dilluns, 31 d’octubre de 2011

A les golfes

Va pensar que aquell era un bon moment per pujar a les golfes d’aquella casa on havia viscut tota la vida fins feia uns anys. Feia molt de temps que no hi anava. Molts anys. L’última vegada que hi havia estat era un nen i la seva mare s’havia enfadat molt: “aquí no hi has de fer res”, li havia dit.

Aquell vespre de tardor ja feia anys que la seva mare havia mort i va voler pujar a les golfes.

Quan va obrir la porta una bafarada d’humitat li va colpejar la cara. Va buscar l’interruptor de la llum i una bombeta nua de pocs watts va mal il•luminar l’estança.

El primer que va veure van ser tot d’objectes plens de pols: llibres vells, plats, una bicicleta, roba... Estava tot mal posat i desendreçat. Va pensar que devia ser que les golfes són precisament per això: per deixar-ho tot de qualsevol manera i esperar que el temps les ompli d’oblits.

Però K no havia oblidat. No havia volgut oblidar res del que havia viscut en aquella casa i sabia que era el record podia ser encara més viu. Però estava decidit que això ara no li fes mal.

Al fons de tot va veure un armari. El va obrir i hi va trobar el que buscava: els àlbums de fotos que havia anat regalant als seus pares.

Se’ls va mirar tots. Desenes de fotos. Records i més records li van anar venint al cap. Bons records i de no tan bons. Però les fotos eren un testimoni d’allò que havia viscut: excursions pel Pirineu, concerts, festes d’aniversari... Com ja s’imaginava, el que va veure li va fer mal. Els bons records, els bons moments, se li van fer presents; dolorosament presents. I, per molt estrany que pugui semblar, eren, precisament, aquests bons records els que ara li feien mal. Va sentir sobre seu un pes massa feixuc que l’oprimia i que el feia sentir-se cada cop més petit.

No va tardar a començar a fer allò pel que havia pujat aquell dia a les golfes. Va fer una pila amb els àlbums de fotos i es va treure l’encenedor de la butxaca. Les flames van envoltar ràpidament els àlbums i les cendres aviat es van escampar per l’estança degut a un cop de vent que va entrar per la finestra amb el vidre trencat.

K va anar cap a la porta i es va mirar amb llàgrimes als ulls les cendres escampades arreu. Sabia que cremar les fotos era només un gest, potser inútil, perquè els records el duia encara gravats a la memòria; però  aquelles fotos ja no serien mai més testimoni dels bons moments viscuts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada