Res no s'oposa a la nit

Agafeu el diccionari de sinònims i busqueu, per exemple, la paraula impactant; o bé pertorbador. I totes les paraules que hi trobeu les podreu aplicar a Res no s’oposa a la nit.

El llibre tracta sobre la història real de la família de l’autora i es centra en la figura de la seva mare Lucile a qui l’autora va trobar morta al llit després que aquesta se suïcidés.

L’autora, que va patir una anorèxia que relata en un altre llibre –Els dies sense fam, que ha anat a parar sense dilacions al prestatge dels pendents–, escriu sobre una família –la seva– plena de vida i de morts, d’il·lusions i de desenganys, de bogeria i de bogeries, de dolors que no tenen antídot.

Delphine de Vigan és una gran autora que explica una història colpidora i que, a més, és real!

“N’hi ha prou amb la por per callar?”

“Encara mantinc vius els sentiments per les meves filles, però no ho puc expressar. Ja no expresso res. M’he tornat lletja, tant me fa, no m’interessa res tret d’arribar per fi a l’hora d’adormir-me amb la medicació. El despertador és horrible, El moment que passo de l’estat inconscient al conscient és com una fiblada.”

“Conservo el record d’altres escenes de la Lucile, encara més violentes, que segurament no escriuré mai.”

“Però novament, atrapada per la ressaca del seu dolor i de la seva culpabilitat, la Lucile va fer esclatar en mil bocins les primícies d’un després, els indicis d’una reconstrucció possible.”

“Independentment del que digui fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. (...) L’escriptura em despulla, em destrueix d’una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat.”

“Durant anys havia tingut vergonya de la meva mare davant dels altres, i m’avergonyia de tenir vergonya.”

“Ara,, quan la llegeixo, tinc la impressió que a la Lucile res no li va agradar tant com beure, fumar i malmetre’s.”

“L’exasperació i l’avorriment li havien deformat el rostre i la boca no es podia desfer d’una ganyota de fàstic.”

“Per més que creixéssim i féssim el nostre camí i construíssim la nostra vida i la nostra pròpia família, no hi havia res a fer, veníem d’allà, d’aquella dona; el seu dolor no ens seria mai aliè.”

“Vaig llegir la carta de la Lucile a la Manon, una carta d’amor i d’esgotament.”