dimarts, 4 de febrer del 2014

Deures

Alguns ja fa temps que ho pensem, que ho diem -amb la boca petita, això sí!- i que ho portem a la pràctica.

Aquest article el va escriure Enric Prats, Professor de Pedagogia de la Universitat de Barcelona i el va publicar dins el blog de la Fundació Jaume Bofill al web El diari de l'educació

Els deures a casa han tingut tradicionalment bona premsa entre una bona part del conjunt del professorat i també de les famílies. Completar i reforçar la feina feta a l’escola i adquirir hàbits de disciplina i esforç han estat els arguments esgrimits per defensar-los. De tota manera, en els darrers temps han sorgit algunes veus crítiques sobre la conveniència dels deures a casa.

És cert que el temps a l’escola sembla insuficient per acabar uns programes massa carregats de continguts d’aprenentatge, especialment per part d’alumnes amb més dificultats, i que la prolongació a casa pot ser útil per alguns nois i noies. Però en un sistema educatiu més orientat a superar exàmens o revàlides, com el que vindrà amb la nova llei d’educació, que no pas a educar de debò, els deures responen a la creença que més feina ajuda a millorar els aprenentatges (mireu aquest article, en anglès, que explica la inquietud de molts pares i mares xinesos sobre aquesta qüestió) .

Això suposa pensar el sistema educatiu d’una altra manera i repensar els continguts i les metodologies didàctiques, però també convé revisar el paper de les famílies en l’educació escolar.

A partir d’una certa edat, els deures signifiquen un cert trasbals a casa, sobretot en termes d’organització del temps (extraescolars, encàrrecs domèstics, caps de setmana, etc.), però també genera inquietuds quant a la capacitat de pares i mares per ajudar els fills i filles. La sofisticació i la complexitat d’alguns continguts d’aprenentatge, com també la manca d’entrenament dels pares i mares en les rutines escolars, no són ben gestionades pels mateixos nois i noies, que com més grans més inconvenients hi acaben posant.

En aquest sentit, la crítica més incisiva discuteix la poca utilitat dels deures i el seu caràcter sovint reiteratiu o poc original. Escriure, o encara pitjor, reescriure llistes llargues d’oracions, o repetir exercicis i més exercicis idèntics als que s’han fet a l’escola, són alguns dels exemples que converteixen els deures a casa en una tasca avorrida i inútil, dos antídots contra la motivació i l’interès per aprendre.

Precisament, alguns d’aquests arguments han generat una forta oposició de famílies a França, que fins i tot va derivar fa un parell d’anys en una “vaga de deures”, sota l’eslògan “Ce soir, pas des devoirs” .

En realitat, la idea de fons és que l’existència dels deures a casa es manté més per creences i conviccions dels seus defensors que no pas per evidències i certeses que en demostrin la utilitat, com argumenta Alfie Kohn en el llibre El mito de los deberes (Editorial Kaleida). Hi ha altres referències a recerques que qüestionen la conveniència pedagògica dels deures.

Finalment, unes reflexions interessants, des de l’òptica legal i psicològica, les podeu trobar en aquest blog Amb els peus a terra.

En qualsevol cas, és indiscutible que convindria generar un diàleg per trobar un espai intermedi on puguin confluir els interessos de les famílies, els requeriments que expressi l’escola i sobretot les necessitats dels nois i les noies.

1 comentari: