A ritme de tango

Feia més de tres anys que en els seus prestatges plens de CDs n’hi havia un que no era seu. Un de tangos. Li havien deixat, però no havia tingut temps de tornar-lo. A vegades, com diu la cançó d’en Serrat, “el temps no deixa gaire temps”. Aquell llunyà novembre del 2009, no havia tingut més temps. El rellotge impecable havia marcat l’hora del comiat. Però mai no hi ha res definitiu. Això és el que ara sap PM.

Un correu, ple d’ironia. Una trucada, gairebé nomes riallades. I una frase feta: roda el món i torna al Born.

Aquella vegada va encertar la porta principal de l’església que presideix el barri antic de la ciutat.  Ni un ni dos. Una. Cap petó. Però una abraçada sentida va servir per il·lustrar un retrobament merescut.

Feia fred, però van preferir asseure’s a la terrassa del bar encara que cap dels dos ja no gastava tabac. Primera cervesa. Conversa divertida i distesa sobre anècdotes que havien viscut.  També es van posar al dia sobre els canvis que hi havia hagut a la feina. PM ja no treballava en aquella oficina freda del banc  rescatat ni ella en aquell edifici modern de l’altra punta de la ciutat que acollia els despatxos d’un Departament endeutat de la Generalitat. Un cambrer malcarat els va fer fora de la terrassa perquè era hora de tancar. Però quedaven més bars oberts.

Aquest cop es van estimar més entrar a dins. Un racó d’un bar de decoració barroca on poder continuar la conversa. Segona cervesa. Havia de ser “Estrella”, però el cambrer va decidir que seria “Stella”.  Encara que el gust era molt diferent, les copes es van buidar de seguida i van ser testimoni de com la conversa els portava a discorre sobre les vicissituds de l’amistat, de l’amor i del pas temps. De la vida, al cap i a la fi. Conclusió, cap; però acord en gairebé en tot.

Tercera cervesa. Ara ja, més riures que paraules. Al cap i a la fi, tres anys es resumeixen ràpid perquè allò important que ens passa és menys del que ens pensem. Devia ser hora de tancar perquè al bar hi quedaven molt pocs clients i el cambrer ja intentava fer quadrar la caixa i no servia cap més beguda. Van entendre que era hora d’acabar el retrobament. Qui sap si mai més es tornarien a veure. Potser d’aquí uns anys...

La Ronda litoral va expulsar a PM de la ciutat més ràpid del que no es pensava, mentre un taxi amb la llumeta vermella “d’ocupat” encesa enfilava la Via Laietana.

Quan va PM va arribar a casa es va adonar que a la butxaca de l’abric encara hi duia el CD que hauria hagut de tornar-li. Demà li trucaria per trobar un dia per poder-li tornar.

"La vida es un tango y la tienes que mirar de frente, de frente y erguidos cual bailarines, pero flexibles a los movimientos del camino, si viene un fuerte aire es mejor balancearse, como un junco que se deja abrazar por el aire. Bailemos pues al ritmo de la vida ¿le concedes este baile?"