dimarts, 15 d’abril de 2014

Dels Manel (II): Boomerang

No n’havia vist mai cap i quan va desembolicar el paquet que els seu tiet vingut de lluny els havia regalat no sabia ni què era.  La cara que va posar el va delatar i a en Xavi li va faltar temps per acostar-se al seu cosí i prendre-li d’una revolada carregada de menyspreu l’estrany objecte que els havien regalat.

En Xavi els va explicar què era com si en fos un expert i van demanar als grans si podien anar a baix al carrer a provar-lo.

Ell va ser el primer, però el boomerang no va tornar. L’enginy va topar amb un arbre del parc i va caure a plom.

L’Ignasi tampoc no se’n va sortir. Aquella andròmina va descriure una paràbola estranya fins que va ensopegar amb la capçada d’un arbre més aviat menut que ja no volia créixer més.

En Xavi es va mirar la Vanessa assaborint amb molta parsimònia el moment en què ell podria demostrar-li que podia aconseguir el que es proposés. Va escopir la clofolla de la pipa que gairebé mastegava i es va aixecar del banc on seia. Amb l’arrogància que li permetien els seus catorze  anys acabats de fer va dir que ja els ensenyaria ell com l’havien de llençar. “Cop de canell sec”, els va assegurar i hi va afegir un insult que a ell i a l’Ignasi encara els ressona a les orelles.

Però el boomerang llençat per en Xavi es va encallar per sempre en l’arbre més alt del parc.

Aquell dia, en Xavi hagués pogut aprendre que hi ha coses que no tornen mai més; però només tenia catorze anys i es pensava que es menjaria el món.

Al cap dels anys sabria que tard o d’hora només queda una veritat.



Va arribar el tiet amb barba llarga, els avis feien dinar especial,
i va dir "nens, esteu morenos", i va dir "almenys, heu crescut un pam".
I l'Ignasi i jo li escoltàvem mil aventures de països llunyans
i estaven bé, i eren distretes, però era difícil treure's del cap
el fer volar per damunt del barri aquell regal estrany.
Per fi a baix, vam situar-nos a una distància prudencial
de les senyores que es bronzejaven i dels cotxes aparcats,
vam estudiar els corrents de l'aire, vam assecar-nos la suor de les mans.
Però el boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d'un professional.

I van baixar els altres amb la Vanessa -ai la Vanessa, com li deu 'nar?-,
menjaven pipes amb arrogància, se'n fotien des del banc,
fins que avorrit d'aquell espectacle va venir el Xavi, que era més gran,
"deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats,
que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç!".
I, senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar
i, no sé l'Ignasi, però, en el meu cas, puc reconèixer que em va
fer mal veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant.
Però el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar
mai. Però el boomerang reclamava la perícia d'un professional.

Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l'Indurain
i vam maleir el danès i les rampes d'Hautacam.
Els anys, en fi, ens han fet com homes i, malgrat que ningú ha procreat,
vaig pensant alternatives, per si mai es dóna el cas.
I en aquest món entre els meus forts no hi haurà mai els detalls
però m'esforçaré i una cosa m'abstindré de regalar,
que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d'acord, acceptat,
però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d'hora, només queda una veritat:
El boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava la perícia d'un professional.

"Ei Vanesa si sents això una abraçada molt gran"

2 comentaris:

  1. Gràcies Quim.
    Els teus escrits son un veritable regal.
    Magnífic.
    Gabriel

    ResponElimina
  2. Gràcies Gabriel!
    Sort en tinc que en el bloc hi ha lectors que em llegiu amb molt bons ulls! :)

    ResponElimina