dimecres, 1 d’agost de 2012

Quatre taules


Quan PM va entrar al restaurant es va adonar que la crisi feia estralls en aquell poble de muntanya. Només una taula ocupada d’un menjador de més de vint.
A la taula ocupada hi havia una parella d’uns cinquanta anys. Els dos comensals es miraven la carta i la comentaven. Tu què demanaràs? Potser l’amanida catalana. Jo potser... Un cop decidit el menú a PM li va semblar que parlaven de les bones vistes que hi havia des de la finestra del restaurant. Una conversa banal, d’algú que ja no sap què dir-se, però que aparentment són un model de família feliç. PM va somriure. Irònicament, és clar.
La taula on va seure PM estava parada per a quatre persones, però la cambrera de seguida va treure els tres plats i els tres coberts que sobraven. Més valia un client que res, devia pensar la cambrera.

PM també va inspeccionar minuciosament la carta, tot i que no la va poder comentar amb ningú. No li calia. Arribava cansat de l’excursió que havia fet després de pujar dos cims i no tenia ganes de parlar, encara sentia el silenci del qual havia gaudit en les seves ascensions. Va demanar qualsevol cosa per menjar. Tenia més set que gana i el vi amb gasosa es va convertir en el seu millor aliat.

Al cap d’una estona va entrar una altra família al menjador. Una taula per a set, varen demanar a la responsable del menjador. I un per un van anar passant davant de PM mentre li desitjaven amb educació un “que aprofiti”. Una família educada, que tenia molt present que hi ha formes que s’han de guardar. No li va ser difícil a PM saber l’estructura d’aquella família: un matrimoni jove amb un nen d’uns tres anys i els pares i sogres respectius. Un model de família. Tots molt ben avinguts. Ja passa això: el matrimoni entre dos joves fa que els pares de cadascun d’ells s’avinguin d’allò més; i, sobretot, si hi ha un nét pel mig. I, és clar, l’avinença és tan gran que anar un dia a l’estiu a un poble turístic de muntanya tots junts és gairebé obligat. PM va somriure. Irònicament, és clar.

Encara no havia tingut temps de demanar les postres que una tercera família va entrar al restaurant: un parella amb els seus tres fills. PM en va calcular l’edat: 11,7 i 4. Nen, nen i nena. L’accent de Barcelona els va delatar. Venien de la capital, calçats amb botes de muntanya per fer els tres-cents metres que hi havia entre l’aparcament i la porta del restaurant. No se sap mai si aquests pobles estan asfaltats devien pensar el dia abans en el seu pis de la zona de Pedralbes. Però no hi havia dubte que eren també una família ideal. Els nens es van asseure a la taula, van treure el plat del tovalló, se’l van posar a la falda no fos cas que es taquessin aquella roba esportiva tan cara i es van mirar la carta. El fill gran li va llegir a la més petita. Ja se sap, en una família nombrosa hi ha tanta feina que tothom ha de col·laborar. PM va somriure. Irònicament, és clar.

PM es va menjar les postres distret amb algun contacte del whatsApp o repassant les últimes xafarderies del facebook. Però abans de pagar, va aixecar la vista i va obrir bé les orelles. A la taula de dos, ja no es deien res i cadascú es menjava un gelat amb una desídia que glaçava. No semblava que s’ho haguessin passat gaire bé. A la taula de set, un dels avis discutia acaloradament amb l’altre sobre algun tema polític, mentre les iaies no sabien on mirar i els joves feien cara de circumstàncies. I a la taula de cinc, els dos nens es pegaven mentre el pare intentava imposar-se en va i la mare cridava a la nena que voltava pel menjador que tornés a seure. Evidentment, quan més cridava, la nena més lluny anava.

PM es va aixecar, va pensar en allò que diuen que les aparences enganyen i va somriure. Irònicament, és clar.

7 comentaris:

  1. que xulo!! per un moment m'he transportat al mateix restaurant on va dinar PM.

    ResponElimina
  2. Celebro que t'hagi agradat CDM. :-))

    ResponElimina
  3. Quim molt bo, m'imagino perfectament la situació.

    ResponElimina
  4. Molta, molta ironia; i bo, molt bo el desenllaç.
    Que les aparences enganyen ho escoltes continuament i penses: potser sí. Però tampoc en fas molt de cas. Fins que un dia escoltes en veus diferents:
    - Però, com pot ser que us divorcieu? Si semblàveu la parella PERFERCTA.
    Aleshores, et sents a tu mateix dient:
    - Les aparences enganyen.

    Ara mateix somric. Irònicament, és clar.
    Carme.

    ResponElimina
  5. Gràcies anònim, celebro que t'hagi agradat.

    Carme, hi ha tants i tants exemples de situacions en què podríem aplicar la frase "les aparences enganyen..."!!

    ResponElimina
  6. Quim, gràcies per transportar-me la menjador del restaurant! uau...genial!!
    EStic molt d'acord amb la Carme, tots ens posem una careta i així solem anar pel mon...fins que un dia t'adones que no cal :D
    Això tb vol dir que no podem jujar ni criticar pel que veiem...normalment no te mai res a veure amb la realitat.
    Gràcies Quim :D

    ResponElimina
  7. Gràcies pel teu "genial", Sílvia.
    I, evidentment, estic totalment d'acord amb tu que el que veiem, el que imaginem, no té gairebé res a veure amb la la realitat. D'això ja en vaig parlar a l'entrada "Dubte".

    ResponElimina