diumenge, 18 de maig de 2014

Res no és etern

Javier Mascherano m’ha donat el títol d’aquesta entrada en unes declaracions després de l’últim partit de lliga: Res no és etern, ha dit.

Durant la temporada s’ha anat acabant el cicle d’un equip que no només ho ha guanyat tot sinó que, a més, ha fet un futbol  fantàstic. Menys els més joves (aquells que fins ara només havien vist que el Barça guanyava sempre), tots sabíem que això s’acabaria un dia o un altre.

Mantenir-se sempre al capdamunt és impossible, per això és tan important saber fer els canvis que calgui per mantenir-s’hi . I això és el que més costa: canviar quan les coses ja van bé.  I és el que no s’ha sabut fer.

I ara, que aquest equip ja només perd, el més fàcil és oblidar tot el que aquest grup de jugadors han donat al Barça i a aquells que ens agrada que aquest equip guanyi. Per això estaria molt bé que tots plegats fóssim capaços de reconèixer allò que ha estat aquest equip, que sabéssim agrair-los tot el que han guanyat i el com; no només per la manera de guanyar sinó per la quantitat de vegades que han demostrat que eren realment un equip. Un equip en majúscules. Un equip que s’ha hagut de sobreposar a tantes vicissituds que només per això ja el fa especial

La temporada s’ha acabat d’una manera estranya: el porter –l’únic jugador que ha estat al seu màxim nivell durant tota la temporada-  no era ahir al Camp Nou i s’ha acomiadat amb una carta; l’entrenador, tan trist com, n’estic segur, dolgut,  compareix davant la premsa per enunciar una decisió que ja tothom sabia;  els jugadors no han fet cap declaració a la zona mixta – en les derrotes, en els finals, també s’ha de donar la cara-, l’afició cridant “atlético, atlético” al final del partit –res, ni tan sols el fet de voler animar els matalassers per la final de Champions de la setmana que ve no justifica que els jugadors del Barça hagin de marxar als vestidors sentint crits d’ànims cap a l’altre equip. Això no treu que s’ha de saber reconèixer els mèrits de l’equip rival-. Un final trist, massa trist, per un equip que no s’ho mereix.

L’afició deu un agraïment perpetu a aquest jugadors. Els deu l’ovació més llarga i intensa que mai hagin rebut. A l’agost TOTS aquests jugadors -més aquells que alguna d’aquestes temporades hi han estat i també els diferents equips tècnics que hi ha hagut-, tant els que encara hi haurà al club com els que ja no hi seran, es mereixen ser al mig del camp el dia del Gamper i de la presentació de l’equip i escoltar el darrer aplaudiment. Aquell que encara els devem. Com deia ahir el mosaic que es va desplegar a les graderies: som el Barça. I aquest gest seria una manera de tancar amb dignitat el millor cicle de la història del Barça. 

1 comentari:

  1. Es mereixen el millor comiat i també el més ràpid possible.
    Esteve.

    ResponSuprimeix