Segons el passavolant

Jo només faig de notari de les històries que recullo i no em correspon a mi jutjar qui té la raó i qui menteix; però probablement, com sol passar en les disputes entre dos, tots tenen part de raó i, per altra banda, hi afegeixen una part inventada o que no es correspon exactament amb allò que ha succeït. Ho diré diferent: quan estem implicats en una història, la vivim de forma subjectiva i l’expliquem de manera parcial; per tant, a les altres persones els esdevé impossible discernir qui té la raó, si és que aquesta existeix.

Dic això perquè deveu recordar la història que vaig explicar-vos no fa gaires dies sobre la ventafocs. Doncs bé, l’altre dia em vaig trobar el passavolant del qual us parlava i estava indignadíssim. Plovia molt i intentava arreglar la teulada d’un cobert on malviu fet amb quatre fustes i unes quantes canyes que el vent de la llevantada li havia mig desmuntat.

Ara que està de moda denunciar-ho tot i a tothom per qualsevol cosa, em va amenaçar de portar-me als tribunals. Dubtava sobre si havia de ser jo o la mateixa ventafocs qui anés a donar explicacions al jutge que té competències sobre “els afers amorosos que suposen una calúmnia del tot inadmissible”. El vaig mig convèncer que no ho fes ja que jo l’únic que havia fet era escoltar algú que segons m’havia dit tenia el cor destrossat i poques ganes de viure.

Em va dir que va ser la ventafocs qui el va abandonar a ell. Que va ser ella la que el va enredar i que l’únic que volia la perversa ventafocs havia estat passar l’estona i gaudir d’una estona de sexe amb la promesa que podrien ser feliços i menjar anissos en un palauet que el tenia príncep i que havia de ser per ella. Es veu que tot era mentida.

I va afegir: jo també he explicat aqueta història a un músic fantàstic, i, també, n’ha sabut fer una cançó