divendres, 2 de maig de 2014

Ànima

Ho diu un ximpanzé: Els humans tenen el do de l’absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. (...).  Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. (...). El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Son així. (...). Havia d’anar-se’n, havia de llançar-se en una persecució desenfrenada per mirar d’atrapar una ombra com qui mira d’atrapar-se a ell mateix.

Ho diu un gavià argentat: Ha vist el meu vol i jo he vist la seva follia. Ja n’he tingut prou.

Ho diu un gos: El món és vast, però els humans s’encaparren a anar allà on se’ls esqueixa l’ànima.

Ho diu una rata: M’ha robat el cor l’esquerda que tenia a la veu, la seva estranya fredor, la bretxa dels seus greus, impotents per trobar la profunditat. (...). La veu d’un home desproveït de tota ambició, descoratjat d’ell mateix, deslliurat dels seus desitjos i de les seves pretensions i que cap il·lusió no pot alterar. Un home sol. En la tonalitat de cada vocal, en l’esclat moll de cada consonant, he entrevist el freu fangós de la seva ànima, braç de mar que separa la pèrdua de l’alegria, esmicolades recentment l’una de l’altra. El cor se m’ha commogut. Alguna vegada he posat la meva vida en perill per ajudar un congènere atrapat en un parany. Totes sabem el valor de les companyes i ens podem sacrificar per tal que sobrevisquin, però encara no havia sentit mai aquest impuls per una espècie animal que no fos la meva, i encara menys per un humà.

Ho diu aquesta mateixa rata: S’ha inclinat i m’ha vist. S’ha ajupit, m’ha mirat, l’he mirat, he esgüellat, ha allargat una mà cap a mi i ha dit Jo també! Jo també!, sota terra, sota terra i tot sol!, i s’ha posat a sanglotar. Commoguda per la seva amistat, pel seu profund afecte gratuït i generós no he pogut oferir-li res a canvi. (...). No tots els humans són trampes, no tots són verins, amb això vull dir que no tots són humans, n’hi ha que no els ha infestat la gangrena.

Ho diu un porc: El seu dolor atroç, la solitud infame en què es troba m’han envaït amb una força tan brutal que he tingut la sensació que el meu destí era envejable comparat amb el seu.

Ho diu un gat: Els humans viuen sota el jou d’una maledicció que els exilia constantment de la felicitat.

Ho diu un gos: Detesto l’agitació que de vegades subjuga els humans i em deixa sense cap esperança d’entendre’ls i estimar-los tal com m’agrada estimar-los.

Tot això ho diu Wajdi Mouawad.

Ho dic jo: Una novel·la brutal. Un autor imprescindible. Us arribarà a l’ànima!!!

[A l'entrada que vaig fer el 23 d'abril ja vaig copiar fragments de crítiques que havia rebut el llibre. Ara que l'he llegit, les comparteixo al 100%]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada