dimarts, 28 de juny del 2011

La casa cantonera

Una atmosfera irrespirable. Un aire que de tan carregat gairebé es pot mastegar.

Pocs personatges. Només quatre. Dues germanes. Un marit. Una veïna.

Una mare que ha mort. Una casa. Un final.

Unes veritats que se saben ara, al cap del anys.

Molt de ressentiment. Massa coses callades. Massa coses tapades. Massa coses ignorades, però finalment sabudes.

Preguntes sense resposta. Preguntes que val més no fer-se. Respostes que val més no saber.

Una novel·la curta, però molt intensa.

Tot això i molt més és La casa cantonera, el segon llibre de Sílvia Alcàntara. Llegiu-lo!

- La culpa és com l’aigua podrida de la puja: ningú no la vol.

- Els records estimbats la portaven davant del mirall cada dia. Obria la ratlla enfonsada que li feia de boca. Qui ets? I somreia a la cara sense dents. Qui ets? El nas eixamplat per culpa d‘una ganyota. Qui ets? La mirada plena d’absències, de temps perdut. Ningú. No ets ningú! I es passava la pinta amb la calma d’un rellotge aturat.

- Es va mirar les parets. Quantes converses com aquella havien absorbit? Quantes s’havien amagat darrere la pintura d’aquell sostre que ara estava escrostonat i queia a trossos? Quantes havien regalimat pel gruix i s’havien quedat atrapades entremig del bastiment de la finestra mentre intentaven fugir? Potser si parava bé l’orella encara es podrien tornar a sentir.

- Costa tan poc de dir mentides quan t’escolten amb ganes de creure-se-les.
I amb les petites mentides de cada dia, es va anar fent gran. Li agradava tant creure-se-les!

- Ara ja havia après a mesurar la felicitat amb el temps que dura una abraçada.

- Sóc una dona dolenta, i Déu m’ha castigat. Tot esbandint el vestit de topos verd. Ja m’està bé, el que em passa. Amb el picador, l’estomacava amb fúria. I tant que m’està bé! I l’estenia de mala manera al damunt d’un filferro que travessava el cobert. No tinc perdó (...) I vinga plorar. Com si plorar servís per alguna cosa. Es premia el cap ben fort. Si ho pogués esborrar tot!

- De què estava fet aquell home?, d’una pasta que ja no en corria. D’això estava fet. I ella havia après a estimar-lo d’aquella manera que s’estima quan fa tant de temps que viu l’un al costat de l’altre. Però no n’hi havia prou. Ara ho sabia. Si ho hagués sabut abans! Si hagués sabut que estimar vol dir fondre’s, glatir, tremolar (...) I ara... ara ja era massa tard... Un somriure agre se li dibuixà a la boca resseca. Guaità el pendent dels anys; només s’hi podia veure la barreja d’una mica de veritat i moltes mentides.

- Aquella fiblada, que mai no havia volgut admetre que fos gelosia, la tornà a travessar. S’hi sentia lligada per una corda de neguit tan tensa, que vibrava segons la seva densitat. Fins feia ben poc, encara hauria jurat que ja havia après a estar-se amb ella mateixa. En aquell moment, ho dubtava. I obrí i tancà la boca sense que en sortís ni un so. Era com si mastegués cendra. El seu pensament corria com un riu sense sentit que no sap aturar-se.

- La crosta. La crosta s’estovava. Es desprenia. I queia. Queia i lliscava. I d’aquells llagrimals, fins ara embussats, li rajaven llàgrimes. Llàgrimes que li regalimaven dels ulls cap a terra, un terra xop de pluja, i s’hi barrejaven. Llàgrimes de tristesa, de dolor, de penediment. Llàgrimes per tots aquells anys de rancúnia, d’amor, i de mort.

diumenge, 26 de juny del 2011

16 añitos

Dedico aquesta cançó a tots aquells adolescents que volten els 16 anys; sobretot a un que m'estimo molt! Un petó molt gran Sergi!

16 añitos fiera
me creía el rey del mundo
con mi lema por bandera
lo que digan yo no escucho

No había nadie que pudiera lograr
que cambiara un poco el rumbo
con mi idea la primera
y que no agobiaran mucho

Y así fue
me revelé contra todo hasta el sol
viviendo entonces una distorsión
y me enfadé con el mundo
malditos complejos que siempre sacan lo peor!

Pensé “en la fuerza estará lo mejor”
me disfracé de uno que no era yo
buscando esa firmeza
llegué a un lugar negro
pensé que eso era el valor

Y sufrí de tal manera
por dejar de ser quien era
por pensar que ser cobarde
era ser lo que creyera

Los valientes son los que son de verdad
y los fuertes ni sus guerras
los valientes los que saben llorar
con la cara descubierta.

(...)

Pensé “en la fuerza estará lo mejor”
me disfrace de uno que no era yo
buscando esa firmeza
llegué a un lugar negro
pensé que eso era el valor..el valor…

y es mirarme ahora a la cara
y ser quien soy!

(...)

16 añitos fiera

dijous, 23 de juny del 2011

De pèls i de peus

Quan algú es complica en excés, sobretot a l’hora de defensar una opinió o a l’hora de cercar raons per argumentar alguna cosa, se sol fer servir l’expressió “no busquis TRES PEUS al gat” o bé “no busquis CINC PEUS al gat”.

L’expressió “buscar tres peus al gat” no m’havia fet mai el pes ja que és evident que podem buscar tres peus al gat i trobar-los-hi. En té quatre! Per tant, a mi sempre m’havia convençut més l’altra: “buscar cinc peus al gat”.

L’altre dia, en el llibre de Sílvia Alcàntara, La casa cantonera, vaig llegir l’expressió “buscar tres PÈLS al gat”. Em va cridar l’atenció perquè no l’havia sentida mai abans. La vaig trobar més lògica, tot i que tampoc no vaig entendre bé què volia dir amb això de buscar tres pèls al gat.

He buscat quina és l’expressió “correcta” (tot i que parlar de “correcta” en expressions que formen part del llenguatge oral i popular no em sembla un adjectiu prou ben aplicat, per això l’escric entre cometes). He trobat que a les comarques de Girona sempre s’havia dit “buscar tres pèls al gat”. I hi ha una explicació molt interessant sobre aquesta qüestió que fa referència al color del pèl dels gats mascles i femelles. Es veu que els gats mascles només poden tenir dos colors de pèl; per això es diu (o es deia) “no busquis tres pèls al gat”. Si un gat és de tres colors, segur que és femella. En aquesta pàgina també diu una hipòtesi de per què es devia passar de “pèls” a “peus”. És una raó fonètica que sembla força consistent i plausible.

Us deixo l’enllaç a aquesta pàgina. És interessant i, a més, va bé per ser una mica més “cultes”. És “cultura popular”, però que no s’hauria de perdre mai per fer, així, de la nostra llengua una llengua més genuïna, més “autèntica”.

http://boncatala.com/index14/01peusalgat.htm

dimarts, 21 de juny del 2011

Haikú d'estiu

I
Insolent el sol
convida a descobrir el cos,
pell bruna, cor viu.

II
Temps de xafogor
a recer d’espais ombrívols
on mirar la vida.

III
El sol imponent
ens desafia a mostrar-nos;
res per amagar.

dimecres, 15 de juny del 2011

100!

Aquesta és l’entrada número 100 del bloc. És una xifra que se sol celebrar, que es considera emblemàtica i que, en aquest cas, a mi em fa una il•lusió especial. Quan a l’octubre del 2009 vaig començar el bloc no tenia ni idea de si duraria poc o molt; no tenia ni idea de si faria moltes o poques entrades... De fet, ni tan sols sabia ben bé de què hi parlaria. Però sense donar-me’n compte he arribat fins a la que fa 100 i n’estic content.

Els que heu anat seguint el bloc ara ja sabeu què hi podeu esperar. Hi ha una mica de tot i no gaire de res: entrades sobre llibres, sobre música, sobre cinema, algun conte, algun poema... Però al cap i a la fi, d’una manera o d’una altra, totes les entrades parlen de mi: del que penso, del que sento, de les meus gustos, de les meves dèries... Que llegeixi un llibre, m’agradi i el destaqui en el bloc parla de mi: de la literatura que m’agrada, dels sentiments o emocions que em susciten aquelles pàgines... És aquell llibre el que em commou i no un altre. I això diu de mi. Que escolti una cançó, un grup, i que tingui ganes de fer-vos-la arribar, parla de mi: de les meves preferències a l’hora d’escoltar música, de les lletres que en aquell moment em diuen alguna cosa. I això diu de mi. Que en un moment de massa atreviment redacti un conte i tingui la gosadia de penjar-lo en el bloc, parla de mi encara que sigui de des de la ficció que permet la literatura.

Ja ho dic en el perfil: totes les entrades són retalls de pensaments que en algun moment, pel que sigui, m’han passat pel cap.

Dec ser vanitós, però totes les entrades m’agraden i m’agrada, de tant en tant, rellegir-ne alguna. No em correspon a mi destacar-ne cap.

I no gaire res més. Una altra vegada, agrair a totes les persones la paciència que heu tingut quan, en algun moment o altre, heu llegit alguna entrada del bloc.

dilluns, 13 de juny del 2011

Mirant el cel

No voldria mai que el que diu aquesta cançó passés a ningú dels que estimo.

Ja fa molt temps
volava lliure com el sol,
tot era simple diversió,
tot era un joc.

Tant he plorat
que ja no sé ni on sóc
ni on ets,
on és aquella llibertat?
què se n’ha fet?

Mirant el cel,
no hi trobo res,
mirant el cel
qui sóc jo?
mirant el cel,
no sóc feliç,
mirant el cel
em sento sol.

Tant he somiat
que tot ho veig
distant i obscur
i ara que m’he despertat
on pares tu?

(...)

Mirant el cel,
no hi trobo res,
mirant el cel
qui sóc jo?
mirant el cel,
no sóc feliç,
mirant el cel
em sento sol.

[La cançó original és d’Eric Carmen. En català es va editar en el disc de la Marató del 2008 i la canta Abdeljalil Kodssi]

dijous, 9 de juny del 2011

Tendresa

Tendresa.
Proclamo la força de la tendresa.
Reclamo el valor de la tendresa.
Ai, si no fos per la tendresa!

Tendresa.
Amb T de Tenacitat
Amb E de Esperança
Amb N de Necessitat
Amb D de Desig
Amb R de Revolta
Amb E de Energia
Amb S de Somni
Amb A de Anhel

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop ... ve... la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.

(Tendresa. Lluís Llach)

dimarts, 7 de juny del 2011

Una de cada

Un dels millors treballs de Pep Sala és Nascuts en la boira. És un Cd ple de bones cançons.

Avui en vull destacar dues que poden ser la cara i la creu de la mateixa moneda: la de l’amor.

Una és, per mi, una de les millors cançons de totes les que ha composat Pep Sala. Es diu Si no fos per tu. És preciosa. Si hi ha una lletra de cançó en català que retrati bé què és això de l’amor, és, sens dubte, aquesta. Evidentment també es pot llegir com una gran cançó sobre l’amistat. Tant és: la cançó val molt la pena tant si la imaginem d’amor com d’amistat. Tots els versos són fantàstics i escoltar-la amb el volum ben alt fa posar la pell de gallina. Magnífica cançó!
                                                                     
   Tu em fas brillar els ulls,
   te'n duus la foscor,
   em treus el neguit
   del pitjor malson,
   calmes les tempestes,
   i atures el vent
   de mitja tarda.
  
   Digue'm tu que coneixes
   els secrets de l'ànima
   cap on haig d'anar,
   tu sempre m'escoltes
   quan em fa falta,
   porta'm les espurnes
                                                                                   que els teus ulls llencen
                                                                                   quan em veus arribar,
                                                                                   les agafaré,
                                                                                   te les guardaré
                                                                                   al teu costat.

                                                                                  Si no fos per tu
                                                                                  hauria patit el fred 
                                                                                  de l'hivern
                                                                                  i l'absència al meu llit,
                                                                                  i la pell amarada
                                                                                  de tanta humitat,
                                                                                  els dies de pluja.

                                                                                  Els temps van ser durs
                                                                                  i els dies tan llargs,
                                                                                  i el camí escollit
                                                                                  no sempre encertat,
                                                                                  vam passar per l'ombra,
                                                                                  avançant a peu.

L’altra, Amor rovellat, és una cançó que explica allò que passa quan l’amor s’ha acabat, allò que en queda d’una història que, just fins uns moments abans, havia estat fantàstica. També en aquesta cançó tant la lletra com la música valen molt la pena.

Recullo les llàgrimes
que van caure ahir,
les teves paraules
dites per mentir,
en la nit més fosca
del dia més clar,
potser el nostre amor
s'està rovellant.

Recullo les cendres
que van cremar ahir,
veig com et pentines
abans de sortir,
el fum m'ensenya
cap a on bufa el vent,
sento que es trenca
el fil que ens uneix.

La teva mirada
abans de marxar,
em diu que l'amor
se'ns ha rovellat.

Recullo la cera
que es va apagar ahir,
veig les teves coses
al costat del llit,
s'obren les ferides
que el temps curarà,
en coses petites
et vull recordar.


La teva mirada
abans de marxar,
és l'últim adéu
que és el més amarg

divendres, 3 de juny del 2011

L'últim dia abans de demà

L’últim dia abans de demà és un llibre fantàstic d’Eduard Márquez.

És un llibre que es pot llegir molt de pressa. Les frases curtes, concises, poden fer venir la temptació de llegir la novel•la gairebé d’una sola tirada. Però és un error fer-ho així. És un llibre que s’ha d’assaborir com si fos un te calent pres un vespre fred d’hivern, a glops petits, curts. Curts com els paràgrafs de la novel•la. Curts com ho són les oracions que teixeix Eduard Márquez. S’ha de llegir així, a poc a poc, per anar-te amarant d’un prosa simple, però, en canvi, gairebé poètica. Frases que sembla que no diguin gaire res, però que totes hi són imprescindibles.

A més de l’estil, el que explica Márquez també val molt la pena. Es basa sobretot en els records. En el pòsit que han deixat en el protagonista diversos esdeveniments que li han anat succeint en la seva vida (l’adolescència en un internat, els anys de joventut, la seva amistat amb en Robert, la seva admiració per una dona fotògrafa...) Inicia la història dels seus records en un moment en què acaba d’incinerar la seva filla, la Jana. Al protagonista se li ha enfonsat tot el seu món i amb el seu món també s’hi ha enfonsat ell.

Una novel•la feta de petits fragments que van conformant un tot que, més que la vida del protagonista és el record de la vida del protagonista, que no és ben bé el mateix.

Un llibre per assaborir a petits glops. No us el perdeu.

“Tu i les teves frases boniques. Però t’equivoques. La gran majoria de vegades, per no dir sempre, és massa tard.”

“Estava rumiant que és una llàstima que quedi tan poca cosa de tot plegat.”

“Sembla mentida que no puguem arribar enlloc sense haver de donar un munt de voltes.”

“Què faries si em perdés?
Buscar-te
I si no em trobessis?
I ara! Ningú no es perd per sempre!”

“No sabria com fer-li entendre que, ara més que mai, necessito tornar a casa amb les mans buides.”