dilluns, 31 d’octubre del 2011

A les golfes

Va pensar que aquell era un bon moment per pujar a les golfes d’aquella casa on havia viscut tota la vida fins feia uns anys. Feia molt de temps que no hi anava. Molts anys. L’última vegada que hi havia estat era un nen i la seva mare s’havia enfadat molt: “aquí no hi has de fer res”, li havia dit.

Aquell vespre de tardor ja feia anys que la seva mare havia mort i va voler pujar a les golfes.

Quan va obrir la porta una bafarada d’humitat li va colpejar la cara. Va buscar l’interruptor de la llum i una bombeta nua de pocs watts va mal il•luminar l’estança.

El primer que va veure van ser tot d’objectes plens de pols: llibres vells, plats, una bicicleta, roba... Estava tot mal posat i desendreçat. Va pensar que devia ser que les golfes són precisament per això: per deixar-ho tot de qualsevol manera i esperar que el temps les ompli d’oblits.

Però K no havia oblidat. No havia volgut oblidar res del que havia viscut en aquella casa i sabia que era el record podia ser encara més viu. Però estava decidit que això ara no li fes mal.

Al fons de tot va veure un armari. El va obrir i hi va trobar el que buscava: els àlbums de fotos que havia anat regalant als seus pares.

Se’ls va mirar tots. Desenes de fotos. Records i més records li van anar venint al cap. Bons records i de no tan bons. Però les fotos eren un testimoni d’allò que havia viscut: excursions pel Pirineu, concerts, festes d’aniversari... Com ja s’imaginava, el que va veure li va fer mal. Els bons records, els bons moments, se li van fer presents; dolorosament presents. I, per molt estrany que pugui semblar, eren, precisament, aquests bons records els que ara li feien mal. Va sentir sobre seu un pes massa feixuc que l’oprimia i que el feia sentir-se cada cop més petit.

No va tardar a començar a fer allò pel que havia pujat aquell dia a les golfes. Va fer una pila amb els àlbums de fotos i es va treure l’encenedor de la butxaca. Les flames van envoltar ràpidament els àlbums i les cendres aviat es van escampar per l’estança degut a un cop de vent que va entrar per la finestra amb el vidre trencat.

K va anar cap a la porta i es va mirar amb llàgrimes als ulls les cendres escampades arreu. Sabia que cremar les fotos era només un gest, potser inútil, perquè els records el duia encara gravats a la memòria; però  aquelles fotos ja no serien mai més testimoni dels bons moments viscuts.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Mientras duermes

Què deu passar al món mentre dormim?

Viviu en un bloc de pisos? Hi ha un conserge? Què en sap de vosaltres? Què fa mentre vosaltres no sou a l’edifici? Us fa sospitar res de la seva manera de comportar-se? Ja us en fieu?

Quan us lleveu teniu alguna motivació?

Sou feliços? De què depèn la vostra felicitat?

Rebeu cartes anònimes? Missatges al mòbil que no sabeu de qui són? Algun correu electrònic anònim?

Mireu mai sota al llit abans d’anar a dormir? No creieu que potser hi hauríeu de mirar?

Què deu passar al món mentre dormim?

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Sísif

Explica la mitologia grega que Sísif va ser castigat a pujar una pedra dalt d’una muntanya. Sempre li passava que quan estava a punt de deixar-la dalt del cim, la pedra rodolava pendent avall. Era, doncs, una feina feixuga i, alhora, inacabable.

Ismael Serrano fa servir aquesta imatge per parlar de l’amor. Diu que l’amor és com aquesta pedra que Sísif empenyia. Ve a dir que l’amor requereix i, sobretot, mereix un esforç constant.

Deu tenir raó, el cantautor: com si fos la pedra de Sísif, mai no hem de donar per fet que tenim l’amor ben consolidat dalt del cim; la pedra pot rodolar en el moment menys impensat.




divendres, 7 d’octubre del 2011

Dormir (o no)

Va posar el despertador perquè toqués com cada dia a les 7 del matí; però aquell dia no hagués calgut: la melodia de Manu Guix versionant LLuís Llach –“obrir el finestrons i esperar un nou dia...”– que li sona cada dia com alarma del mòbil, el va trobar despert.

Aquella nit, K no havia dormit gens. Ni un minut. Ni un segon. Havia aclucat els ulls una estona, però no havia agafat el son.

Aquella nit no era per dormir.

Aquella era una nit per plorar i per riure.

Per fer l’amor i per deixar-se emportar per la ràbia.

Per besar i per mossegar.

Per acariciar i per esgarrapar.

Per fumar i per estossegar.

Per parlar i per callar.

Per escoltar música i per sentir el silenci.

Per preguntar i per respondre.

Per demanar i per donar.

Quan a les vuit del matí van començar a entrar els primers clients al banc, a K li pesaven els ulls i li feia mal el cap, però no li sabia gens de greu: la nit havia valgut la pena!



Com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.

(...)

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,

(...)

Per això m'aixeco ara que puc encara.

                                             (Vida - Lluís Llach)

Vendrán días en que el peso
que hoy te abruma se hará liviano.

Vendrán días en que ese peso
ya no será carga sino bagaje.

Vendrán días, han de venir.


                                             (Vendrán días - Manolo García)