Micromicrorelats: Fum

U: Ferran

Quan en Ferran es va casar amb la Fina, no s’hagués imaginat mai que algun dia es pensaria que era un home tan poderós.

Havia aconseguit convertir una trista i vella espardenyeria de barri en una cadena de sabateries de luxe. De moment en tenia quatre, però això era, segons ell, només l’inici d’un imperi que havia de convertir-lo en l’home més respectat i admirat del sector.

El primers anys de casat se’ls havia passat rere el taulell de la botiga convencent les clientes de tota la vida que aquell model que s’emprovaven els esqueia com anell al dit.

A poc a poc i amb la mateixa paciència amb què un animal a l’aguait espera la seva presa, havia aconseguit que la sra. Montserrat li donés el vist-i-plau per convertir-se en l’amo del negoci i el beneplàcit per a ampliar-lo.

Ara, lluny de l’arena on anys enrere havia de saltar cada dia per guanyar-se el sou, es mira els treballadors per sobre l’espatlla mentre encara no s’acaba de creure que hagi aconseguit vendre tant de fum a tanta gent.

Dos: Senyora Montserrat

Era tan atent, tan educat i vestia tan bé que la senyora Montserrat va creure que era el gendre ideal. Amb ell darrere el taulell, l’espardenyeria guanyaria clientela i, sobretot, distinció.

La salut cada vegada la respectava menys i la mort del marit l’havia condemnada a una pena tan gran que la rosegava com un si fos un corc. El gendre ho va aprofitar per convèncer-la que fos ell qui passés a encapçalar el negoci i així hi hauria algú preparat al capdavant de l’empresa si a ella algun dia li passava “alguna cosa”.  S’ho va creure i gairebé sense adonar-se’n li va deixar via lliure per satisfer les seves ànsies de protagonisme i poder.

Si el seu metge de capçalera en l’última visita havia encertat la dosi justa del medicament potser encara seria a temps de veure que tot era fum. Llavors ja seria tard.

Tres: Elisenda

Cada vegada que l’Elisenda apuja les persianes del sabateria on treballa no pot evitar de pensar que no entén com la senyora Montserrat havia permès que en Ferran s’hagués fet amo i senyor de la botiga; una botiga d’aquells de “tota la vida”, deia l’Elisenda, on els clients hi eren tractats com si fossin de la família i els treballadors es podien sentir l’empresa com a seva.

A l’Elisenda se li remou l’estómac cada vegada que coincideixen que per sort, pensa, no són gaires perquè està tan enfeinat que viatja molt i tot el dia se’l passa reunit en un quartet de mala mort que hi ha a la rebotiga.

Ja fa massa temps que la perplexitat de la situació permesa per molta gent (i creu que potser  la senyora Montserrat n’és la menys culpable) encén l’Elisenda. Se li fa difícil respirar en un ambient tan carregat de fatxenderia i hipocresia i cada vegada té menys ganes de sentir-se còmplice d’aquesta situació. Si no fos perquè perdria la seguretat laboral que ara té, es plantejaria deixar de vendre sabates i es dedicaria a vendre fum.