La culpa és del disc de Marató d'aquest any.
La culpa és de l’Estrella Morente. I d’en Llach.
La culpa és d’aquesta
lletra. I de la melodia.
La culpa queda, doncs, repartida.
Jo en quedo excusat: no
hi tinc res a veure.
No puc fer-hi res.
Només sé que no puc deixar d’escoltar-la!
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que és inútil el cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
De vegades veig encara... vida, vida!
Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l'enyorança
d'una veu que ja s'apaga.
Que a mi no m'ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no m'ha de fer pena... és vida, vida!
Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d'ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d'anar-me'n,
i si amb ella he d'anar-me'n
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que tinguin aquest signe... vida, vida!
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em portin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada