dilluns, 13 d’agost de 2012

Taillon


El Taillon és un cim situat al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut que fa frontera entre Espanya i França. Des del meu punt de vista té diversos encants que en recomanen la seva ascensió: és un 3000 i s’ha de passar per la “Brecha de Roland”, un magnífic pas entre Espanya i França que la llegenda explica que el va provocar Durandart, l’espasa de Roland, quan aquest la va llençar enlaire en veure’s acorralat i mort pels infidels perquè no volia que l’espasa caigués a mans dels perseguidors. A més, el cim és un dels 3000 més assequibles: no presenta cap dificultat tècnica i amb poc més de 3h hi arribes. Ara bé, no et “regalen” mai cap cim i els poc més de 1000m de desnivell també s’han de fer. Si a tot això hi afegim una magnífica companyia fa que el llarg viatge (més de 400 Km) des de Vic valgui la pena. I molt!

Compartir hores i quilòmetres dóna per a parlar una mica de tot i no gaire de res, per riure, per a estones de silenci (què deu pensar cadascú en aquestes estones?)... Sigui com sigui, els quilòmetres mica en mica es van fent, encara que als de Bourg Madame se’ls acudeixi tallar el carrer principal de sortida del poble per un suposat mercat. Diria que va ser més difícil sortir d’aquest poble que fer cim!

Hores plàcides de cotxe per arribar finalment a Bereges, poble al peu del Tourmalet, mític port del Tour de França, i on teníem programat establir-hi el camp base (hehehehe).

Llevar-se l’endemà a quarts de 6 i trobar l’esmorzar a punt és una manera de començar bé el dia. El menú, més típic impossible: croissant, suc de taronja, torradetes amb melmelada i un líquid negre que els francesos es pensen que és cafè.

Una estona més de cotxe i... coll de Tentes. Inici de l’excursió! Són les 7 del matí i Déu n’hi do la gent que ja hi ha. Des d’on es deixa el cotxe ja es veu el cim. A més el camí està perfectament fressat i , encara que vulguis, no et pots perdre. A partir d’aquí ja no queda altra cosa que caminar amb el ritme que sigui, però constant i, ara sí, amb més estones de silenci que no pas de xerrera, admirant els paisatges i gaudint d’allò que has vingut a fer: un pas rere un altre per anar vencent el desnivell. Primer s'ha de caminar per una pista asfaltada que està tallada al trànsit per culpa dels despreniments, després s'ha d'agafar un desviament cap a l’esquerra que passa per sota el cim i que et fa guanyar alçada de manera lenta, però progressiva. En poca estona s’arriba a una zona on s’ha de remuntar un rierol amb l’ajuda d’unes cadenes. I després d’una pujada força intensa es veu el refugi ben a prop, situat en una zona espectacular al peu de la “Brecha de Roland”. Una aturada al refugi per agafar forces perquè la pujada fins a la “Brecha” es veu dura. Millor no mirar-la gaire i no donar-hi massa voltes. A pas de bou segur que es fa bé! A més, arribar a la “Brecha” paga la pena: amunt doncs! Un cop a la Brecha, les fotos de rigor i continuem sense entretenir-nos gaire. Pel cantó espanyol s’ha de fer un camí que va pujant suau, cap “El Dedo”, fins arribar a la falda del cim. Una dura i llargueta pujada et porta fins a dalt. Cim!!!!!

Fotos de rigor, esmorzar (fruita, barretes energètiques...) i, el que a mi m’agrada més: admirar les vistes. Impressionants!!! Caminar, pujar a un cim, val la pena només per això! Muntanyes i més muntanyes per a cada cantó... Fantàstic paisatge!!!

També és interessant escoltar les converses de la gent.  Hi havia algú que des del cim veia l’Aneto i fins i tot la glacera que no l’havia permès passar un dia que hi havia anat. Una petita confusió sense importància: era el Vignemale. ;)

Ja només queda baixar. Pel camí ens vàrem trobar molta gent que tot just pujava. Fins i tot, famílies amb nens petits que s’acostaven fins al refugi a les hores de més calor. I com que hi ha gent per tot, no  hi podia faltar un personatge que amb el paraigües estès per tapar el nen de mesos que duia darrere l’esquena enfilava el camí com aquell que va a fer un gelat a plaça.


El camí de tornada es fa llarg perquè són molts quilòmetres, però la satisfacció d’haver fet el cim i, sobretot, el fet d’haver-nos passat tan bé fan que ja parlem del 3000 de l’any que ve.

8 comentaris:

  1. Eiii... molt bona redacció Quim... M'ha agradat molt com ho expliques: l'anada i tornada amb el cotxe, l'ascens al cim, els sentiments que traspuen... i com no, les respectives anècdotes que no hi podien faltar, només de pensar-hi ja ric tot sol, ja,ja,ja...
    En definitiva, estic d'acord amb tú: UNA GRAN SATISFACCIÓ d'haver-nos-ho passat molt bé, d'haver fet el cim i... de tenir-vos a vosaltres!!!
    Ara ja ansio el proper estiu per al proper cim!!
    Jordi

    ResponElimina
  2. Jordi, celebro que t'hagi agradat l'entrada.
    Les anècdotes són bones eh! Aquest riure "sols" és, en el fons, mostra de la nostra complicitat. Jo també ric ara en pensar en el tio del paraigües, en el que ens va costar sortir de Bourg Madame i, sobretot, en la glacera de l'Aneto que es "veia" des del cim! ;)

    ResponElimina
  3. Excel·lent crònica!!! Molt difícil explicar més amb menys espai. Dos dies de "bon rotllo" en tots els sentits, en allò que coincidim i en allò que no coincidim tant.Com diu en Jordi, tot plegat fa pensar amb moltes ganes en el proper cim.

    Xavier

    ResponElimina
  4. Merci Xavier per l'elogi. Celebro que la "crònica" t'hagi agradat.
    Certament, el bon rotllo és imprescindible per aquest tipus de sortides. I ja comença a ser hora de parlar del proper.

    ResponElimina
  5. vaja...bona excursió, bona companyia!,que maco que és compartir!!! i que petitons que som quan estem dalt d'aquests muntanyots, oi?
    doncs apalis, enhorabona per la que acabeu de fer i a pensar on neu l'any vinent!
    Bones les anècdotes! hahahahahaha....

    ResponElimina
  6. De tant petits que som, t'adones que no som ben bé ningú!

    ResponElimina
  7. Un bon xofer per al viatge, un traductor de francès gairebé brillant i un redactor en cap per explicar l'esdeveniment, que més puc demanar, aquests companys m'ho posen fàcil, alguns us preguntareu que faig jo, doncs bé, jo sóc el que m'invento els cims un cop estem a dalt (Aneto per Vignemale) o no deixar-los dormir més del necessari a l'hora d'aixecar-se, sou collonuts de veritat.
    Esteve

    ResponElimina
  8. Esteve, ja veus que jo era discret eh sobre la conversa de l'Aneto i del Vignemale! En cap moment vaig esmentar els protagonistes de la conversa! ;)
    Tu què hi fas? Hi ets imprescindible. Et sembla poc????

    ResponElimina