La casa cantonera

Una atmosfera irrespirable. Un aire que de tan carregat gairebé es pot mastegar.

Pocs personatges. Només quatre. Dues germanes. Un marit. Una veïna.

Una mare que ha mort. Una casa. Un final.

Unes veritats que se saben ara, al cap del anys.

Molt de ressentiment. Massa coses callades. Massa coses tapades. Massa coses ignorades, però finalment sabudes.

Preguntes sense resposta. Preguntes que val més no fer-se. Respostes que val més no saber.

Una novel·la curta, però molt intensa.

Tot això i molt més és La casa cantonera, el segon llibre de Sílvia Alcàntara. Llegiu-lo!

- La culpa és com l’aigua podrida de la puja: ningú no la vol.

- Els records estimbats la portaven davant del mirall cada dia. Obria la ratlla enfonsada que li feia de boca. Qui ets? I somreia a la cara sense dents. Qui ets? El nas eixamplat per culpa d‘una ganyota. Qui ets? La mirada plena d’absències, de temps perdut. Ningú. No ets ningú! I es passava la pinta amb la calma d’un rellotge aturat.

- Es va mirar les parets. Quantes converses com aquella havien absorbit? Quantes s’havien amagat darrere la pintura d’aquell sostre que ara estava escrostonat i queia a trossos? Quantes havien regalimat pel gruix i s’havien quedat atrapades entremig del bastiment de la finestra mentre intentaven fugir? Potser si parava bé l’orella encara es podrien tornar a sentir.

- Costa tan poc de dir mentides quan t’escolten amb ganes de creure-se-les.
I amb les petites mentides de cada dia, es va anar fent gran. Li agradava tant creure-se-les!

- Ara ja havia après a mesurar la felicitat amb el temps que dura una abraçada.

- Sóc una dona dolenta, i Déu m’ha castigat. Tot esbandint el vestit de topos verd. Ja m’està bé, el que em passa. Amb el picador, l’estomacava amb fúria. I tant que m’està bé! I l’estenia de mala manera al damunt d’un filferro que travessava el cobert. No tinc perdó (...) I vinga plorar. Com si plorar servís per alguna cosa. Es premia el cap ben fort. Si ho pogués esborrar tot!

- De què estava fet aquell home?, d’una pasta que ja no en corria. D’això estava fet. I ella havia après a estimar-lo d’aquella manera que s’estima quan fa tant de temps que viu l’un al costat de l’altre. Però no n’hi havia prou. Ara ho sabia. Si ho hagués sabut abans! Si hagués sabut que estimar vol dir fondre’s, glatir, tremolar (...) I ara... ara ja era massa tard... Un somriure agre se li dibuixà a la boca resseca. Guaità el pendent dels anys; només s’hi podia veure la barreja d’una mica de veritat i moltes mentides.

- Aquella fiblada, que mai no havia volgut admetre que fos gelosia, la tornà a travessar. S’hi sentia lligada per una corda de neguit tan tensa, que vibrava segons la seva densitat. Fins feia ben poc, encara hauria jurat que ja havia après a estar-se amb ella mateixa. En aquell moment, ho dubtava. I obrí i tancà la boca sense que en sortís ni un so. Era com si mastegués cendra. El seu pensament corria com un riu sense sentit que no sap aturar-se.

- La crosta. La crosta s’estovava. Es desprenia. I queia. Queia i lliscava. I d’aquells llagrimals, fins ara embussats, li rajaven llàgrimes. Llàgrimes que li regalimaven dels ulls cap a terra, un terra xop de pluja, i s’hi barrejaven. Llàgrimes de tristesa, de dolor, de penediment. Llàgrimes per tots aquells anys de rancúnia, d’amor, i de mort.