Té
la virtut de posar-me de mal humor.
Té la virtut de provocar estranyesa per allò que ja és conegut.
Té la virtut de fer encallar els meus pensaments en allò que ja és sabut
Té la virtut d’aconseguir que una tonteria esdevingui mal de cap.
Té la virtut de desequilibrar-me.
Té la virtut de convertir un no-ningú en algú important.
Si
aquestes virtuts les tingués algú de fora de mi, m’espantaria d’haver-li atorgat
tant de poder. Però només jo tinc tant de mèrit. Mèrit absurd, però mèrit al cap
i a la fi. Val més això que res. O no?
Llavors ja era fort i no perdia mai la calma (Ja era fort - Manel)
Quantes virtuts... ;)
ResponEliminaNo deuen ser virtuts. En tot cas, la virtut està en adonar-se que no és ningú que més que tu mateix qui et desequilibra, qui et posa de mal humor, que dóna importància a coses que no en tenen. Qui té aquest poder ets TU, ningú més. Fantàstic dscobriment!
ResponElimina