dilluns, 28 d’abril de 2014

Petons de diumenge

Va viure sempre al poble que la veure néixer. Es va casar amb el seu primer amor i fins i tot va ser feliç. Va dedicar tota la seva vida a criar i pujar els quatre fills que va tenir...

No sembla que qui hagi viscut així pugui ser la protagonista d’una novel·la. Però la Sílvia Soler sap convertir la  vida de la Valèria en una vida digna de ser novel·lada. De fet, la Valèria és una de les moltes dones que van viure durant el franquisme i que haurien pogut protagonitzar aquesta història.

Per tant, torno a parlar d’un llibre en què el més important no és el que s’explica sinó el com ho fa: converses amb la protagonista (fins al final del llibre no sabrem qui és que hi parla i el perquè), fragments del diari escrit per la Valèria, converses amb els seus fills, cartes d’una amiga que viu lluny i a qui, a ella sí!, li passen moltes coses... peces d’un puzle que encaixen a la perfecció. 

Tot plegat explicat amb molta simplicitat, però també tendresa. Amb fragments i capítols que són una autèntica meravella. Que maco el que dedica a la seva filla Martina! (“La mare i jo no tenim por de la veritat. La mare i jo parlem de la seva mort, de quan no hi sigui, i això la tranquil·litza. Li he dit que em fa por que, quan ella no hi sigui, tothom creurà que jo seré la roca que sostindrà la família. L’he advertida que jo no podré consolar-los que només he après a consolar-me a mi mateix i amb prou feines. (...) Això del càncer és una autèntica merda... sort que has tingut una vida tan plena, que has estimat tant, que t’han estimat tant. Ben mirat, què més vols?)

M’ha agradat el que explica i el com. M’ha agradat la sensibilitat que conté. M’ha agradat llegir-lo. A vosaltres també us agradaria. 



- El viure, però, va aclarint els dubtes i els misteris, sovint amb cruesa.

- La vida està plena de coses incomprensibles que tothom accepta.

- La memòria traeix el record centenars de vegades, en petits detalls 
o fins i tot en sentiments que, passat el temps, volem maquillar.

- És terrible estar esperant que passi allò que més tems que passi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada