dimecres, 23 d’abril de 2014

Els d'aquest Sant Jordi


Els dies sense fam – Delphine de Vigan

Per l’autora:
Perquè vaig llegir  Res no s'oposa a la nit i em va encantar. I perquè té molt talent. I perquè torna a ser un llibre que explica una vivència personal i segur que em tornarà a commoure.

Per la contraportada:
Perquè diu coses com “Tres mesos per intentar esbrinar els motius que l’han portat fins a aquest punt, enterrats en el més profund d’una infantesa en la qual mai no va poder plorar”.

Per les crítiques:
Llibre valent, que afronta sense masses embuts la malaltia i també l’esperança de qui s’hi enfronta lluitant , amb dubtes, però finalment amb la convicció que la vida val la pena malgrat a voltes no ho sembli. http://www.eixdiari.cat/

Els dies sense fam és un testimoni escruixidor i demolidor que posa de manifest, un cop més, el pes que tenen les accions dels adults sobre els nostres infants. Haver-lo llegit després de conèixer la història familiar de l'autora crec que l'omple de matisos i el fa més ric als ulls del lector.
És un cant a l'optimisme, l'autora se'n surt i amb nota, després de lluitar contra una malaltia que se't menja a poc a poc i després de vèncer els dimonis familiars. Hauria de ser lectura en els instituts i jo el regalaria als caps de publicitat d'algunes marques que aquests dies envairan els anuncis de la campanya de Nadal.  http://lespolsadallibres.blogspot.com.es


Ànima – Wajdi Mouawad

Per l’autor:
Perquè és l’autor d'Incendis una obra de teatre fantàstica amb una història i un text que em va encantar i commoure. I perquè també va escriure Litoral un altre gran text convertit en obra de teatre. I perquè tinc ganes de llegir-lo en prosa després d’haver arribat a ell per les adaptacions que s’han fet de les seves novel•les al teatre.

Per la portada:
Perquè diu coses com “Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica (...) Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres.”

Per les crítiques:
Quin mal que fa l’Ànima de Wajdi Mouawad. L’obra vessa de dolor, horror, cruesa i devastació, però està narrada amb tantíssima sensibilitat que trasbalsa com un malson gravat amb foc a la memòria.  http://www.nuvol.com

No és un llibre de suspens, és un llibre important i seriós que explica una història colpidora que et fa encongir l’estómac i et manté en tensió al llarg de totes les seves pàgines
La seva lectura ràpida, absorbent, reflexiva, captivadora i seductora també et fa adonar que al món sempre trobem persones bones en els moments que més les necessitem (potser ens troben). Els personatges que el protagonista es trobarà són excepcionals davant la solitud i la recerca d’identitat de Wahhch.
Respirareu emocions diverses, veureu les  clarors i foscors i els límits humans que, de manera inexorable, us acostaran a un final que us deixarà emmudits i gairebé sense respiració. http://llibrerialaltell.wordpress.com

L’he acabat fa cinc minuts: Ànima, de Wajdi Mouawad. Bestial, immensa, rodona. Us l’heu de llegir. Si us reserveu per a Sant Jordi, aquesta és la primera candidata.  http://lilladeserta.wordpress.com


Quan jo tenia cinc anys em vaig matar – Howard Buten

Per l’autor:
Perquè no em sonava de res i quan en vaig buscar informació vaig descobrir  que és psicòleg, pallasso i violinista. I perquè es dedica a tractar a nens amb autisme en una clínica que ell mateix va fundar a París el 1997. I perquè també és escriptor. I perquè vaig saber que quan va publicar aquesta novel•la l’any 1981 a EEUU gairebé ningú no el va llegir i quan al cap d’uns anys es va publicar a França es va convertit en un best-seller. I perquè aquesta història em va recordar la de la peli-reportatge Seaerching for sugar man.

Per la contraportada:
Perquè diu coses com “En Burt té vuit anys, però el seu petit cor ja ha viscut grans sentiments. Massa grans. Massa forts. Ara viu en un Centre d’Internament Infantil pel que va fer a la Jessica. Sol, contra l’estupidesa dels adults que converteixen els seus sonis en símptomes clínics i el seu amor en un delicte. Sol , en una fortalesa d silenci. Qui el traurà d’aquí? Pura emoció en una prosa meravellosa."

Per les crítiques:
Con un impactante y violento título se nos presenta Cuando yo tenía cinco años, me maté, una interesante novela que, os lo puedo asegurar, no dejará indiferente a nadie. http://hechizodelibros.blogspot.com.es

La novel•la és tan senzilla com ho són els infants a l’hora de justificar allò que no saben d’on ve. En Burt es refugia en un univers on els llums del carrer mai es veu com s’encenen i els caramels, abans d’esmorzar fan mal de panxa, i Buten ensenya així com el prisma dels nens és tan vàlid com qualsevol.
Malgrat el títol esfereïdor que dóna nom a l’obra, la història d’en Burt resulta un relat agredolç que culmina amb un esclat de tendresa. http://racoperllegir.wordpress.com/2014/01/14/quan-jo-tenia-cinc-anys-em-vaig-matar/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada