Paraules

Aquella nit no va dormir gens. Com les parets d'un pantà que rebenten per l’excessiva pressió de l’aigua, aquella nit va buidar-se del tot. No va veure res, però va sentir molt i no només paraules. Les paraules van ser molt importants aquell dia, però al cap dels anys ja no les recorda.

Ara PM sap que les paraules un cop dites ja només pertanyen a qui les ha sentides, que és qui les interpreta i qui en fa el que vol, hi juga i les rebrega i les llença a les escombraries o les mima i les guarda en una capseta per sempre. Paraules.

Al matí, més paraules. Algú altre va sentir paraules. No se les acabava de creure. No se les volia creure o potser és que no se les havia de creure.

Ara PM sap que hi ha paraules que val més no creure-se-les i que cal considerar-les. Hi ha paraules que val més fer veure que no hi són i deixar-les marxar com si fossin bombolles de sabó que explotaran suaument al cap de poc de ser creades. Paraules.

Més paraules al cap d’una estona. Ara eren dues persones qui les sentien just en aquell llit on ningú no havia dormit aquella nit. Un per “molts anys” que va sonar tristíssim. Unes abraçades que van ser més sentides que mai. Llàgrimes el dia que es feia més gran. Aquell dia tots es feien una mica més grans.

Ara PM sap que hi ha paraules que fan créixer, que són com vitamines, encara que a vegades siguin tan amargues com un cafè sense sucre. Paraules.

Després, molts silencis. Moltes paraules que s’han quedat just a la comissura dels llavis, sense atrevir-se a sortir. Paraules que PM s’ha empassat i li han cremat l’estómac com un àcid corrosiu. Però paraules que s’han acabat desfent just a la boca de l’estómac, allà on hi ha els sentiments i on més mal poden fer si s’hi queden per sempre.

Ara, que ja fa uns anys, PM sap que hi ha paraules que encara no s’han dit, però que ja no es diran mai. No cal. Paraules.