El gran dictador, discurs final

[Una entrada per avui que és el dia Escolar de la No-violència i la Pau]

        "Ho sento, però jo no vull ser un emperador, aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar a ningú, sinó ajudar a tots si fos possible: jueus i gentils, blancs o negres. Tenim que ajudar-nos els uns als altres. Els éssers humans som així, volem fer feliços als demés, no fer-los desgraciats. No volem odiar, ni menysprear a ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La bona terra és rica i pot alimentar a tots els éssers. 

El camí de la vida es lliure i maco, però l’hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d’odi, ens ha empentat fins la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. Els nostres coneixements ens han fet cínics; la nostra intel·ligència durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines necessitem humanitat; més que intel·ligència tenir bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta, es perdrà tot.

Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, la germandat universal que ens uneixi a tots nosaltres. Ara mateix la meva veu arriba a milions de éssers de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens, víctimes d’un sistema que fa torturar als homes i empresonar a gent innocent. A tots els que em puguin escoltar els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l’amargura d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, cauran els dictadors i el poder que tragueren al poble es reintegrarà al poble, i, així, mentre l’home existeixi, la llibertat no decaurà.

Soldats, no us rendiu a aquest homes que, en realitat, us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us enceben, us tracten com a ramat i com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes màquines amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines, no sou ramat, sou homes!. Porteu l’amor de la humanitat al vostre cor i no l’odi. Només els que no estimen odien; els que no estimen i els inhumans.

Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat. En el capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home. No d’un home, ni d’un grup d’homes, sinó en tots els homes”.

Vosaltres teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica, de convertir-la en una aventura.

En nom de la democràcia, fem servir aquest poder, actuem tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble que garanteixi als homes una feina, a la joventut un futur i a la vellesa seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres arribaren al poder, però mentiren; no han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen al poble. Lluitem ara per fer realitat lo promès. Tots a lluitar per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància. Lluitem per el món de la raó, un món on la ciència, on el progrés ens condueixi a tots a la felicitat. Soldats... en nom de la Democràcia, hem d’unir-nos tots.

Hanna, pots escoltar-me? Siguis on siguis, mira amunt, Hanna. Els núvols s’allunyen, el sol esta sortint, anem sortint de les tenebres cap a la llum, caminem cap a un món nou, un món de bondat on els homes s’elevaran per sobre de l’odi, de l’ambició i de la brutalitat. Mira amunt Hanna! A l’ànima dels homes se li han donat ales i per fi ha començat a volar! Estan volant cap l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur, que et pertany a tu i a mi; a tots!!. Mira amunt, Hanna, mira amunt!!"

Charles Chaplin

“El gran dictador”

[Amb quina frase us quedeu??]