar un endemà amb una salutació virtual i una trucada per no dir gaire res, però per arribar allà on els mots mal escrits en una pantalla petita no podran arribar mai. Potser tardarien a tornar-se a veure, però l'amistat ja no la podria esborrar res.

Quan va penjar el telèfon, va encendre una barreta d’encens i es va treure una carta dels Àngels.  Li va sortir “Inocencia – Confianza”. Va llegir que “... los atascos, equivocaciones, tropezones, no son más que aprendizaje, pasos necesarios para seguir adelante...”. PM va sospirar llarg i profund...