dimecres, 25 de novembre de 2009

ITACA

Tinc un munt de cançons que m'encanten, que m'emocionen, que són, per mi, especials. Però cap no serà mai com Itaca. Fa molts anys, molts, que és la MEVA cançó!

Sobre aquesta cançó, una vegada vaig escriure això que m'ha semblat que podria compartir amb els qui em llegiu.

Ítaca és una illa de Grècia. Era la pàtria d’Ulisses, un heroi grec que era el rei d’aquesta illa. Ulisses va participar a la guerra de Troia. Quan va acabar la guerra, Ulisses va tornar cap a al seva pàtria (Ítaca). El viatge de retorn va estar ple d’aventures i entrebancs i va durar deu anys.

Kavafis, un poeta grec, de finals del XIX i començaments del XX, inspirat en aquesta història va escriure un poema que Carles Riba (un poeta català) va traduir. Llach el va musicar i hi va afegir alguna altra part.

Sempre m’ha agradat molt aquesta cançó, des d’adolescent!!

Kavafis, Llach, ens conviden a fer-nos savis. A aprendre de la vida. A aprendre “coses” de les experiències que ens brinda la vida. A fer bagatge. A adonar-nos que de tot en podem treure un profit i que tot el que ens passa serveix per créixer, per aprendre. Hem de voler que aquest camí sigui llarg (potser no en el sentit de molts anys) sinó llarg en quant a ple de “coses” perquè aprendrem, creixerem... I hem de voler aprendre dels que saben, dels que ja han fet camí (i no cal que sigui de gent mes gran que nosaltres)

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben


Ulisses, malgrat els inconvenients, sempre va saber, sempre va voler, arribar fins a Ítaca. Hem de tenir projectes, aspiracions (després amb l’edat es fonen, però jo l’escoltava d’adolescent!), hem de tenir una Ítaca!! Una meta, un “alguna cosa” per a què lluitar... Però, no s’ha de forçar quant més anys duri, més savis serem, més haurem après. I quan arribem al nostre objectiu, si ens decep (que sol passar!!), com que serem Savis entendrem bé on hem arribat, què hem aconseguit i sabrem valorar-bé on haurem arribat, sabrem valorar bé el que haurem après...


Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.


Tot això ho escoltava i ho “aprenia” d’adolescent. Ho escoltava i ho aprenia sol. I pensava que la vida no m'hauria de guanyar, que hauria de ser savi i aprendre de les dificultats, de la solitud, dels complexes... El sentit de tenir objectius, de tenir quelcom per què lluitar, amb paciència, volent aprendre de les experiències viscudes. Jo he procurat aprendre de tot el que he viscut. Han passat els anys, però la cançó em continua agradant.

1 comentari:

  1. Ja em va emocionar el 85 quan la vaig escoltar al Camp Nou i em segueix emocionant ara. Tens raó, Quim, és una cançó especial, molt especial i justament és això, el q fa q em sigui difícil opinar i escriure paraules sobre ella. La teva reflexió és preciosa i sàvia i queda poc més a afegir. Potser m'és més fàcil posar paraules al q m'evoca...

    Tanco els ulls escoltant-la i em ve al cap el sentit de la vida de Víktor Frankl 
    i l'última de les llibertats humanes: l'elecció de l'actitud personal q hem d'adoptar davant el destí, per decidir el nostre propi camí. Aquella llibertat última i irrebatible de cada ser humà per donar intenció i sentit a la pròpia existència. Aquesta meta de la q parles, Quim, aquest “alguna cosa” per a què viure. Altrament dit somni. I no passa res si quan l'assolim no té tot el sabor o tota la consistència q havíem imaginat, si estem atents, haurem après, podrem valorar allò viscut i sabrem q sempre hi haurà més somnis pels q seguir caminant/navegant endavant. Ara ja amb més saviesa i amb una mica més de bagatge, aquell q comentaves q ens convidaven a assolir.


    Com bé dius i tbé Llach i Kavafis, tampoc hem de tenir pressa per arribar-hi ni per assolir-los sinó q tbé hem de saber esperar i tenir paciència i serenitat, aquella q sorgeix de la confiança en la vida i en un mateix, i q ens permet transitar amb calma, fruint de cada pas o cada onada. I no només per gaudir-ne sinó sobretot per aprendre'n. Ja ho dius, hem de tenir una ítaca! O moltes!


    També em connecta amb el poema d'en Joan Margarit "No era lluny ni difícil" pq quan et mires la vida i el món q t'envolta amb la saviesa de la maduresa (q no té pq anar associada amb la vellesa ni amb un missatge de finitud o comiat), aquella q és resultat d'haver caminat molts camins i haver navegat molts mars, te n'adones q no era lluny ni difícil i, q l'amor i la vida, no han de ser en cap cas una lluita, sinó un fluir... aquell fluir natural q sorgeix del deixar anar, de saber desprendre's havent après i havent-li trobat el sentit, d'aprendre de cada experiència i no defugir ni encallar-se en cap escull (patiment), pq tots i cada un d'ells porten un aprenentatge implícit q ens farà més grans, més savis i ens permetrà superar el següent amb més seguretat i serenitat... és aquell deixar-se sentir sense pors, i de tenir l'habilitat de confiar en un mateix, en l'altre i en la vida.


    Perquè si, a més, som capaços de compartir aquesta saviesa q anem assolint (i aquí recordaria a Maturana), encara prèn més sentit el camí q fem, aquesta navegada per aquests mars. Pq amb el compartir, com no passa amb la competitivitat, jo creixo i amb mi els altres i, els altres creixen i jo amb ells.


    Tbé em recorda a l'Anna Tortajada quan diu: "si no deixem q els cops ens trenquin, sinó q aconseguim q ens escolpeixin per arribar a ser, no una pila de runes, sinó una obra d'art". Aquest arribar del q parlàvem, aquest arribar per poder continuar.

    I fins i tot em connecta amb algunes lletres d'en Sabina o alguna frase de la pel.lícula Precious... però potser q pari q ja he divagat prou i he començat dient q m'era difícil posar més paraules al què ja diu la cançó.

    M'agrada saber q per a tu és especial, per mi també ho és... Un plaer llegir-te! Gràcies, Quim!

    ResponElimina