Stabat mater

Stabat Mater dolorosa, –Estava la Mare dolorosa–, aquest és el primer vers d'una composició del segle XII que explica el patiment de Maria durant la crucifixió. Un text que ha estat musicat per moltíssims compositors. Alhora és un títol d’un llibre de Tiziano Scarpa. Però en el llibre és la filla qui pateix l’absència i l’abandó de la mare. Ara bé, què en sabem del dolor de la mare? Impossible jutjar-la. Si més no, jo no ho faria.

Una altra vegada un llibre que m’ha seduït, sobretot, per com està explicada la història. Per l’estil, per la prosa, pel llenguatge...

Una noia de setze anys escriu cada nit des de l’orfenat a la seva mare absent des que va néixer. Sola, emparada per la foscor, escriu paraules a qui no les llegirà mai. Paraules escrites per no ser llegides. Paraules dures, aspres... –“Senyora Mare, em posen el plat a la taula del refectori i hi veig el vostre perfil reflectit, m’empasso la sopa fins a acabar. Després corro al vàter a vomitar-ho tot. No puc tenir-vos dins meu.”– però també clements, bondadoses –“Senyora Mare, us demano perdó, no tinc dret a tractar-vos d’aquesta manera. No sé res de vós”– d’una nena que no entén res i que ho voldria entendre tot.

Una noia que, a més, toca el violí. I tot i que té molt de talent el toca d’esma i amb absoluta desídia. Fins i tot desafina expressament quan toca des de la balustrada de l’església, lluny de les mirades de la gent que assisteix a la Missa. No vol que la música tapi res, que disfressi allò que viu i el com se sent... “La mentida de la música emmascara la nostra aflicció”, diu.

Però tot canvia quan arriba un nou professor de violí a l’orfenat. És Antonio Vivaldi, qui acabarà essent un famós compositor, i un dels qui va fer una versió, per encàrrec, de l’Stabat Mater. Vivaldi, gelós del talent de la noia, li proposa un tracte. La decisió d’ella segurament inesperada, potser  imprevisible, però tanmateix l’única que li quedava. Podia fer una altra cosa?

És un llibre dur, de mal pair, amb una prosa directa i amb un llenguatge i estil que arriba a l’estómac més d’un cop i més de dos, però que val molt la pena.