dijous, 1 de desembre de 2011

Petjades a la sorra

El primer que va fer K quan va arribar a la platja, va ser treure’s les sabates i els mitjons. El sol tot just es llevava i a la platja no hi havia ningú més.

K va anar fins arran de l’aigua, deixant que li mullés els peus i començà a caminar. Passejà poc a poc, molt a poc a poc, i durant una bona estona, molta estona.

De sobte, va voler mirar el camí que havia recorregut. Es va girar per mirar les petjades, però no va veure res: l’aigua havia esborrat totes les marques. Ja no quedava res del camí fet.

Aleshores K va fer una inspiració profunda i una expiració lenta, va aixecar el cap, va mirar l’horitzó i es va posar a caminar amb pas ferm: encara quedava molt camí per fer!



He mirat enrere i m'he vist molt lluny
anant descalç, sentint-me perdut
fent petjades a la sorra.
(...)
He mirat enrere i m'he vist a prop
buscant pedres dins el meu cor
fent petjades a la sorra.
(...)
Mentrestant, jo potser seguiré
fent el camí més llarg
llençant pedres a la mar.

(Petjades a la sorra – Pep Sala)

4 comentaris:

  1. L'aigua pot esborrar les petjades deixades a la sorra en un obrir i tancar d'ulls. Però hi ha empremtes que necessiten un poc més què aigua i què un obrir i tancar d'ulls. I, arribat el moment en que eixa empremta esdevé difusa i creus estar caminat amb pas ferm (com fa K al conte), encara t'envaeixen moments de feblesa que inexorablement retarden el teu caminar.
    Tanmateix, seguim en el camí, lluitant i aprenent (com diu Llach) 'a estimar-se la vida quan la vida fa mal'.
    Carme

    ResponElimina
  2. Certament, sempre hi ha moments de feblesa; però hem de ser forts i tirar endavant. No sempre és fàcil estimar-se la vida; però al cap i a al fi, si no estimem l'únic que tenim, què estimarem?
    "Aprendre que res no acaba si dintre teu abans no acaba" (Llach)

    ResponElimina
  3. No ens ensenyen a estimar-nos a nosaltres mateix i la nostra vida, quan trobes una persona que s'estima, la majoria de voltes és una egocèntrica ì això, pense, és encara pitjor que no estimar-se.
    Quan ens adonem que necessitem estimar-nos i estimar allò que vivim, ja hem travessat un gran tros de la sendera sense haver-ho fet. I aleshores comencem una dura tasca, lluitant constantment amb una manera ja viciada de sentir i de sentir-nos, els avançons ens fan tindre esperança, però les reculades ens fan retornar a la roda d'on veniem. I així, a contracorrent, seguim fent el camí, buscant eixe estat on sigam el nostre propi punt de referència sense deixar de costat, per descomptat, la solidaritat i l'altruisme cap als altres.
    Carme

    "Por respirar, por confiar de nuevo y volver a creer.
    Por confiar, por respirar serena y saber esperar.
    Renacerás. Será un regalo de tu propia fe.
    Tu propia cuna la que has de mecer cantando en la alborada.
    Renacerás. Si no te empeñas en querer sufrir.
    Precioso tiempo tu vida ha de ser, preciosa perla rara."
    Manolo García

    ResponElimina
  4. Tens raó que solem confondre "estimar-nos" amb "pedenteria", "xuleria"; tanmateix, ens hem d'estimar per allò que som , per les qualitats que tneim. No n¡hem de fer bandera, però hem de permetre que la gent ens les reconegui. És una llàstima que per no ser "egocèntrics", caiguem en una falsa humiltat que tampoc no cal.
    Jo tot just me n'adono ara que m'haig d'estimar, però ho estic aconseguint i m'agrado molt! (jejejejeje)
    Preciosa la lletra de Manolo García!

    ResponElimina