diumenge, 20 de maig de 2012

Al vestíbul

PM i ALGÚ passejaven tranquil·lament per l’ampli  vestíbul del teatre durant el primer entreacte de la genial obra de la qual tant gaudien. Comentaven el treball dels actors, l’escenografia, el text... Potser fins i tot es van abraçar i es van fer un petó. No se’n recorden.

PM es va adonar que algú els mirava i quan es van creuar la mirada, aquesta persona va abaixar els ulls i va fer veure que no els veia. Ho va entendre de seguida: qui els mirava era una persona del mateix poble. Algú que normalment saludava a PM quan es creuaven pel carrer perquè, ja se sap, "en un poble ens coneixem tots”. Aleshores per què abaixava el cap ara aquesta persona a qui anomenarem M? Alguna cosa per amagar? Alguna cosa de què avergonyir-se? PM va intentar trobar una explicació i va formular aquesta hipòtesi: 
M s’ha pensat que PM no volia ser vist.  

Si és així, M s’ha equivocat: PM no té res a proclamar, però tampoc res a amagar. Només faltaria! Probablement M ha sentit rumors pel poble (que òbviament deixen malparat a PM), se’ls ha cregut i els ha jutjat. I la conclusió que n’ha tret és que PM s’ha d’amagar d’alguna cosa.

I com que la literatura és molt gran, ara em permeto la llicència de canviar la veu narrativa a mig conte i passar de la 3a a la 1a. Ara qui parla és PM:

M, jo no m’haig d’amagar de res. Que no et faci vergonya veure’m. Faig la meva vida procurant no fer mal a ningú, però també intento que ningú no me’n faci a mi. En els darrers anys he hagut de prendre unes decisions que la gent jutgeu des d’una mena de moral hipòcrita i falsa. I, a més, us  feu una idea dels fets des del desconeixement, partint només d’allò que heu pogut sentir per aquí o per allà, però sempre essent una visió parcial i esbiaixada de la realitat; al cap i a la fi, xafarderies de poble. Saps, a vegades, s’ha de ser valent, agafar el toro per les banyes i dir prou a segons què, a segons quines situacions que l’únic que et fan és mal. Jo ho he hagut de fer i no me’n penedeixo.
Ja que no puc evitar que em jutgis, almenys fes-ho amb tots els elements sobre la taula: el dia que vulguis quedem per fer un cafè i t’explico tot allò que encara ningú no t’ha explicat.
Per cert, si algun dia ens creuem pel carrer espero que no em saludis: ser coherent és una virtut.

 [Totes  les històries de PM són contes que no s’assemblen de res a la realitat. Queda dit]

5 comentaris:

  1. M'alegro molt que t'hagi agradat aquest conte. No tinc ni idea de com se'm va acudir aquesta història completament inventada.

    ResponElimina
  2. Ostres quina inventiva que tens Quim, passaria per una història ben real! M'has fet dubtar, jejeje!!!

    ResponElimina
  3. Entre claudàtors ja ho vaig deixar ben clar: "Totes les històries de PM són contes que no s’assemblen de res a la realitat". No he viscut res del que explica aquest conte. Ben res. Per exemple, a mi el teatre no m'agrada gens: no hi vaig mai. ;)

    ResponElimina
  4. el que pensen els altres d'un, és problema seu i només seu. No podem fer res amb el que pensen els altres de naltros. El que realment importa és el que pensem naltros de naltros mateixos...això si que és important! :D

    ResponElimina