L'últim dia abans de demà

L’últim dia abans de demà és un llibre fantàstic d’Eduard Márquez.

És un llibre que es pot llegir molt de pressa. Les frases curtes, concises, poden fer venir la temptació de llegir la novel•la gairebé d’una sola tirada. Però és un error fer-ho així. És un llibre que s’ha d’assaborir com si fos un te calent pres un vespre fred d’hivern, a glops petits, curts. Curts com els paràgrafs de la novel•la. Curts com ho són les oracions que teixeix Eduard Márquez. S’ha de llegir així, a poc a poc, per anar-te amarant d’un prosa simple, però, en canvi, gairebé poètica. Frases que sembla que no diguin gaire res, però que totes hi són imprescindibles.

A més de l’estil, el que explica Márquez també val molt la pena. Es basa sobretot en els records. En el pòsit que han deixat en el protagonista diversos esdeveniments que li han anat succeint en la seva vida (l’adolescència en un internat, els anys de joventut, la seva amistat amb en Robert, la seva admiració per una dona fotògrafa...) Inicia la història dels seus records en un moment en què acaba d’incinerar la seva filla, la Jana. Al protagonista se li ha enfonsat tot el seu món i amb el seu món també s’hi ha enfonsat ell.

Una novel•la feta de petits fragments que van conformant un tot que, més que la vida del protagonista és el record de la vida del protagonista, que no és ben bé el mateix.

Un llibre per assaborir a petits glops. No us el perdeu.

“Tu i les teves frases boniques. Però t’equivoques. La gran majoria de vegades, per no dir sempre, és massa tard.”

“Estava rumiant que és una llàstima que quedi tan poca cosa de tot plegat.”

“Sembla mentida que no puguem arribar enlloc sense haver de donar un munt de voltes.”

“Què faries si em perdés?
Buscar-te
I si no em trobessis?
I ara! Ningú no es perd per sempre!”

“No sabria com fer-li entendre que, ara més que mai, necessito tornar a casa amb les mans buides.”