Brúixoles que busquen somriures perduts

Ara mateix he acabat Brúixoles que busquen somriures perduts i tinc ganes de fer-ne una entrada, però no sé gaire què dir-ne. Millor dit, no en vull dir gaire res. Ja sabeu que la meva intenció no és fer ressenyes sinó que em conformo que escrivint allò que escric dels llibres hi hagi algú que vulgui llegir-lo.

Massa sovint confonem sensibilitat amb carrincloneria. Sobretot els homes. Alguns. La majoria. Quina llàstima! I l’Albert Espinosa és un home sensible, que no carrincló. I a mi m’agrada que sigui així. Potser qui escriu aquesta entrada s’hi sent reflectit. I qui escriu aquesta entrada reivindica el dret dels homes a ser sensibles i, sobretot, sobretot, a mostrar-ho sense por, sense tabús, sense tòpics que diuen que els homes...

Em sembla que mai havia escrit una entrada sobre un llibre sense parlar gairebé gens del llibre. Però, avui, ara, que l’acabo d’acabar (i no diré allò de “valgui la redundància”) m’ha sortit així. És una entrada escrita a raig!!!

En tot cas, que no hi falti l’imperatiu amb valor de suggerència: Llegiu-lo!

“El dolor uneix molt. Després d’un temps en aquest món, diria que és el que més uneix.”

“I els mons personals solen ser tan personals que necessites que l’exterior no els esquitxi.”

“En aquest món hi ha gent especialista a destrossar somnis.”

“Sempre he cregut que els indicis dels malentesos comencen amb un fet inesperat, una emoció que no se sap ubicar...”

"De vegades a la vida les peces només es col·loquen quan estem preparats per entendre-les."

[Hi ha més frases que ressonen quan les has llegides, però millor que les descobriu vosaltres; cadascú les seves]