diumenge, 18 de desembre de 2011

Lliçó de vida

A vegades, les circumstàncies ens posen al davant dels nassos autèntiques lliçons de vida.

Aquesta tarda n’he viscut una. He descobert que la felicitat s'amaga en els gestos més senzills i entranyables.

La capacitat d’estimar no hi entén de discapacitats.
La capacitat per a la tendresa no hi entén de discapacitats.
La capacitat de ser feliç no hi entén de discapacitats.
La capacitat de lluitar no hi entén de discapacitats.
La capacitat d’esforçar-se no hi entén de discapacitats.

També he descobert que hi ha persones que viuen abnegadament pels altres i que farien qualsevol cosa per al benestar dels més febles, dels més indefensos, dels més vulnerables.

Un agraïment sentit i sincer a les persones que m’ho heu fet veure i, sobretot, viure-ho.

Gràcies a la Montse. I també a la seva germana. I, sobretot, gràcies a la Montse i a l’Àngel. Que sigueu moooolt feliços! Una abraçada!

3 comentaris:

  1. no hi ha felicitat més gran que la d'estimar sense demanar res a canvi....
    I si, a sobre, t'estimen, ja és la glòria
    (amb discapacitats o sense)

    Ma.

    ResponElimina
  2. Estic totalment d'acord amb tu. Tanmateix, és difícil no demanar res a canvi; però deu ser el que s'acosta més a la plenitud del que és ESTIMAR.
    I també estic convençut que si estimes d'aquesta manera, t'acaben estimant i molt!

    ResponElimina
  3. mmmm... que bé que hagis pogut viure una experiència així.. Felicitats ! :))

    ResponElimina