L'Olla de Núria

Una de les excursions més boniques que es poden fer pel Pirineu gironí és l’Olla de Núria. Consisteix a fer els cims que envolten la Vall de Núria. N’hi ha diferents versions. La més llarga i autèntica comença al Puigmal i acaba al Torreneules. Una volta espectacular per la seva bellesa i llargada. Una “olla” més petita i més assequible, encara que també s’ha d’estar ben preparat, és la que comença al Puigmal i acaba al Pic de la Fossa del Gegant. Cal precisar, a més, que per pujar fins al Puigmal abans has hagut d’arribar a Núria amb el cremallera o a peu des de Queralbs. Una altra possibilitat és començar l’excursió a Fontalba. Començar a Fontalba (2074m) té l’avantatge que arribar al Puigmal (2910m) és un pèl més assequible que des de Núria (1960m). El desnivell no és tan important. Però té un inconvenient important: quan arribes a Núria ja força cansat encara has d’anar fins a Fontalba a buscar el cotxe. Sigui com sigui, l’olla és una excursió preciosa i que té un valor important fer-la.

L’altre dia vaig voler repetir aquesta ruta (fins al Pic de la Fossa del Gegant), que m’havia encantat quan l’havia feta. Vaig sortir de Fontalba cap al Puigmal a 3/4 de 7 del matí. Vaig continuar per la carena i vaig pujar els cims del Puigmal Petit de Segre (2812m.) i el Puigmal de Segre (2848m.). Després, cap al Puig del Coll de Finestrelles (2741m.). L’ascensió al Finestrelles (2829m.) se’m va fer més dura del compte (ai que els anys passen!). La baixada cap al coll d’Eina (2684m.), passant pel Puig de Núria (2794m.) i el Puig del Coll d’Eina (2775m.) se’m va fer llarga i dura per culpa d’un dolor a la part externa del genoll que, per precaució em va obligar a abandonar aquí i baixar des del coll cap a Núria i deixar el cims d’Eina, del Noufonts i del Noucreus per un altre dia. Físicament no estava prou fresc i el dolor era massa fort com per pretendre continuar. Des del coll d’Eina fins a Núria hi ha 4,5 Km que se’m va fer eterns. Esperava estar-hi una hora i n’hi vaig estar una i mitja. Vaig fer gairebé tota la baixada coix. Quan estàs mig lesionat i no pots fer anar les cames com voldries, la impotència que se sent acaba cansant més que la pròpia caminada. Quan s’arriba a Núria es té la satisfacció d’haver “arribat” i em vaig prendre una bona estona de descans per refer forces. Però com deia abans, encara quedava anar fins a Fontalba. És un tros de l’excursió que jo en dic “trampa”. De Núria a Fontalba el camí és molt bonic i gairebé es pot considerar un passeig, però quan portes hores caminant i la cama i, a aquestes alçades, també l’esquena et fan anar a poc a poc, aquest tros de la ruta, ahir, no s’acabava mai més i es va allargar més del compte. A ¾ de 3, vuit hores després d’haver sortit, tornava a ser al lloc de partida. Moltes hores pel tros fet, però això no és l’important. El que compte és l’esforç de superació i, per a mi, també la prudència. A la muntanya l’important és arribar fins allà on el cos et permet. Els cims no es mouen del lloc i sempre s’hi pot tornar.