Micromicrorelats: Serrera (2a part, i última)

[Fa uns mesos vaig fer tres micromicrorelats sobre una suposada excursió al Pic Serrera. Ara n’he fet tres més, per això he volgut mantenir el mateix títol que els de l’altra vegada. 

Ah, i ja ho sabeu: qualsevol semblança amb la realitat...]

U: Caminar vs menjar.
Com que ja coneixien un bon restaurant van decidir de tornar a provar de pujar el mateix cim de feia uns mesos. Quan s’ho van plantejar no es van recordar que en plenes vacances d’agost a la butxaca ja gairebé només hi queda “calderilla”.

Potser aquell restaurant de menú barat també faria el fet. De seguida van trobar la justificació que els servia per no reconèixer que la cartera era massa buida i la VISA ja no permetia més alegries: si es menja gaire per sopar, dorms malament i al matí no “tires”.

Dos: A l’hotel.
Van triar un altre hotel perquè van saber que en el de l’altra vegada els donaven per morts per culpa d’un allau. Si els haguessin vist aparèixer a la recepció ja de fosc en Patxi hagués pogut tenir un cobriment de cor que a la seva edat hagués estat irreversible. 

Tres: Que valents!

Quan estaven a punt de començar a caminar es van trobar uns coneguts que havien fet nit a l’autocaravana allà mateix. Eren quarts de nou i tot just esmorzaven. Els van dir que quan acabessin d’esmorzar, recollir i endreçar també volien fer el cim, tot xino-xano. Els cinc experts excursionistes van pensar que ja no es veurien més i els van desitjar que l’excursió els anés molt bé. Van pronosticar, entre ells, que difícilment farien cim –“se’ls farà tard... ja tenen una edat... no fan gaire pinta de...”–.

Quan pujant cap al coll van veure que una parella els estava a punt d’atrapar no es van imaginar que poguessin ser ells. Però ho eren. De cop i volta, la cursa que algú s’havia plantejat per fer cim va quedar anul·lada sense que fes falta que ningú digués res. No podia ser que una dona els guanyés a tots. I menys si havia sortit mitja hora després que ells. 
Quan el matrimoni va ser a la seva alçada, tots cinc van dissimular: un parell van fer veure que feien fotos; un altre va dir que havia perdut les ulleres i mirava per terra com aquell que busca alguna cosa i un altre, que s’ho va creure, l’ajudava; el que quedava va amagar-se rere una roca perquè va decidir de cop i volta que per fer l’últim tram era millor treure del ventre allò que hi sobrava.

Un cop a dalt, algú dels cinc va recordar una frase que els havien dit a ells una vegada per allà “a prop” i la va repetir a la parella

–   Que valents!

El matrimoni no va entendre res.